EL SENTIMENT POLÍTIC

El terratrèmol provocat per l’article de Jesús Rodríguez i per l’emissió del documental Ciutat morta  ha produït un malestar general i un clima de tensió en el sector polític al qual pertanyo. L’article i el documental Ciutat morta recullen els fets esdevinguts la nit del 4 de febrer del 2006, quan un agent policial va resultar greument ferit al rebre el impacte d’un objecte al cap, en el transcurs d’un desallotjament d’un antic teatre en el qual se celebrava una  festa okupa. Tot  seguit als fets es van produir detencions i condemnes de diversos anys. Una de les joves condemnades, Patricia Heras, es va suïcidar durant el període de condemna.

Amb referència  a l’article hem estat acusats de passivitat, de mirar a un altre costat, de no fer res, de complicitat i encobriment d’un cas de violència i tortura policial. A més a més, de no reconèixer els errors malgrat que el cas té dues sentències que demostren els fets. Però com a polític convé fer ressaltar que hem de fomentar el benestar de la ciutadania en general i considerem que l’actuació es va produir amb total correcció en relació als fets passats el 4F.  D’altra banda l’article només reflecteix els testimonis d’una de les parts del conflicte, que barreja els fets esdevinguts el 4F i les seves conseqüències amb altres actuacions d’alguns  membres de la policia concretament de dos agents que, anys més tard, han estat condemnats per tortures.

D’una forma breu és injust que als policies, als especialistes sanitaris, al sistema judicial i en concret als representants públics que som nosaltres, els polítics, ens acusin d’ometre i, per tant ,  de ser còmplices d’un cas així. Per concretar hem de confiar en la credibilitat dels testimonis dels estaments que ens representant i vetllen per la nostra seguretat.

LA VERITAT QUE ENS ARRIBA

La gran repercussió que ha tingut l’emissió del documental de Ciutat morta ens permet reflexionar, una vegada més, sobre la importància que té la comunicació a la nostra societat i, afilant una mica més, la dificultat que la veritat dels fets té per prosperar quan es troba amb determinats interessos. Si mirem la televisió, escoltem la ràdio o llegim la premsa diàriament, ens adonarem que la mateixa notícia pot tenir diferents connotacions depenent de la font que ens arribi i, fins i tot,  pot arribar a desaparèixer si l’assumpte en qüestió és contraproduent per a certs grups implicats.

En primer lloc, i reflexionant sobre Ciutat morta, tot i que el documental és un conjunt de declaracions i denúncies, algunes confirmades i d’altres aparents, que qüestiona radicalment l’actuació de la Guàrdia Urbana, dels Mossos d’Esquadra, dels tribunals de justícia i de l’Ajuntament de Barcelona, el reportatge deixa del tot de costat la versió dels fets que podrien aportar els acusats. Els acusats d’excessos, tortures i falsejament de proves. És, per tant, necessàriament un documental incomplet i parcial, encara que els autors de Ciutat morta disculpen les absències adduint que els protagonistes o afectats no hi han volgut participar.

Per continuar, convindria no arribar a conclusions precipitades. Ja ho han fet aquells que consideren que el bé es diu okupa i que el mal duu uniforme. Són la versió oposada d’aquells que pensen que el mal es diu okupa i que el bé porta uniforme. Però això no vol dir que el reportatge no denunciï fets greus. Molt greus. Aquesta evidència exigeix revisar tots els passos de l’episodi. Reobrir el cas. Cal esbrinar si les persones que han estat condemnades ho han estat de manera injusta. I cal saber també si l’agressor del policia greument ferit continua lliure i si el mal que va fer ha quedat impune.

Així doncs, ens toca a la ciutadania la gran tasca de discernir i analitzar a fons els fets de la informació que ens arriba, malgrat que aquesta informació sigui, en la majoria dels casos,  una veritat manipulada.

