La perpètua i perfecta imperfecció

Mira, et comento: Patrícia Heras es va suïcidar a Barcelona quan tenia 31 anys, l’abril de 2006. Estava condemnada a tres anys de presó a Barcelona per atemptat contra l’autoritat. Tenia un règim de tercer grau que l’obligava a dormir a la presó en què portava condemnada sis mesos. Segons va pronunciar-se l’Audiència de Barcelona, Heras va enfrontar-se a agents de la Guàrdia Urbana el 4 de febrer de 2006, quan intervenien per posar fi a una festa a un edifici okupat.

El cas va passar a ser conegut com a 4F i va ser tràgic per a un dels agents que va rebre un impacte al cap i va quedar tetraplègic. Les primeres versions apuntaven que el traumatisme va ser causat per un objecte llençat des de certa alçada. Fins i tot l’alcalde Joan Clos ho va admetre. La versió oficial va canviar més tard. Ja no era un objecte llençat des d’un lloc elevat, sinó una pedra llençada a nivell de terra. Cap dels dos objectes es va presentar com a prova, però va ser la segona versió finalment la que es va admetre com a bona i va servir per empresonar dos joves més.

Patricia Heras. Foto: poetadifunta.blogspot.com

La Patrícia no va tenir res a veure amb els fets. Ella sempre ho va negar. Mentre se celebrava la festa ella es trobava a la sala d’espera de l’Hospital del Mar amb un company ferit a causa d’un accident de bicicleta. Allà va coincidir amb els agents de la Guàrdia Urbana que la van veure i van assegurar que també es trobava al lloc dels fets, com va concloure finalment l’Audiència. El testimoni dels agents va passar per davant de totes les evidències i proves en sentit contrari que es van aportar.

El documental Ciutat morta ha fet trontollar tots els col·lectius que han tingut alguna relació amb el 4F. Des de la policia, passant per l’Ajuntament de Barcelona, el poder judicial, els mitjans de comunicació i els condemnats pel cas i el seu entorn. Un cas que en termes judicials ja està tancat i que la fiscalia no tornarà a reobrir, malgrat tots els dubtes, sospites i interrogants que torna a posar sobre la taula el documental.

Ara mateix no s’estarien escrivint aquestes línies si no fos per la repercussió mediàtica que ha tingut Ciutat morta arran de l’emissió per televisió. Tot i ser al Canal 33 un dissabte a la nit i sense gaire publicitat prèvia, la cadena va batre rècords d’audiència. Va incendiar la xarxa, no solament pel contingut, sinó també per la mesura cautelar del jutjat 25 de Barcelona de censurar 5 minuts amb imatges de l’antic cap d’Informació de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Víctor Gibanel.

Després d’allò, concentracions, hastags, tertúlies, debats, noves informacions i rius de tinta que no aconseguiran tornar a les víctimes allò que han perdut. Els mateixos mitjans que van callar al seu moment i van parlar més tard, aniran condemnant de nou el cas a l’hemeroteca. Seguirà havent-hi la sensació de que cal fer-hi alguna cosa més per fer justícia, però potser qui té capacitat per fer-ho no en té cap interès. Del contrari s’hauria d’acceptar que el sistema pot cometre errades, que s’equivoca i que podria millorar. Pensar que ha pogut passar això és ser un antisistema i els antisistema han de ser condemnats.

És el missatge que es vol transmetre i que alguns mitjans repeteixen, guiats pels interessos del poder polític i econòmic. Es tracta, en definitiva, d’una lluita constant per canviar la que pretenen que sigui la perpètua i perfecta imperfecció en què en comptats casos guanyen els dèbils, però no en aquest.