Jugar és la millor manera d’aprendre

Fa temps que tenia pendent d’obtenir la titulació del nivell C2 de català, atès que dóna puntuació en els concursos d’oposicions internes de la meva feina. Fa quatre anys vaig fer el curs del mateix nivell a la Universitat Autònoma de Barcelona.  Les classes van ser semipresencials i la metodologia era completament diferent.  Calia memoritzar tot el temari.  Es tractava de vomitar tota la informació que havies après en un full de paper. Això és el que ens han ensenyat des  que anem a l’escola i potser ens va servir en un primer moment a tenir una base de coneixements sòlids. Però us recordeu d’aquesta informació que vau memoritzar? Quant de temps vau trigar d’ oblida-la? Actualment sóc alumne del nivell  C2 de català del Consorci per la Normalització Lingüística, a Castelldefels, i m’agradaria explicar-vos la meva experiència durant el curs que vam iniciar el mes d’octubre de 2014.

D’entrada, els alumnes del curs ens va sorprendre molt la metodologia de treball que duia a terme el nostre professor Jaume. Es tractava d’assolir reptes que ens proposaven i que segons el professor eren “els veïns” els encarregats d’inventar-se aquests reptes. En Jaume va dipositar en nosaltres tota la seva confiança, la forma d’ensenyar era completament autodidàctica i es basava en la interacció amb la resta de companys, per tal d’arribar a una conclusió general. Arran d’això, entre tots ens ajudàvem a  establir un esquema general  per acabar l’exercici de manera individual i amb èxit.  Cal destacar que el primer gran repte va ser la construcció d’un símbol del grup, però per què volíem un símbol del grup? Què havia de significar? Entre tots vam construir un arbre amb material que cadascú va portar de casa seva. A l’interior de cada fulla de l’arbre hi vam col·locar una tira de paper que contenia una frase que en Jaume ens va donar a cadascú de nosaltres. Recordo que a la meva tira de paper posava: No vaig treballar mai a la meva vida, tot va ser diversió. Doncs bé, si feu la interpretació d’aquesta frase podreu veure en què consisteix aquesta nova forma de aprenentatge i  que en Jaume ens ha mostrat durant tot el curs.

símbol   grup

D’una banda, cada dia assignàvem a tres persones per fer un resum dels exercicis que  havíem fet a classe, les fotografies de les activitats i per  escollir  una cançó que tingués relació amb la sessió. Enviàvem tot això a en Jaume per tal que ho publiqués al blog del Servei. Aquest sistema va constituir una eina de consulta per als alumnes que no podien assistir aquell dia a classe i ens va facilitar l’estudi del material didàctic. D’altra banda,  ens cridava molt l’atenció que la distribució de la classe mai acabava tal i com havíem començat. Cada dia es formaven nous grups per debatre o realitzar les activitats que ens encomanava el professor. D’aquesta forma manteníem el contacte amb tots els alumnes del curs, fet que va ajudar a crear un bon ambient de treball i cohesió grupal. Cal destacar que en Jaume ens feia  cercar informació referent a propostes que fèiem a classe i posteriorment cadascú plantejava la seva aportació exposant l’opinió. D’aquesta  manera el professor ens va mantenir atents, participatius i sobretot ens vam divertir molt.

aula 1 aula 2

En resum, els dies i les hores de classe passaven cada cop més ràpid. Les unitats finalitzaven i en començàvem de noves i sense adonar-nos  memoritzàvem i interiotzàvem els coneixements que ens facilitaven a classe.  A cada unitat els veïns ens proposaven un nou repte: un article d’opinió sobre l’article de Civilització tòxica; una argumentació sobre el documental de Ciutat Morta; un parlament breu a classe; la realització d’un falca publicitària;una entrada en un blog sobre viatges, moda o decoració i una ressenya sobre l’obra de teatre Els veïns de dalt. Encara que en Jaume mai no ens va explicar qui eren els veïns i va deixar que cadascú s’imaginés el que volgués, tot i això  sabíem que eren els professors del centre els quals  fixaven els objectius del curs. Per tant, va resultar una forma nova i divertida d’enviar deures als alumnes. Només he de dir-vos que ha estat un plaer jugar amb vosaltres!

 

Anuncis

A poc a poc hi arribem

Quan et planteges inscriure’t en un curs d’idiomes, penses sobretot en el que hauràs après per millorar la llengua escollida en acabar-ne, però també en l’examen final que et dirà si realment has assolit el coneixement adequat. Ara que el curs s’acaba es nota que no han estat uns mesos  debades.