Marisol Lobato

VIATJAR SOBRE RODES

L’aportació que vull fer és ben diferent a la que un viatger normal sol buscar. Es tracta, doncs, d’un viatge sobre rodes, és a dir, en furgoneta tipus camper o en autocaravana. La meva experiència es basa en furgoneta tipus camper, un tant hippie per dir-ho d’una forma divertida, però que la seva essència prové una mica d’allà, de les furgonetes conegudes com a hippies, aquelles volkswagen dels anys 60, les quals s’han anat modernitzant fins a ser les que són ara.
Per viatjar així, s’ha d’estar disposat a pernoctar en qualsevol indret, això sí, còmode per descansar i a ser possible, un bon raconet. L’avantatge d’això és que tant pots fer-ho a la vora de la sorra d’una platja qualsevol, com a sota d’una alzina o d’un pi en plena naturalesa o al centre d’un poble en un aparcament municipal. Tens la gran llibertat, i això ho hauria d’escriure en majúscules, de moure’t per on vulguis, d’aixecar-te un matí i obrir les portes del vehicle i ,com si fos una finestra al paradís, veure davant teu el mar a uns pocs metres, rentar-te si vols la cara en aquest mar o ,si més no, a un riu si ets a la muntanya. Tot i haver fet turisme en grans hotels de luxe amb totes les comoditats possibles, no hi ha sensació més grata i de lliberat que la de vitjar sobre rodes. Almenys puc comparar-ho.

S’ha de dir que cal estar en possessió d’uns quants estris que facilitin l’estada en aquest petit apartament i que també se n’ha de prescindir d’alguns altres. N’hi ha de gent que té molt ben preparada la furgoneta, però bàsicament has de tenir uns mobles per guardar la roba i uns utensilis per a cuinar, de neteja, d’higiene personal, etc. Faré una menció d’alguns que són fonamentals i amb els quaal ja es podria passar uns quants dies ben bons:
– Un sistema de moble, ja sigui fabricat per un mateix o per una empresa, que tingui armari i que es converteixi en llit. També, es clar, un matalàs plegable i còmode,  que n’hi ha per a aquest tipus de moble.
– Una cuina de càmping-gas
– Un dipòsit d’aigua amb una mànega amb un extrem de mànec de dutxa, que tant podrà servir per rentar com per a dutxar-se. El vénen així.
– Una bona nevera per guardar begudes i aliments.
– Una segona bateria que s’incorpora normalment sota el seient del conductor i la qual donarà suport als electrodomèstics quan el vehicle es trobi acampat. Podràs incorporar endolls i altres components gràcies a això.
– Un vàter portàtil, el qual ja incorpora components químics.
Cal dir que hi afegiríem altres instruments que farien més còmoda l’estada, com una taula i cadira plegables, llanternes o punts de llum, organitzadors, una vela extensible incorporada al vehicle, seients giratoris, etc.

Podria estendre’m molt sobre aquest tipus de turisme, però us diré que l’any passat (2014) vaig anar per la costa passant per València, Alacant, Almeria, Granada,
Màlaga, Còrdova…i va ser una experiència única, increïble, preciosa que us recomanaria amb tot el meu cor. No cal estar en possessió d’un vehicle així ja que es poden llogar, tant de furgos campers com d’autocaravanes. Aquestes últimes amb més limitacions per moure’s per on vulguis però amb més comoditats. Cal dir també que és com una droga.  Sempre voldràs emprendre rutes noves.  Voldràs preparar-te més i millor el vehicle i patiràs el mono durant la setmana de feina per tal que arribi el cap de setmana o vacances i programar una sortida.

Si voleu respostes i voleu consells o si en teniu alguns per donar-me, aquí estic!

Afegiré algunes fotografies per il·lustrar-vos:

…aquesta última foto és un vàter portàtil, per curiositat.

Llei d’estrangeria

 El meu país és el desig
que em fa anar a l’estranger de mi.
Sóc sempre emigrant al cor d’algú:
li prenc l’idioma, el clima, el cos, menjo el que hi ha, allò que em donen.
Fins que, llei en mà, m’expulsen o jo surto a cercar nous horitzons.
Mans invisibles ens empeny. No sé si prospero.Sobrevisc.

Poema de Manuel Forcano

Poemes que es poden llegir pel recorregut del poble vell de Corbera d’Ebre.

Alguns dels poemes que es poden trobar al recorregut de Corbera d’Ebre.

Javier Llorca M.

Proposta gastronòmica a Castelldefels

Oferta gastronòmica rioplatense a Castelldefels

Quan es parla de la gastronomia fent referència a l’Argentina i a l’Uruguai tot es redueix al típic asado. No estic gens d’acord amb aquest resum de tot el que ofereix la cuina d’aquests dos països. Potser pel fet d’haver nascut a l’Argentina crec que tinc una certa predisposició a voler canviar aquesta idea— sens dubte equivocada— de veure la nostra gastronomia. La gran immigració que van viure aquests països durant les dues guerres mundials van fer que es produeixi una barreja molt important de cultures aportant cadascuna els seus plats típics. Així doncs ens trobem amb una varietat infinita d’ opcions per gaudir de la gastronomia tant a l’Argentina com a l’ Uruguai. Per poder comprovar tota l’explicació precedent, us vull proposar cinc restaurants ubicats a Castelldefels on podreu gaudir d’una selecció exquisida dels nostres plats preferits.

