APRENDRE DE FORMA DIFERENT

Aquest escrit tracta d’una reflexió personal sobre el meu pas pel curs de català del nivell C2. Els objectius principals que em va dur a inscriure’m en el curs van ser millorar el nivell de català en l’àmbit escrit i adquirir el títol, ja que professionalment significa l’ampliació dels mèrits.

La sorpresa o la incertesa va arribar quan, el Jaume ens va plantejar el desenvolupament del curs com un joc, una altra forma d’aprendre diferent a la que estem acostumats, proposant activitats en què el joc fos l’element fonamental en el procés d’aprenentatge. Així mateix, el joc ens ha motivat suficient per participar, comprometre’ns i gaudir.  En síntesi, aprendre amb facilitat.

Cal fer una especial referència al treball en grup que hem dut a terme durant tot el curs. El professor ens plantejava temes per reflexionar així com per intercanviar idees. A partir d’això elaboràvem treballs individuals i superàvem reptes que ens ajudarien a millorar a poc a poc el nostre nivell. Una de les eines que el Jaume ha fet molt d’ús ha estat les noves tecnologies “les TIC” i que ens ha engrescat a utilitzar-les com l’Instagram, el Dropbox, un blog…

És important recordar un dels escrits que m’ha estat més difícil de preparar.  Va ser sobre el documental Ciutat morta. Vaig haver d’escriure un article d’opinió i posar-me en el paper d’un polític. D’altra banda, és amb el que estic més satisfeta.

La gran incògnita durant tot el curs ha estat qui són els veïns?  Han servit com un fil conductor del curs per tal de plantejar reptes. Descobrir la identitat dels veïns és difícil però ja queda poc per a posar noms al gran interrogant.

D’una forma breu, he de destacar positivament el paper d’en Jaume, un professor que ens ha fet de guia en aquest camí d’aprenentatge. Una persona que no només m’ha ensenyat el primer objectiu, millorar el nivell de català, sinó també posar en pràctica la seva forma d’ensenyar. Ara en la meva classe hi ha petits secretaris, reporters fotogràfics i intento que el joc estigui present ja que els aporta un sentit d’autonomia, competència i relació que els motiva a aprendre.

Renovar-se o morir

A finals d’estiu del 2014 vaig marcar-me com a nova fita treure’m el curs de nivell D de català. Vaig deixar la meva sol·licitud tant a la Universitat de Barcelona (UB) com al Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), al Servei Local de Català de Castelldefels. Finalment vaig inscriure’m al més a prop de casa, a Castelldefels. L’objectiu principal va ser aconseguir el nivell D perquè dóna puntuació a la borsa de treball de la feina.

Tot va començar a l’octubre amb classes presencials, dos dies per setmana i a última hora del dia. La meva agradable sorpresa va ser que anaven passant les hores i les setmanes ràpidament: Era tal la motivació per tornar a l’aula… Han estat moments en què em distreia, em relaxava i passava una bona estona; i sí, també adquirint coneixements. Les propostes del nostre professor, en Jaume, eren lúdiques, dinàmiques i majoritàriament col·lectives. Per a mi, i crec que també per als meus companys, era un mètode nou que ningú de nosaltres coneixia però que ens motivava i feia que el nivell d’implicació fos generalitzat.

Què puc dir de l’educació lúdica? Simplement visca, visca i visca!!! Quan era un infant ja trobava que repetir taules i xifres com un lloro no era gaire eficient en mi. Quan estava a punt de finalitzar l’etapa de l’institut vaig començar a veure que entendre allò que feies era imprescindible per poder progressar en els coneixements. La universitat em va proporcionar que no només és necessari entendre, sinó que també saber el perquè i transmetre-ho. No ha estat fins a conèixer les classes d’en Jaume que he vist que una altra manera d’ensenyar és possible. Activitats col·lectives, sempre dirigides per uns veïns fins al moment desconeguts, propostes lúdiques, debats d’actualitat, l’ús de les noves tecnologies –per a mi desconegudes- i sempre, sempre amb un gran respecte i una mà trencada per a la correcció per part del Jaume. Aprenentatge new age.

Els cotxes van passar d’anar amb benzina al gasoil, escriure a mà pertany a un passat que per molts ja sona llunyà… Igual que el món es mou i canvia, deixem espai per al nou model educatiu lúdic, obert a tothom, motivador i en canvi constant!!!!!!!!!!

