Estàvem contents; havíem arribat al punt final previst.
Vaig poder fotografiar el GPS perquè actués de federatari, havent-los prèviament descongelat tots dos a la calor de la panxa.
Sorpresa, marca 89º 59,9′ N; vint minuts abans havíem vist el 90º. El terra (gel) s’estava desplaçant a 0,5 Km/h! Deixant la nostra sorpresa per més endavant, vam procedir a la part important com era fer-nos una foto amb la senyera per a orgull nostre i immortalitzar el moment.
Després de les abraçades de rigor i els discursos improvisats, tots simultanis per la premura del temps restant, vam pujar a la llançadora
que en 40 minuts en va portar al campament avançat, a 89,1ºN
Esperàvem ser recollits al cap de 2 hores per un avió STOL (Short Take Of Land), que aterren i s’enlairen en 200m. A més havia de descarregar aigua i queviures per als dies posteriors, perquè quan va dipositar-nos el vespre no va portar més que doble càrrega de passatgers, trineus i materials, pel retard en què havia incorregut pel mal temps, en cancel·lar-se els vols del dia anterior. Quan vam arribar, els barracons estaven encara sense muntar i vam haver d’ajudar, amb 50º sota zero i un vent feroç. Però, com es veu, els russos són molt previsors.
El campament havia estat iniciat uns dies abans, mitjançant llançament de paracaigudistes i paletes amb material; fins i tot un petit buldòzer per aplanar el gel va enllestir una pista per a avions, i així poder seguir portant més material.
Mentre esperàvem l’arribada de l’Antonov-74, faltava menys de mitja hora per a l’aterratge, vam sentir un CRAAAAAAAAACCCCCCCCCCKKKKK i vam notar com un sisme. S’havia trancat la pista d’aterratge! Pel mitg i transversalment.
Vam contactar urgentment per ràdio amb l’avió perquè tornés a Longyerbyen (78ºN). Érem lluny de tot i aïllats.
La reparació va trigar tres dies; en part va ajudar el corrent del golf, que empenyent cap al NE sobre aquells quilòmetres de gel va ajudar al fet que es tanqués l’esquerda, però no inspirava confiança; per això, amb ajuda de la pala mecànica i aprofitant part de la pista anterior, vam poder improvisar-ne una altra, en diagonal.
Teníem poc menjar i es va acabar ràpidament. Només quedava una espècie de Maicena/porridge que amb mig pot de melmelada que va aparèixer, en feia més factible la ingestió. Quedava molt poca aigua. Els russos saben que en anar congelant-se l’aigua de mar, la part superior queda amb menys sal, baixa cap avall, resulta unes capes superiors menys salines. Amb un gran mestratge, tallen maons de gel en la part on és menys salinitzada, i la fonen al foc de gasoil, perquè això almenys, no faltava.
Però succeeix que el príncep Harry, fill de la gran Bretanya, que caminava per la zona, defalleix anant sobre esquís, i els russos han d’anar per ell i el seu escorta (dos policies i dos monitors). Els allotgen en una tenda individual i a partir d’aquest moment tots els comandaments russos porten pistola (?).
Harry es queixa del porridge i li donen tota la melmelada perquè vagi empassant, així com la poca aigua que quedava. Total, nosaltres, dos dies menjant engrut i bevent aigua mig salada.
Tres dies després, reparada la pista, va aterrar l’Antonov-74, va descarregar queviures i més viatgers; hi vam pujar corrents i es va enlairar urgentment perquè el pilot no volia allargar l’estada sobre un gel de dos metres, però esquerdat en tota la zona.
Un mal presagi vaig tenir, veient Harry, el de la melmelada, a bord del nostre avió STOL rumb a Longyearbyen, a l’illa de Spitsbergen, arxipèlag de Svalbard (administració Noruega). Allí aquest mateix dia sortia el nostre vol a Oslo i enllaç a Barcelona, perquè havia previst passar tres dies en aquesta illa. Havia comprat aquest vol quatre mesos abans. La sort és si arribàvem a temps per agafar-lo.
Aterrem a Longyearbyen; en baixar de l’Antonov, veig al davant el nostre Boeing 730-800 preparat per a l’embarcament. Ve un funcionari i se’ns dirigeix; ens comunica que com no sabien si arribaríem en el dia de la sortida del Boeing, ens havien anul·lat els bitllets, i que no hi havia places fins a tres dies després. Després es dirigeix a Harry i li comunica la bona notícia que li han aconseguit dues places a Oslo. I se’n va anar amb les meves places. Després, a l’agència de viatges, em comuniquen que no hi ha hotels per a aquests tres dies, com és normal a última hora. Gentilment els russos ens cedeixen uns jaços que tenen ells a l’hangar de l’aeroport, amb una mica de calefacció, i que usen per al seu personal de la base quan estan de pas. Gràcies, Harry!
Als tres dies arribem a Oslo on no hi ha vols a Barcelona en diversos dies. Una altra nit més en un caríssim hotel nòrdic i vol l’endemà a Budapest, i d’allí a Barcelona.
Però hi vam arribar; (al Prat).
Els veÏns del C2 