El Miravos: és un restaurant uruguaià situat a la platja de Castelldefels. Concretament es troba al passeig Marítim, 61. La seva situació, si parlem del seu entorn, és privilegiada. Amb vistes al mar, i sent un dels xiringuitos que resten oberts durant tot l’any, fa una sensació de pau i calidesa que caracteritza la temporada d’estiueig.

D’aquest restaurant com a plat estrella podríem parlar del típic asado. La pizza és molt bona, de forma rectangular típica de l’Uruguai, i tot l’ assortiment d’amanides gegants, són realment els punts forts d’aquest restaurant.

El Montevideo.com: un altre restaurant uruguaià, però situat al poble. L’entorn no és gaire agradable, ja que es troba a la carretera del poble (avinguda Constitució,30). És un lloc on contínuament hi ha molt trànsit i passa justament al costat de la terrassa del local. Per aquesta raó, recomano aprofitar del lliurament a domicili que ens ofereix aquest restaurant.

El plat estrella d’aquest lloc és sens dubte la milanesa napolitana, és carn de vedella empanada ,de grans dimensions i que al damunt porta tomàquet triturat, pernil dolç, mozzarella i orenga.

El Tío Bigotes: restaurant argentí situat al centre del poble, concretament al carrer Doctor Ferran, 59-61. La seva situació dins del poble no és gaire agradable a causa de no tenir terrassa, ser un lloc no gaire gran i estar pensat sobretot per fer lliuraments a domicili. Per tant la decoració així com les instal·lacions(sanitaris, taules, cadires…) no són gaire còmodes. Malgrat tot axiò, el recomano com el meu favorit. No existeix cap altre al poble que faci les empanades típiques argentines tan bones com les fan aquí. La pizza és un altre dels punts forts d’aquest lloc. Les fan a l’estil nostre, això vol dir rodones de massa gruixuda, molt ben cuinada la part de sota de la pizza i sense escatimar mai en la quantitat de mozzarella. N’hi posen moltíssima.

           

El Saltavioleta: aquesta cafeteria- restaurant argentí és realment una nova i boníssima adquisició de la platja de Castelldefels. Amb un entorn preciós (vistes al mar), situat al passeig Marítim, 178, trobem aquesta moderna i elegant cafeteria amb una àmplia oferta gastronòmica. Absolutament tot el que venen són menjars típics argentins. La qualitat del que s’ofereix és realment excel·lent. Es pot escollir entre diferents tipus de menú depenent si anem a fer un esmorzar ,un dinar ,berenar o sopar. Hi ha tant ofertes de dolç com de salat. Realment podríem dir que el plat estrella són els sandwiches de miga. Realment és un menjar que va bé a qualsevol hora del dia, la molla tan primeta i la quantitat de varietats que hi ha per escollir fan que costi molt decidir-se per quin gust triar. Per aquesta raó sempre passa el mateix, tastem un de cada i en mengem una barbaritat… Heu d’anar-hi!

El Pizza Sur: va ser el primer restaurant argentí que va aparèixer a Castelldefels. Va obrir les  portes l’any 1986 en un local molt petit, situat al passeig Marítim. En aquell moment només venien pizzes i empanades. No hi havia gairebé lloc on seure. Així que normalment compràvem i ens emportàvem a casa el menjar. Però va començar a tenir molt èxit i es van traslladar l’any 1990 a un enorme local també a la platja de Castelldefels. El nou Pizza Sur obre les portes a l’avinguda República Argentina,1 (realment no podien haver trobat un lloc millor…). La decoració del restaurant és totalment autòctona. En entrar, de seguida sembla que et trobes a l’Argentina. Quadres de Buenos Aires, Cataractes, gautxos amb les seves boleadores… És realment un lloc molt agradable tant per dinar com per sopar. El menú actualment és molt ampli. Com a plat estrella jo escolliria la pasta en general. Qualsevol tipus de pasta farcida és casolana i la fan boníssima (sorrentinos, tortel·lini, raviolis… ).

Imagino que després de tants detalls de menjars apetitosos tots els que heu escrit l’entrada al bloc estareu morts de gana… Us convido a tastar alguna de les ofertes gastronòmiques que us he proposat.