    4F vs policia                              

Sindicat de policies de Catalunya (SPC)

12/02/2015

El dia 20 gener de 2015 Jesús Rodríguez va publicar un article del paper que va tenir la policia i la resta d’institucions en el cas 4F . A més,  va acusar a la policia de corruptes, torturadors i d’actuar indiscriminadament contra  les minories. Creiem que avui en dia la policia està per ajudar i  garantir els drets i deures de totes les persones, siguin quines siguin, i ningú ha de  posar la ciutadania en contra de la policia.

Els fets del 4F van ser investigats i jutjats .Totes les parts van presentar els  arguments necessaris i finalment un grup de joves van ser condemnats. Van recórrer la sentència al Tribunal Suprem, i no només aquest Tribunal va ratificar la sentencia  sinó que en va ampliar les penes .

Un altre punt important , del qual s’oblida el  Sr. Rodríguez, és que aquell dia hi va haver molts policies que van ser testimonis dels fets  , però clar, ell parla únicament de dos policies condemnats per tortures anys després. Ningú pot assegurar que aquests dos policies torturessin aquella nit ni a cada actuació que hagin fet com a policies.

Cal recordar també les unitats policials UPAS i UNOC  . Són unitats policials que han realitzat una bona tasca i han donat una resposta positiva als requeriments dels ciutadans. Per exemple , els veïns i comerciants del barri de Ciutat Vella manifesten que els fets que els donen una gran inseguretat són els robatoris,  el tràfic de drogues , la prostitució al carrer, la venda ambulant, sorolls , baralles ,  les persones que es pixen al carrer, etc. Aquestes unitats i la resta de policies compleixen les ordenances municipals i les lleis  i no actuen de manera indiscriminada contra els grups antisistemes, la venda ambulant ni contra les treballadores sexuals.

Per concloure , la Guàrdia Urbana ha actuat en tot moment amb total transparència. Han intentat mantenir la convivència d’una manera pacífica i aplicant les lleis , encara que a vegades per culpa d’una minoria no ha estat possible.

Una història de veïns

Fitxa tècnica

Títol: “Els veïns de dalt”

Autor  i director: Cesc Gay Actors:           Àgata Roca com a Anna

Pere Arquillué com a Juli

Jordi Roca com a Salva

Nora Navas com a Laura

Al teatre Romea del 19 de març fins al 17 de maig.

Els veïns de dalt és una obra escrita i dirigida per Cesc Gay, amb Nora Navas, Jordi Rico, Àgata Roca i Pere Arquillué. La història ens mostra una relació de parella (Pere Arquillué i Àgata Roca) força desgastada pel pas del temps i que decideix convidar a sopar els veïns força “sorollosos” de dalt (Nora Navas i Jordi Roca) per a tenir-hi una conversa. En un principi, allò que anava a ser un sopar informal però cordial entre veïns, acaba provocant una tempesta de retrets i veritats mai dites entre la parella protagonista. Una meravellosa interpretació de parella (Pere i Àgata) ens mostra com el pas del temps i el desinterès per la relació provoca ferides i discussions interminables. Dins d’aquesta bromera aterra la divertida i el·loquent parella de veïns (Nora i Jordi) que ens mostra una altra manera de convivència força oberta i molt abocada al sexe com a mastí del seu èxit. Destaca en Pere Arquillué (Juli) per al coontundent diàleg de músic frustrat i insatisfet amb la seva realitat, i a conseqüència ho trasllada al terreny personal. És per això que ens trobem amb l’Àgata (Anna) esgotada i trista, que juga amb el veí de dalt el Jordi (Salva) per retrobar-se de nou amb el desig i la juguesca de l’amor i el sexe, que fa massa temps es va esfumar de la seva relació. La Nora (Laura) i el Jordi (Salva) posen el toc d’ironia necessària perquè una discussió de parella sigui un diàleg esquitxat de riures per part dels espectadors.

Cesc Gay ens proposa una nova història de relacions de parelles des de tots els prismes possibles, com ja ha fet altres vegades amb En la ciudad 2003), V.O.S. (2009) i Una pistola en cada mano (2012). Moltes històries de parelles sobre l’amor i el desamor hem anat veient al llarg del temps gràcies a directors com Woody Allen amb Poderosa Afrodita o Hanna y sus hermanas, Roman Polanski amb Un Déu salvatge o Lunas de hiel, Derek Cianfrance amb Blue Valentine, … Encara que vull destacar que C.Gay ens mostra tot aquest ventall d’històries quotidianes des d’un punt de vista natural i realista, la qual cosa fa que qualsevol dels espectadors s’hi pugui veure reflectit, i per tant comprés.

