“Esmussa, temps voraç, les urpes del lleó,
fes que la terra es mengi tot el que d’ella neix;
al tigre, arrenca-li els punxants ullals del queix,
crema al fènix etern quan es plè de braó.
Aboca’ns estacions funestes o sublims,
fes el que vulguis, doncs, tu, temps de peus lleugers,
a l’ample món i als éssers bonics i fugissers;
només et prohibeixo el més atroç dels crims:
No devastis el front del meu enamorat,
no hi dibuixis ni un solc amb cap pinzell obscur;
a ell, en el teu curs, deixa’l inalterat,
perquè sigui un model als homes del futur;
Però és igual, fes el que vulguis, temps pervers,
el meu amor romandrà jove en el meu vers”
Els veÏns del C2 