Us animo a trucar per telèfon perquè us portin a casa el sopar o a anar personalment a algun dels restaurants esmentats. Podeu fer-ho amb tranquil·litat, tots són econòmics, en temps de crisi aquest punt és fonamental….

Marcela Stanislavsky

DESINFORMACIÓ

Sindicat Unificat de Policies de Catalunya

Pocs dies després de l’emissió del polèmic documental Ciutat morta,s’ha publicat al diari La directa un article d’opinió del periodista Jesús Rodríguez,el qual reafirmava la tesi plantejada al film.Totes dues fonts d’informació mantenien la teoria de la conspiració dels poders públics i la premsa en la investigació del cas 4 F.Com a col·lectiu de professionals ens ha sorprès i indignat aquestes afirmacions, ja que pensem que la informació que s’ha divulgat no és objectiva ni tampoc s’ha contrastat i desprestigia notablement la imatge de la policia. L’objectiu principal d’aquest escrit no és tornar a enjudiciar uns fets que ja han estat jutjats,sinó defensar la nostra professionalitat i destacar la importància que té la difusió d’informació veraç.

Per situar-nos en el context, hauríem de retrocedir en el temps fins al 4 de febrer de 2006 a Barcelona.Aquell dia, un grup de joves volia accedir a una festa organitzada a l’interior d’un edifici ocupat. Els organitzadors els van impedir l’accés a l’edifici, ja que l’aforament era complet.Els joves,enfadats per no poder accedir-hi van descarregar la ira amb un grup de quatre guàrdies urbans que estaven per la zona.Els van llençar tot tipus d’objectes contundents.Els aldarulls van acabar amb un policia greument ferit i diversos detinguts, entre els quals hi havia els cinc autors de l’agressió.El policia ,després d’uns mesos en coma,va ser condemnat sense judici previ a “viure” en estat tetraplègic.Dels cinc autors de l’agressió , quatre van ingressar a presó.Familiars, amics i advocats dels empresonats van defensar enèrgicament durant molt de temps la innocència dels condemnats .Van presentar els corresponents recursos,tot i que la justícia va ratificar les condemnes i va augmentar les penes de presó.

L’entorn dels empresonats ,com a mesura de pressió perquè reobrissin la investigació del cas, van participar en la filmació del documental Ciutat morta.L’argument principal del film defensava la teoria que els acusats havien estat detinguts sense haver cap tipus de prova incriminatòria i que la policia els havia torturat.També acusaven polítics,fiscal i jutges d’haver confabulat una conspiració per encobrir l’actuació de la policia.A més,denunciaven que la premsa no va voler informar del cas per pressions polítiques i per no perdre fonts d’informació.El documental emprava molt subtilment recursos per sensibilitzar a l’espectador,com el suïcidi d’una de les empresonades, la Patrícia Heras.Però podem parlar d’una conspiració de tal magnitud?Existeix realment una intenció premeditada d’encobrir les dubtoses actuacions de la policia?No.No creiem en les conspiracions ideades per la unió de jutges,fiscals,polítics,policies i la col·laboració de periodistes.Els que treballem dins d’aquest sistema coneixem de primera mà l’efecte que pot causar en el ciutadà determinades sentències judicials.No sempre estem d’acord amb les resolucions que dictamina la justícia,però no per això hem de pensar en conspiracions.De fet, nosaltres, com a col·lectiu no hem estat especialment beneficiats en els darrers anys amb tractes de favor per part d’aquests estaments.

Per posar exemples, hi han moltes sentències condemnatòries en contra de policies,justes o injustes, però n’hi ha.Tots els partits polítics que han governat han utilitzat la policia d’alguna manera, especialment per focalitzar la ràbia dels ciutadans contraris a les polítiques del govern de torn.Determinat tipus de periodistes, els nostres “millors aliats”,que publiquen noticies i videos sense haver contrastat la informació.Lògicament els ciutadans influenciats per aquesta imatge,dubten de la professionalitat dels serveis policials.Qui no té en la memòria imatges de vídeos o fotografies publicades per la premsa, en les quals apareix la policia reduint un detingut i posteriorment són denunciats per tortures.Però el que la gent no sap és que aquestes actuacions policials la majoria de les vegades són correctes i finalment els policies són absolts.En canvi, això no es publica.És injust acusar i després preguntar.