Reflexió sobre el 4F de Jesús Rodríguez

La nit del 4 de febrer del 2006 va haver-hi una càrrega policial contra un antic teatre ocupat on s’estava celebrant una festa. La cronologia dels fets comencen amb una actuació policial contra els assistents a la festa, l’agressió no esclarida contra un policia que va quedar en coma per l’impacte d’una terrissa, i la detenció indiscriminada dels allà presents juntament amb altres dos vianants aliens a l’edifici. A banda d’això es desemmascara el “modus operandi” d’un grup d’agents del cos policial basat en les agressions i les tortures, que tenen com a únic objectiu una acurada neteja de la ciutat de Barcelona, com a arrel imprescindible del creixement immobiliari. L’article publicat per Jesús Rodríguez, juntament amb el documental –“Ciutat morta”-, reobre un tema de gran transcendència en la societat, en què sorgeixen molts interrogants sobre el sistema judicial, les competències dels cossos de seguretat, la gestió política i, allò que ens humanitza, la llibertat d’expressió.          La llibertat d’expressió és un dret fonamental o un dret humà, esmentat a la Declaració de Drets Universals dels Drets Humans i a les constitucions dels sistemes democràtics. D’aquí, en deriva la llibertat de premsa. La tasca primària del col·lectiu periodístic es basa en la recopilació i l’anàlisi de la informació amb el fi de difondre-la. La idea central és per què no va arribar aquest succés a tothom i arreu en temps real? Té límits i fronteres l’expressió lliure? Quan van ocórrer aquests fets gairebé cap mitjà de comunicació va publicar ni seguir la notícia de primera mà. Pocs van ésser els professionals del món periodístic que es van atrevir a parlar-ne, com escassos els mitjans que fessin ús del seu espai per informar sobre l’esdeveniment.

Deixant de banda el sistema democràtic, la informació és allò que enriqueix a les persones intel·lectualment i li ofereix eines per forjar-se una opinió. Ara bé, si les vies encarregades de divulgar-ho no assoleixen aquesta tasca, com poden els ciutadans opinar, manifestar-se, prendre partit? El següent punt a considerar, no per això menys important, és la selecció premeditada de la temàtica a difondre, sense ni tan sols tenir en compte la veracitat de la notícia. Si es filtra la informació i les empreses d’aquesta competència també ho fan amb els continguts, en funció de la ideologia dominant tristament per les forces econòmicament dominants, ens portarà cap a una tendència força allunyada de les postures més liberals.          En pocs mots, resulta esfereïdor avui en dia plantejar-se que encara no hem assolit una total transparència informativa ni en la seva forma ni en el seu contingut. No obstant això continuem apropant-nos a la desitjada llibertat d’expressió oral, escrita i/o gràfica i, promoure el respecte a totes les opcions possibles.

La classe es capgira!

LA CLASSE ES CAPGIRA!

És possible continuar com si no existís Google, Viquipèdia o les xarxes socials? És possible un canvi a l’ensenyament? Per què hi ha sempre, a tot arreu, una resistència enorme a qualsevol canvi?
Made in Catalonia
Quan vam començar el curs, la majoria dels alumnes estàvem acostumats a aprendre amb la metodologia tradicional basada en el paper determinant del professor en la classe enfilat a la tarima: fa la lliçó del dia, respon a les preguntes i posa deures. Ens vam trobar amb la sorpresa: el professor del curs de català C-2 (nivell D) utilitza el treball en grup i el joc com a eina principal per superar uns reptes i assolir els objectius que ens han de portar a l’èxit.
El treball en equip al principi va ser complicat, però a poc a poc ens vam conèixer tots una mica millor: Per començar vam construir un arbre, a continuació vam utilitzar el consens com a eina per a la planificació dels treballs que anàvem desenvolupant a posteriori.

De vegades alguns vam comptar fins a deu per respectar i escoltar als altres. Convé destacar l’ que vam fer tots plegats del documental Ciutat morta amb el conseqüent repartiment de rols i les polèmiques respectives.

Després vam anar al teatre a veure l’obra Els veïns de dalt. Aquí vam riure tots molt i va servir per conèixer una mica millor els nostres veïns.