Al llarg d’aquests llargs vuit mesos, hem conviscut durant unes hores a la setmana amb prop de vint persones i  finalment, si més no, s’ha afermat una sincera amistat entre tots. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat el curs  és la gran dinamització de les classes; al professor li agrada anomenar-ho com a gamificació. I això s’ha aconseguit a través d’un grapat d’activitats com ara:  jocs de paraules, debats entre els companys, il·lustrar amb canços i fotos el desenvolupament de les unitats didàctiques,entre d’altres;  i per tot això les classes mai han resultat avorrides.

S’ha trobat a faltar, potser, més exercicis escrits per tal d’anar segurs a un examen que consta de dos redaccions com a prova.  Però sent sincers, a ningú ens hauria agradat de fer-los, ja que la majoria dels inscrits tenim un temps molt reduït per dedicar-hi, a causa de les nostres professions.

Aquesta dinamització ha resultat, a més, molt beneficiosa perquè tothom s’hagi atrevit a desenvolupar la comunicació oral. D’altra manera no hauria estat possible els debats portats a terme, alguns dels quals fins i tot pujats de to. Així s’ha trencat el gel i s’ha donat confiança a la persona que més endavant haurà de demostrar les seves habilitats conversadores.

Com a aspecte final, caldria destacar la tranquil·litat de saber que compartiràs un examen amb els teus companys habituals i, per damunt de tot, amb un professor que s’ha guanyat la teva confiança donant-te ànims des de l’inici. En aquestes condicions la persona que s’examina pot fer un examen amb una certa relaxació, imprescindible, per anar per a un aprovat.

Joana Velasco

El català i jo

Vaig descobrir la llengua catalana  l’any 1985. Va ser quan la meva família i jo vam venir a viure a Catalunya. El nostre lloc de procedència era  l’Argentina i pel fet de ser d’allà ens deien de manera despectiva sudacas. Realment era una paraula molt desagradable sobretot  per  la manera en què la gent la deia. Tenia 10 anys  quan vam arribar a Barcelona i ens vam instal·lar a Castelldefels. No va ser gens agradable en aquella època arribar a una escola que no tenia alumnes estrangers. Em sentia com un peix fora de l’aigua. A cinquè d’EGB, amb un idioma nou per a mi, molt difícil, i que mai havia escoltat.

Els meus companys ja dominaven prou bé el català . Així que jo era la nena de qui tothom es reia, sobretot després d’un comentari fora de lloc de la mestra tutora. Davant de tothom va dir que no entenia com jo no sabia català, com podia ser  que a l’Argentina no l’hagués après… Tampoc havia gaudit de vacances d’estiu , tan desitjades per a les criatures. Quan allà acaba el curs escolar, aquí es comença.

En aquella època no hi havia gairebé  immigració  i no estaven acostumats a veure persones bevent  el mate, la nostra estimada infusió. Escoltar el nostre accent també resultava estrany. Els companys de classe em deien : “Si us plau deixa de cantar quan parles.”   Aquells moments van ser realment molt difícils per a mi. No li desitjo passar per una experiència semblant ni a un enemic, si el tingués. Amb tot això vull dir que, d’entrada, el meu sentiment vers el català no va ser un amor a primera vista, sinó tot el contrari.

Vaig decidir estudiar magisteri, realment en el meu cas era vocacional. La meva mare era mestra i també volia ser-ho jo. De la mateixa manera que ella sempre havia desitjat ensenyar. El meu nivell de català anava millorant any rere any. Però jo l’estudiava com una obligació imposada  pel meu somni de ser mestra a Catalunya. No volia anar-me’n a viure lluny dels meus pares i germanes. La meva relació amb el català va ser freda i sense cap altra motivació que la de “pagar el dret de pis”. És a dir, aprendre’l  per tal de poder viure a un lloc que m’encanta, a prop de la família i desenvolupant la feina que em fa feliç.

Tot va canviar quan, gairebé sense adonar-me’n, vaig començar a parlar la llengua catalana relativament bé. Superada la vergonya al ridícul i amb el suport d’amics catalans, va resultar més senzill. En aquell moment  vaig sentir que, en general, a tothom li agradava escoltar el seu idioma amb un accent diferent. Aleshores va ser quan vaig començar a estimar el català volent perfeccionar-lo. Així doncs, vaig decidir continuar amb l’aprenentatge fent la inscripció al nivell C2. Sincerament no tenia cap idea preconcebuda de què era el que em podia trobar en el curs. No coneixia quina seria la metodologia d’aprenentatge, ni qui seria el professor. Tot per a mi seria una sorpresa.