Per tant,que pretén el Sr.Rodríguez amb la publicació d’aquest article? Trobar la veritat? Quina veritat?Justícia?Tenen noves proves per poder reobrir la investigació?La finalitat del periodista no és trobar cap veritat ni justícia, sinó confondre el lector.Dóna molta informació barrejada que no té relació amb el cas i poc contrastada , per tal que el ciutadà dubti de la realitat i quedi atrapat per la terrible història.Sí, és una terrible història.Sempre que mor una persona és tràgic i més si és en estranyes circumstàncies, com és cas de la Patrícia Heras.No obstant això, es detestable utilitzar aquesta mort per vendre premsa sensacionalista i com a eina per reobrir una investigació.

Rodrigo Lanza(principal acusat del cas 4F)

Així doncs,si veritablement disposen de proves contundents per intentar reobrir la investigació, que les presentin.Una de les estratègies que han utilitzat és afirmar que hi havia un testimoni que manifestava que coneixia a l’autor material de l’agressió al policia.Aquest testimoni, que podria ser de gran importància, no l’han volgut identificar.Realment existeix aquest testimoni?Cal remarcar que la fiscal en cap de l’Audiència Provincial de Barcelona,Anna Maria Magaldi ,ha arxivat les diligències processals obertes a instància de l’Ajuntament de Barcelona,el qual li havia enviat una còpia del documental Ciutat morta,per tal d’estudiar la possibilitat de reobrir el cas.La fiscal al·lega en el seu escrit que l’article 954.4 de la llei d’enjudiciament criminal és l’únic possible d’aplicació ,que permet revisar una sentència ferma.Perquè es doni aquest supòsit s’han de presentar proves que evidencien la innociència dels acusats sense cap mena de dubte.Amb relació al cas 4F,la fiscal ha manifestat:”No pot ser considerat com fet o element de prova nou, l’atribució a un suposat testimoni no identificat,de la declaració que els fets enjudiciats van succeir de manera diferent a la provada i per un autor diferent del condemnat”.Malgrat que la revisió de la sentència suposaria un gir inesperat i un mal de cap per més d’un, seria bo per exercir justícia, si no n’hi ha hagut ja.No és ètic intentar enganyar als ciutadans amb desinformació i dubtosos arguments que provoquen desconfiança en el ciutadà i mala imatge de les institucions.

Per això, creiem que per tenir un mínim de credibilitat tant el documental com l’article d’opinió haurien d’haver estat més objectius i presentar les opinions de totes les parts.Sí, es veritat, diuen que les altres parts no han volgut participar-hi.Per què deu ser? No deu ser precisament perquè no tinguin res a dir, tot el contrari.Per què no han parlat del guàrdia urbà ferit i de la seva família? El seu nom és Juan José Salas i té quatre fills.Som conscients que el sistema al qual estem sotmesos no és perfecte, de vegades pot fallar.Ho sabem.Una errada en qualsevol punt de la cadena podria desencadenar conseqüències irreparables.Per tant, hem de lluitar per millorar-lo entre tots, ja que tots formem part del sistema.

Juan José Salas(guardià urbà ferit el 4F)

Dia Mundial de la Poesia

Hem elaborat aquest vídeo per commemorar el Dia Mundial de la Poesia. També hem volgut homenatjar Amanda Todd, vícitma d’assetjament.

Els pronoms

CANÇÓ SENSE NOM (Lluís Llach)

CANÇÓ SENSE NOM (Lluis Llach)

On vas amb les banderes i avions

i tot el cercle de canons

que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,

i en el fusell hi duus la por,

que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l’infant no vol jugar

perquè el carrer vessa de sang

i ets tu qui l’omples?

On vas quan ja l’infant no pot mirar

ni el blau del mar, ni aquest cel clar,

i ets tu qui el robes?

On vas amb les banderes,

on vas amb els avions,

on vas, on vas?

On vas amb els fusells,

on vas amb els canons,

on vas, on vas…?

W.SHAKESPEARE

“Esmussa, temps voraç, les urpes del lleó,
fes que la terra es mengi tot el que d’ella neix;
al tigre, arrenca-li els punxants ullals del queix,
crema al fènix etern quan es plè de braó.

Aboca’ns estacions funestes o sublims,
fes el que vulguis, doncs, tu, temps de peus lleugers,
a l’ample món i als éssers bonics i fugissers;
només et prohibeixo el més atroç dels crims:

No devastis el front del meu enamorat,
no hi dibuixis ni un solc amb cap pinzell obscur;
a ell, en el teu curs, deixa’l inalterat,
perquè sigui un model als homes del futur;

Però és igual, fes el que vulguis, temps pervers,
el meu amor romandrà jove en el meu vers”