D’altra banda, hem après a ser usuaris de les noves eines tecnològiques, com l’Instagram, el Dropbox i vam crear un blog del curs.

Com aconseguim motivar les persones?
És la pregunta del milió. L’estat d’automotivació és una mena de felicitat laboral i professional molt difícil d’aconseguir. Tots necessitem que algú ens injecti una càrrega addicional de motivació de tant en tant. La motivació és com el combustible que permet que el vehicle funcioni. Si s’acaba la benzina, deixa de rutllar.
El 28% del fracàs escolar en l’ensenyament obligatori és la conseqüència de la falta de motivació?
La motivació cal conrear-la permanentment, de la mateixa manera que no podem prescindir de dur el cotxe a la benzinera de manera periòdica.
Crear un clima d’elevada motivació i compromís és el millor camí cap a l’èxit, pressuposant el talent de les persones que formen la classe o el grup.

Un incís – Auguste Rodin (1840-1917)
França va trigar en reconèixer un dels seus fills més brillants, l’escultor Auguste Rodin.
Rodin, estava obsessionat pel moviment dels cossos: pretenia que les escultures, per definició estàtiques, fessin l’efecte de moure’s, com si tinguessin vida, i que, per això, les seves obres poguessin ser contemplades des de qualsevol punt de vista. La força expressiva del seu treball inquietava més d’un i per això no va obtenir recompensa econòmica i reconeixement social fins a la maduresa, a prop de fer els 51 anys.

El sentit comú. Seny. (Made in Catalonia II)
El sentit comú té a veure amb la lògica del col•lectiu, les persones; implica posar-te en el seu lloc a l’hora de prendre les nostres decisions.
I què és el sentit comú, el seny, virtut suposadament molt arrelada entre els catalans?
El sentit comú té a veure amb la lògica a l’hora d’actuar. Una lògica basada en el comú. El fet de posar-te en el lloc dels altres per preveure’n les reaccions; de predir l’evolució dels fets a còpia d’haver presenciat episodis semblants o experiències similars. El sentit comú fa referència, doncs, a la saviesa col•lectiva, a la lògica del nostre entorn.
Crec que el Servei Local de Català de Castelldefels i el professor del nostre curs, en concret, ha sabut treure’ns el suc que portàvem a dins. Ara solament falta l’últim pas. La confirmació.
Això és tot, amics. Fins aviat i molta sort.

Quim Arnaiz. Alumne del nivell C2 del SLC de Castelldefels.
30 d’abril de 2015

L’ombra del 4 -F

Fins ara, els únics fets provats del cas 4F són els que recull la sentència judicial. S’hi descriu el que va passar aquella matinada del 2006 al districte de Ciutat Vella. Però la Fiscalia considera que els nous indicis aportats per l’article de Jesús Rodríguez obre una via d’investigació nova que justifica la decisió de reobrir el cas 4F, amb un acord no unànime de la institució judicial. Però com van succeir els fets?