Només puc dir que ha sigut de les millors decisions que he pres en la meva vida. Penso que és fonamental en qualsevol tipus de curs la persona encarregada de la formació.  En tot cas estic parlant del professor.  El Jaume és una persona que gaudeix de la seva feina. Ell s’ho passa bé ensenyant i això es reflecteix en tot moment.  Transmet els seus coneixements utilitzant una nova metodologia .Realment és de les millors innovacions en les quals he pogut participar. Està basada en el treball en grup, en la realització de diversos jocs (gamificació) i a fer ús de les noves tecnologies. Aquesta última part suposava per a mi tota una ciència desconeguda, la qual em produïa una sensació de pànic.  De mica en mica vaig anar superant aquesta por i actualment fins i tot tinc un bloc. Sóc capaç de penjar-hi els meus articles i llegir-hi els dels  meus companys.

Cada sessió va ser una nova sorpresa, sempre del tot agradable .El temps de classe passava rapidíssim i es feia molt curt. Ens ho passàvem d’allò més bé aprenent sense esforç. Qualsevol treball en grup et fa desenvolupar unes habilitats importantíssimes que ens enriqueixen com a persones. La tolerància, la sociabilitat , el respecte, la cooperació són algunes de les eines que vam fer servir a cadascuna de les sessions. La cohesió que es va aconseguir en el grup i el suport dels uns cap als altres, penso que ha sigut un mèrit que només se li pot agrair al Jaume.  Va ser el  guia perfecte. Ens va acompanyar  tot el camí com a missatger dels Veïns, els que ens encarregaven els reptes que havíem de superar i així guanyar punts.

Per concloure només afegiré que si teniu interès a millorar el vostre nivell de català us hauríeu d’inscriure en aquest curs. Això sí, jo m’asseguraria que el professor continuï sent  el Jaume Sans. Si no,  no seria el mateix.

Cesc Gay es desvirga al teatre amb una àcida comèdia

El cineasta Cesc Gay va debutar el 19 de març al Teatre Romea de Barcelona amb l’obra Els veïns de dalt.  El director va estudiar  cinema a l’Escola Municipal d’Audiovisuals de Barcelona i va debutar  l’any 1998,  amb l’obra Hotel Room. Ha escrit i dirigit quatre llarg metratges més, entre els quals destaquen krampach i V.O.S  L’obra estat representada per Àgata Roca (Anna), Pere Arquillué (Juli) que representen una parella en crisi i per una altra banda, Nora Navas (Laura) i Jordi Rico (Salva) que feien de parella embogida i sexualment activa.

Caec Gay

En relació a l’obra de teatre  Els veïns de dalt  és una comèdia que tracta sobre la vida en parella d’un matrimoni de més de quaranta anys, el qual  no es troba en el seu millor moment. És a través d’una altra parella de la mateixa finca, la Laura i en Salva, que els an reflexionar i  adonar-se ue el seu matrimoni no funciona.  L’obra comença quan l’Anna i en Juli conviden a sopar els seus veïns, per tal d’agrair-los l’ajuda quan van fer el trasllat del pis. Segons transcorre  la conversa que mantenen es van detallant secrets envers la sexualitat de cada parella, fins al punt que els  fan replantejar a l’Anna i en Juli la seva monòtona relació.

cesc Gay2

És important recordar que el director Cesc Gay es va basar en els seus veïns de dalt  per escriure el guió de l’obra. A la finca on viu fa un temps es van instal·lar uns veïns i es van començar a escoltar sorolls i gemecs. D’aquesta forma, el director i guionista  es va inspirar i va decidir fer-ne la seva primera obra de teatre. Així doncs, existeixen gran varietat d’obres que tracten i ironitzen sobre els problemes de parella, però cal destacar l’obra de Teatre Totes les parelles ho fan (2013) representada al teatre Gaudí de Barcelona i dirigida per Ivan Campillo, la qual té molts punts similars a l’obra Els veïns de dalt. L’obra Totes les parelles ho fan és una comèdia amb uns personatges amb els caràcters molt definits. A la trama hi ha una parella que  es separa i es torna a trobar,  i una altra parella els  uneix tot i que són pols oposats. L’obra també tracta els conflictes sentimentals, la psicologia masculina envers la femenina i  passa de la calma a l’èxtasi.