Nou persones van ser condemnades pels incidents durant el desallotjament d’un edifici municipal el 2006. Un guàrdia urbà va quedar tetraplègic a conseqüència de l’impacte d’una pedra. Un documental premiat per l’Ajuntament de Barcelona i l’article de Jesús Rodríguez qüestionen la investigació policial i defensen la innocència dels acusats. Una de les empresonades es va suïcidar durant un permís penitenciari. Els condemnats demanen depurar els agents suposadament corruptes, dos dels policies que van declarar contra els acusats van ser jutjats i condemnats per tortures en un altre cas.
Els advocats defensors van al•legar parcialitat del tribunal, basant-se en què el mateix tribunal va ratificar la presó provisional incondicional als imputats, i va desestimar totes les peticions d’investigació fetes per la defensa durant la instrucció. La Comissió de Defensa dels drets de la Persona I del Lliure Exercici de l’Advocacia també va expressar la seva preocupació per la manca d’imparcialitat en examinar les actuacions del Tribunal. El tribunal es va negar a investigar la hipòtesi del test llançat. A més els advocats de la defensa es van queixar que no s’havia garantit suficientment la incomunicació entre els testimonis policials.
Segons les declaracions dels agents de policia presents al lloc dels fets i del personal sanitari del 061 van ser contradictòries. L’agent 19581 i el metge del 061 que va atendre al policia ferit van atribuir la lesió “al llançament d’un test des del terrat o un balcó de l’edifici”. Els agents 24.147 i 24.738, a “una pedra llançada des del carrer pels acusats”.
Segons el punt de vista mèdic, els dos metges forenses del Jutjat de Guàrdia acceptaven com a plausibles les dues versions, però en canvi els quatre pèrits mèdics aportats per les defenses asseguraven que era científicament impossible que la lesió hagués estat causada per un impacte frontal, i en canvi donaven credibilitat a un impacte fort causat per un objecte caigut des de gran alçada. Joan Clos, aleshores alcalde de Barcelona, va declarar públicament que la lesió era deguda a un test llançat des del balcó de l’edifici, i va ratificar la versió dos anys després en una entrevista televisiva, tot citant un informe policial “verbal o escrit”-
L’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona va assistir al judici en qualitat d’observador, a requeriment del “Centro de Estudios Legales i Sociales de Buenos Aires” i de les famílies de dos dels acusats, davant la presumpta comissió d’irregularitats durant el procés consistents, entre altres, en una “manipulada intervenció policial” de la Guàrdia Urbana i imparcialitat de la jutgessa, magistrada Carmen Garcia Martínez, i de la Fiscalia.
Tot i que el president del tribunal va negar a la defensa preguntar sobre aspectes importants pel procés, els policies van contradir-se en qüestions fonamentals, i van inclús comunicar-se entre si de manera il•legal entre les declaracions d’uns i altres. L’acusació no va presentar cap altra prova més enllà del testimoni dels policies, inclús va confirmar que “havia esborrat o no investigat altres proves possibles”.
Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures que van rebre els detinguts principals. El jutge va acabar arxivant les denúncies contra els guàrdies urbans.
Amb la finalitat que hi hagi una rigorosa investigació per saber la veritat i perquè creiem que hi ha indicis suficients de possibles actuacions incorrectes i sense perjudicis de les dues sentències ja dictades; la Fiscalia ha acordat, per 3 vots a favor i 2 en contra, reobrir el cas 4F.
Quim Arnáiz
Curs D. CPNL
Castelldefels, 16 de febrer de 2015

UNA ALTRA MANERA D’APRENDRE

El català m’acompanya des de tota la vida, des que vaig entrar a l’escola el català i jo convivim junts. Aquest curs em vaig decidir i  m’hi vaig apuntar, al Sevei Local de Català de Castelldefels per tal de millorar la llengua catalana ja que, com a mestra, és la meva llengua vehicular cada dia i per tal d’obtenir punts en el concurs de trasllats de mestres.

Al principi les classes em van sorprendre ja que no era el que m’esperava. No vaig trobar el típic mestre que imparteix una classe magistral i tampoc un gran totxo de llibre que m’hauria d’estudiar. Tots ens vam quedar una mica parats i  no sabíem gaire com aniria el curs.  El primer repte va ser fer un emblema de grup. Després de tot el procés ens va quedar prou vistós i, fins i tot, tinc entès que vam tenir molt d’èxit entre altres grups d’estudiants.

Al llarg del curs hem tingut un veïns que ens han proposats diversos reptes amb els quals hem aprés de manera divertida.  Les classes no han resultat mai gens avorrides ja que, la manera de treballar, en grup, resulta  motivadora i també ens ha ajudat a fer pinya entre tots i no ser només una classe de català sinó un grup d’amics sempre disposats a ajudar-nos. Durant el curs no hem aprés només una llengua sinó una manera de treballar, d’aprendre a escoltar-nos, de respectar les opinions dels altres,  d’utilitzar les noves tecnologies… i tot això sempre gràcies al suport d’un gran mestre, en Jaume.

Els curs està acabant i ara podem fer una valoració molt positiva. No només hem perfeccionat el català sinó que hem aprés que enseyar i aprendre pot ser molt divertit. Ara podem entendre aquesta nova manera de treballar que al principi tant ens desconcertava i que no enteníem. Marxarem del curs amb nous coneixements, amb nous recursos, amb nous amics… però també marxarem sabent que una altra manera d’ensenyar és possible i que funciona.

Aprendre i millorar? Així, sí

Sóc una alumna del nivell C2 de català i volia compartir la meva experiència amb qui vulgui fer aquest curs, perquè si penseu en matricular-vos i teniu algun dubte al respecte, aquest reportatge us ajudarà força a prendre una decisió encertada.