En conclusió, Els veïns de dalt es tracta d’una comèdia  que ens fa reflexionar sobre la vida en parella, la sexualitat, l’amor i l’aparença de les persones.   L’obra té un humor molt sarcàstic, plena de sorpreses i moments molts divertits. Cal destacar la gran interpretació de Pere Arquillué, que realitza una de les seves millors actuacions dins de la comèdia i el qual té un paper protagonista que resol de la millor manera, i fa riure al públic cada vegada que obre la boca. Teniu temps per anar a veure aquesta obra fins al dia 17 de maig. No us la podeu perdre!

cesc Gay3

Els veïns de dalt

AUTOR I DIRECTOR: Cesc Gay

REPARTIMENT:
Pere Arquillué
Àgata Roca
Nora Navas
Jordi Rico

ESCENOGRAFIA: Alejandro Andújar
VESTUARI: Anna Güell
IL·LUMINACIÓ: Carlos Lucena
AJUDANTA DE DIRECCIÓ: Marta Pérez

COPRODUCCIÓ: Elefant, Teatre Romea, Mola Produccions i Trasgo Producciones

El Romea és l’escenari que acull el debut teatral de Cesc Gay amb Els veïns de dalt. Es tracta d’una comèdia amb pinzellades de vivències personals en què dues parelles, l’Anna i en Juli, encarnats per Àgata Roca i Pere Arquillué, i en Salva i la Laura, interpretats per Nora Navas i Jordi Rico, contrasten experiències sexuals. El resultat és un estat gairebé permanent de riallades entre el públic.

La Laura i en Salva baixen a sopar al pis de l’Anna i en Juli. La trobada comença a animar-se a mesura que van corrent les copes i l’esperpent es va servint en safata. Els veïns de dalt són liberals. Fan trios, orgies i criden molt quan estan en plena follia de les freqüents bacanals. En Juli i l’Anna descobreixen una realitat sexual paral·lela que fa aflorar mancances en la parella, enveges, frustracions i retrets d’un binomi que sembla que està esquerdat.

Es barregen tot un seguit d’ingredients que donen com a resultat un còctel humorístic en forma de conversa a quatre bandes. La naturalitat i la ingenuïtat de l’Anna, la seriositat de la Laura i sobretot el xoc entre la sinceritat del Salva i la ironia d’en Juli. Tot plegat posa de manifest les frustracions matrimonials d’una parella que sembla viure els últims moments.

Però no tot és còmode per a l’espectador. L’obra també té moments en què les rialles deixen pas a la seriositat o al desconcert. Sortides de to que trenquen amb la comoditat del riure. Moments no tan agradables en què el públic queda descol·locat de sobte i no sap quina cosa ha de fer, si continuar rient, sentir compassió, llàstima o fins i tot ràbia. No sembla gens fàcil fer sentir això al públic. Però de sobte un altre gir en el diàleg torna a fer reprendre el somriure habitual per acabar amb un final força abrupte que, de fet, serà el que menys recordarem d’aquest encertat debut de Gay.

Els veïns de dalt

Ressenya

Obra: Els veïns de dalt

Autor i director: Cesc Gay

Intèrprets: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas i Jordi Rico.

Durada 1 hora i 20 minuts.

Primera representació al Teatre Romea el 19 de març de 2015.

064dalt

Comèdia escrita en clau d’humor, tot i que tracta un tema força seriós: el meravellós món de la vida en parella, el dia a dia de les parelles, que mai és fàcil i tampoc sempre és de color de rosa.

Una parella viu acomodada en un pis modern, acollidor i ben decorat, d’un edifici de veïns. L’Anna (Àgata Roca) prepara un sopar per convidar els veïns de dalt. El seu marit, el Juli (Pere Arquillué) contrariat per la decisió de la seva dona, decideix que aprofitarà el sopar per treure un tema que els té molt angoixats. La parella que viu a dalt, la Laura (Nora Navas) i el Sebas (Jordi Rico), tan simpàtics, dels que sempre saluden a l’ascensor, fan uns sorolls molt estranys… a conseqüència d’això, la seva filla petita es desperta a les nits. Ells tampoc descansen bé. L’Anna no vol que el Juli en parli davant dels seus convidats. Pensa que aquest és un tema delicat per treure en un sopar.

La discussió està servida…

Els veïns de dalt, és la primera obra teatral escrita per Cesc Gay, fins ara s’havia limitat a adaptar del teatre a la gran pantalla Kràmpack de Jordi Sànchez i VOS de Carol López. Es veuen també similituds amb l’obra un déu salvatge de Yasmina Reza. Aquesta obra està basada en fets reals. Una vivència personal va fer que l’autor és decidís a escriure-la. Igual que els protagonistes, també va tenir uns veïns de dalt força sorollosos que van causar algunes molèsties a la seva família. Aquest fet el va inspirar a aquesta ficció. Vestint-la amb una gran dosi d’humor i d’ironia, fa que ens endinsem en una comèdia àcida sobre la vida de parella, mostrant-nos a través dels personatges: els conflictes, les discussions, els silencis, les ferides obertes, els retrets, la sexualitat, de la parella. I deixa un final obert als espectadors, i jo diria que amb una llum d’esperança.

Bona interpretació de tots els actors, destacant en Pere Arquillué, el qual no ens deixa indiferents la seva ironia portada a l’extrem. De fet, tots els personatges aconsegueixen portar-nos al seu terreny. Ens fan riure, però també ens fan sentir incòmodes en algunes situacions. Crec que això és realment el que busca l’autor, implicar-nos en l’obra i decidir en quin personatge ens podem identificar més. L’obra és molt àgil i fa que passis una molt bona estona gaudint de bon teatre.

Susanna Sardà

La Justicia és justa

No es pot negar que a primera vista per a qualsevol persona aliena al cas 4f es puguin trobar irregularitats, falsos testimonis i inclús proves alterades. Aquesta és la visió que pot tenir una persona que hagi llegit l’article del periodista Jesús Rodriguez, o un espectador que hagi vist el documental Ciutat morta. Tots dos documents ens ofereixen una vessant no gaire objectiva del que van ser els fets d’aquell 4 de febrer de 2006. Uns esdeveniments que es van iniciar en un edifici ocupat al carrer Pere mes Baix de Barcelona, en el qual es va celebrar una festa antisistema, i on per seguretat ciutadana de la zona va anar la guardiaurbana. Com a conseqüencia de la molta afluencia de gent es va restringir l’entrada a l’edifici pels mateixos promotors de la festa, però les persones que no van poder entrar-hi van pensar que havia sigut la policia la que els hi havia impedit. Resultat, es van provocar uns aldarulls que van acabar amb un policia greument ferit i cinc detinguts que van passar a disposició judicial. Uns van ser condemnats a tres i cinc anys de presó per un delicte d’intent d’homicidi en primer grau, i els altres per un delicte d’atemptats contra l’autoritat.

Però el sistema judicial en aquest país està per sobre dels sentiments i les emocions de les persones. Si l’espectador o el lector pot pensar que tot van ser un cúmul d’errades policials i jurídiques, la realitat no és aquesta. El sistema judicial està ben fonamentat i sempre es treballa en base a les proves de les quals es disposa. Cert és que a porteriori els agents Samyang i Bayona, testimonis fonamentals del procediment, s’han vist implicats en delictes de corrupció, maltractaments i falsos testimonis que fa que es pugui pensar que les seves declaracions no siguin veritables, però fins al dia d’avui no s’ha demostrat que en aquest cas els seus testimonis siguin falsos i les declaracions exposen amb tota sèrie de detalls com es van esdevenir els fets. Com reconeixen perfectament l’imputat Rodrigo Lanza, com l’autor del llançament de la pedra que va lesionat de per vida deixant tetraplègic l’agent 22424, i els imputats Alex Cisternes i Juan Pintos, com autors del llançament d’altres objectes i provocadors dels aldarulls. Així mateix reconeixen els detinguts a l’Hospital del Mar Alfredo Pestana y Patricia de las Heras, com autors dels llançament d’una tanca de protecció contra la Guardia Urbana, així com molts més objectes, amenaces, crits i insults, i no pas com els mateixos imputats manifestes que estaven a l’hospital per unes lesions sofertes per haver caigut de la bicicleta, la qual no va aparèixer mai, i d’un informe del metge forense que manifesta que les lesions que presentaven no podien haver-se produït per una caiguda.