Les metodologies  del SLC de Castelldefels estan basades en la gamificació, és a dir, aprendre mitjançant el joc. Les sessions són amenes, dinàmiques i molt participatives, ja que el treball cooperatiu és el modus operandi de les classes,  amb reptes imposats pels veïns. Us preguntareu qui són els veïns? Doncs, encara no ho sabem. Els veïns són un enigma que suposo es desvetllarà en els pròxims dies.

Treball cooperatiu

Vam començar el curs elaborant entre tots una insígnia de grup. Un símbol que hauria d’expressar la unió del grup per tal d’aconseguir el nostre objectiu final. Vam construir un arbre i cada fulla va representar a cadascú de nosaltres.  Va ser una sessió molt divertida, i a més a més, el grup començava a funcionar com un element cohesionat.

Insígnia del grup

Una altra sessió a destacar del curs va ser el debat sobre el documental Ciutat morta. Tot i que hi va haver diversitat d’opinions al respecte, vam fer ús de la cortesia lingüística, debatre sense discutir per arribar a un consens, la qual cosa és fonamental per treballar en grup. Tot això ens va servir per aprendre a elaborar un article d’opinió.

Fa pocs dies hem anat a veure una  obra de teatre, Els veïns de dalt. Va ser una obra molt divertida i, en aquest cas, el repte consistia a fer la ressenya d’aquesta obra.

Tarda de teatre

La peça clau d’aquest curs ha sigut el Jaume, el nostre profe. Amb la seva manera de portar les classes, la seva personalitat i professionalitat, motivant-nos i fent-nos reflexionar constantment, ha aconseguit que tots el definim com un professor exemplar i, el que és més important, que tots hàgim progressat de debò. A més a més, ens ha facilitat una diversitat de recursos basats en les noves tecnologies de informació que ens permetrà resoldre qualsevol dubte en qualsevol moment.

El profe

Per concloure, us puc assegurar que aquesta nova manera d’aprendre ha fet que hagi gaudit de totes i cada una de les classes d’aquest curs fins al punt que, malgrat que encara ens queden dues sessions per acabar-lo, ja sé que trobaré a faltar el profe i els companys tots els dimarts i dijous durant molt de temps. Aquest curs ha estat per a mi una experiència inoblidable.

El grup

Marisol Lobato

Els veïns de dalt

Francesc Gay i Puig nascut a Barcelona el 1967 és director i guionista de cinema.

Estudià a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona graduant-se el 1990,  conegut com director de Krâmpack, V.O.S, A la ciutat, Una pistola a cada mà, amb la qual  fou guardonat amb el premi Gaudi el 2013 en la categoria  de millor guió.

Els veïns de dalt és una comèdia teatral  escrita i dirigida per Cesc Gay,  representada al teatre Romea de Barcelona.

Versa sobre les relacions de parelles, concretament d’en Juli i l’Anna interpretats per Pere Arquillue i  Àgata Roca, pols oposats als seus veïns, la Laura i en Salva interpretats per Nora Navas  i Jordi Rico.

L’Anna i en Juli professor de música son  el clàssic matrimoni, conviden a sopar els veïns de dalt per agrair la seva col·laboració durant el trasllat i aprofitant l’avinentesa  els hi comenten una delicada situació que  degut els sorolls i gemecs que s’escolten els hi  resulta impossible descansar.

Els que viuen al pis de dalt, ell en Salva és bomber i la Laura que és psicòloga molt lliberals, no tenen regles establertes en quan a relacions sexuals, sempre que totes les parts estiguin d’acord.

El què en un principi és una situació políticament correcte acabaran despullant-se i retraient-se totes les seves mancances.

Dubtaran de la seva relació, s’escridassen i entre escenes de humor  perden el control davant dels veïns.

La Laura és psicòloga de professió, i veient la situació  diagnostica incompatibilitat de parella, aconsellant que el millor que poden fer és separar-se.

L’escenari és senzill i acollidor,  un apartament modern d’un sol ambient  el saló amb un  piano , cuina i  rebedor.

La musica suau i la il·luminació perfecte per poder veure amb tot detall els actors i estris de l’escenari.

Aquesta obra podria ser comparada amb altres, comèdies com L’estranya parella, Totes les parelles ho fan, La guerra dels Rose, Besame mucho, Losers, Blue Valentine, Qui te por de Virgina Wolff, Un déu salvatge.

En definitiva, en una escala del 0 a 5 obtindria un merescut 4.

És totalment recomanable si es busca riure sense parar i  moments sentimentals.