I no es que no es pugui creure la versió donada pels imputats, que sempre neguen al versió dels fets. La qüestió és que el testimoni d’un agent d’un cos policial de l’Estat te molta més credibilitat que qualsevol altre testimoni. D’una altra banda també és de vital importància l’informe del metge forense de data 03 d’abril de 2006, on s’especifica clarament que la lesió que va sofrir l’agent 22424, va se conseqüencia de l’impacte d’una pedra d’uns 8 o 10 centímetres llençada de manera frontal desde no gaire distància. Els fets són els que són i fins el dia d’avui els testimonis i les proves de les quals es disposen han fet que tant el cos judicial com el ministeri fiscal prenguin les decisions que han pres i hagin dictat les sentències que han dictat, sempre basant-nos en la llei d’enjudiciament criminal que en regeix.

Cos de juristes del cas 4f

ELS VEINS DE DALT

Els veïns de dalt, és la primera obra de teatre escrita i dirigida per en Cesc Gay , i interpretada pels actors Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas i Jordi Rico. Es representa al Teatre Romea de Barcelona del 19 de març fins al 17 de maig del 2015.

ElsVeins

La història comença quan una nit l’Anna (Àgata Roca) i en Juli (Pere Arquillué) conviden a sopar els seus veïns, la Laura (Nora Navas) i en Salva (Jordi Rico) per ensenyar-los el pis i per agrair-los l’ajuda que els hi van donar quan es van instal·lar a viure a l’edifici. La parella d’en Juli i l’Anna, és una parella on la monotonia i els anys han calat a la seva relació fent que perdin l’interès l’un per l’altre. Per contra, la parella convidada, és una parella amb una excessiva sinceritat amb la conversa, i amb una vida sexual molt activa i amb unes unes tendències sexuals que quan les proposen als seus veïns esclaten desencadenant uns esdeveniments que faran que la parella d’en Juli i l’Anna es replantegin la seva pròpia relació, una relació plena de retrets on l’enfrontament amb els veïns i entre ells dos, els portarà al límit i els hi farà prendre decisions definitives.

veins de dalt 4

Els veïns de dalt és una comèdia que reflexiona sobre la vida en parella i la sexualitat a través de dues parelles totalment diferents. Un text fresc i molt divertit en el qual en Cesc Gay amb ironia i humor toca temes com la convivència, la valentia, el sexe, l’amor i l’aparença, i com amagat darrera dels riures dels espectadors amb els gags de la més absoluta comèdia, s’amaga la tragèdia dels problemes del desamor, la monotonia i la falta de interes en una parella que s’ha deixat arrossegar per un dia a dia sense emocions. Personalment penso que és una obra molt interessant a l’hora que divertida, on segur que més d’un, en un moment donat de les nostres vides ens hem vist reflectits, i on com a conseqüència ens ha fet reflexionar dels límits infranquejables d’una relació.

Amb D de C2 o com arribar com a alumne i sortir com a grup

Entrem a l’aula reservada per als aspirants a obtenir el títol que acrediti el nivell D de català. També se’l coneix com el C2 del Marc europeu comú de referència per a les llengües, si voleu estar a l’última quant a nomenclatura oficial. Les tardes de dimarts i dijous s’hi donen cita uns 25 alumnes. De ben segur en serien més si hi hagués més oferta d’horaris. El fet és que només hi ha una única opció per poder assistir a les classes en totes les poblacions pertanyents al CNL Eramprunyà.

D’apassionats per la llengua catalana hi deu haver allà dins. La realitat, però, acostuma a ser més pragmàtica des del punt de vista professional. La raons personals de voler perfeccionar l’ús de la llengua queden relegades, en molts casos, a un segon pla quan es tracta d’analitzar les motivacions dels alumnes matriculats al curs. No és estrany que la majoria de les persones que hi assisteixen treballin al sector públic català. Posseir el títol de català nivell D dóna força punts en la valoració dels mèrits.

Estem a principis de maig. D’aquí a poques setmanes una nova promoció d’alumnes sortirà amb el nou títol sobre el braç. Es respiren nervis a la classe, inseguretats. No tothom les té totes per poder superar la prova. Jaume Sans, el professor, s’esforça per apaivagar totes aquestes emocions naturals que hi afloren: “Vull que el dia de la prova sigui com un dia més de classe”.

Des del principi del curs en Jaume va trastocar els esquemes dels alumnes. Hi anaven esperant rebre uns continguts de la manera clàssica i tradicional: llibre, exercicis i classe magistral. Però el primer dia es van adonar que no tot seria així i a mesura que passaven les sessions el treball en grup i cooperatiu es va anar assentant en l’ànima de la classe.

Vaig aprendre d’aquesta manera. Crec que s’ha d’intentar seguir un mètode dinàmic, te’l vas fent teu, vas veient els resultats i et vas animant”. És el que contesta en Jaume quan li pregunten el perquè d’aquesta manera de treballar. La majoria sembla estar content.

Les sessions s’anaven desenvolupant a través dels jocs en grup. També s’hi feien petits debats. Fotocòpies i apunts, els justos, i tasques, les necessàries. A primera vista pot semblar un material poc consistent per aprendre, però la realitat és una altra. Si es comparen els escrits que es presentaven a principi de curs amb els del final, la gran majoria coincideix en que hi ha hagut un canvi positiu. Un canvi que ha arribat de manera silenciosa i s’ha plasmat en la seguretat amb què s’afronten les tasques proposades pels veïns, uns éssers imaginaris que el professor va utilitzar per guiar el grup i proposar nous reptes.

Un cop arribats al final del curs l’ambient a l’aula es distès, alegre, confortable i confiat. És estrany com un grup d’adults tan heterogeni ha sabut cohesionar-se amb l’excusa d’un curs del nivell D de català. No ha estat un curs qualsevol i de ben segur que molts no solament el recordaran pel títol que obtindran, sinó pels moments que hi han passat amb el mestre i els companys.

LA DEGRADACIÓ PROGRESSIVA DEL MEDI AMBIENT DES DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

L’economia de lliure mercat permet que l’ambició lògica de l’home per enriquir-se creï empreses que generen llocs de treball i productes nous barats, sent aquestes tres conseqüències bones en si mateixes, al meu entendre.

L’arribada de la revolució industrial, amb el domini de l’energia i els coneixements tècnics, han propiciat una producció massiva que ha començat a arrasar les condicions ambientals a causa de la necessitat de més i més matèries primeres i processos de transformació, de manera que la creació de subproductes, residus, fums, radiacions, i altres ha augmentat fins a nivells perjudicials.

Fins fa molt pocs anys, no existien lleis per reduir l’efecte degradador amb el qual cada persona o fàbrica realitzava els processos que volien, generalment els més barats i els residus o deixalles s’eliminaven de la forma més expeditiva, cremant-los o tirant-los al riu o al mar.

El continu avanç de la R+D va permetre abaratir encara més els processos de manera que la demanda global va augmentar. Ja no tenim un televisor sinó tres: al saló, a la cuina i al dormitori.

La medicina ha avançat espectacularment, creant vacunes i fàrmacs que d’una banda limiten les morts prematures i d’un altra allarguen la vida a la tercera edat, amb el que cada vegada som més consumidors. La situació és explosiva.

Què s’ha de fer?

– Conscienciar la societat, especialment els joves que regiran el país en el futur i als polítics, que són els que avui poden legislar per forçar als ens productius que utilitzin processos nets i eficaços.

– Legislar restriccions allà on la iniciativa privada no està disposada a col•laborar si només en depèn.

– Aplicar el sentit comú; donaré un exemple. A Grècia pràcticament tots els habitatges tenen plaques solars captadores de radiació solar per escalfar l’aigua sanitària, de manera que eliminen una potència elèctrica instal•lada entre 1 i 2 kW per habitatge, sent el cost unitari molt baix. Aquí en aquest estat, pràcticament no es veuen i no obstant això han arruïnat a moltes persones animant-les a instal•lar costoses plaques fotovoltaiques (i de mal reciclatge quan s’esgotin), que produeixen una irrisòria quantitat d’electricitat.

– Ser realistes i reprendre el pla de construcció de centrals nuclears, que produeixen una enorme quantitat d’energia en instal•lacions no molt costoses i de volum reduït, que poden col•locar-se en llocs allunyats. Evidentment cal optimitzar la seguretat, però pensem què els accidents què malauradament hi ha hagut han contaminat milers de vegades menys que les bombes nuclears que s’han fet explotar en proves atmosfèriques.

– Interpretar allò de “creixeu i multipliqueu-vos” d’una forma més racional que ens porti a una població sostenible.

Quan veig pel carrer un ene que treu el paper del seu caramel i va corrent a llençar-lo a una paperera abans de menjar-se’l, m’anima a pensar que ja estem al bon camí.