Aprendre a jugar o jugar per aprendre

Moltes persones del meu entorn coincideixen a plantejar-me la mateixa pregunta:

“Si ja parles i escrius el català, per què t’has apuntat a aquest curs?´´, bona pregunta…

Per a mi aquest curs ha estat un repte personal. M’agrada molt el català, de fet és la meva llengua materna. He tingut la necessitat de realitzar-lo per millorar i ampliar els meus coneixements a nivell gramatical i també d’expressió oral i escrita.  Crec que ho estic aconseguint.

La majoria dels de la meva  generació estem acostumats a aprendre de manera tradicional. Això va canviar per mi el dia que vaig començar aquest curs de C2 amb  20 alumnes més.

IMG-20141105-WA0007-1024x768

Jo no sabia què era la gamificació , és a dir, utilitzar el joc com a motivació per a l’aprenentatge. A aquestes alçades del curs sóc plenament conscient de quin és el significat. L’encarregat de posar en pràctica aquesta tècnica ha estat en Jaume, el nostre professor.  Bé ,ell i els veïns , els quals encara no ens els ha presentat. En qualsevol cas, han tingut un paper molt important al llarg del curs. Ells ens han portat a assolir reptes, a guanyar punts per aconseguir insígnies, ens ha motivat quan semblava impossible aconseguir-ho i això ha fet que les classes es convertissin en un joc, potenciés la concentració, l’esforç i la participació.

IMG-20150118-WA0001.

El més important ha estat treballar en grup.  Ho havíem de fer a totes les classes. A cada sessió preparàvem les tasques en grups reduïts.  No sempre amb les mateixes persones.  Aquest fet m’ha permès debatre temes respectant i escoltant  la resta del grup, parlar davant dels companys, valorar la seva feina i que valoressin la meva. A casa, individualment i aprofitant la feina feta acabàvem el treball fent servir les noves tecnologies: Dropbox, WordPress, Internet, Instagram. Aquestes han estat eines indispensables per a les tasques lingüístiques.

.20141127_203525-768x1024

Ha estat un curs molt ben aprofitat. M’ha servit per aprendre a redactar diferents tipus de text: article d’opinió, informe, entrada de blog, ressenya. Sempre comptant amb l’ajut de la resta de companys i de les correccions del Jaume.

A més, hem pogut gaudir de dues sortides al teatre. Alguns vam anar a veure Marilula al Teatre Plaza de Castelldefels i tots al Teatre Romea de Barcelona vam veure Els veïns de dalt. Vam gaudir doblement d’aquesta última obra perquè a classe entre tots vam preparar la ressenya.  En vam parlar obertament del tema, del que pensàvem i això sempre és enriquidor.ElsVeins

M’he divertit molt aprenent català.  Ara ho sé. Per mi,  ha estat un joc i un plaer.

Susanna Sardà

Anuncis

Capital okupa

El present escrit vol posar de manifest l’opinió del col·lectiu de policies que malauradament com ja és habitual es troba en el punt de mira de la societat catalana. El documental Ciutat Morta només dona a conèixer una part de la informació, és a dir, la versió que defensa part d’aquest col·lectiu okupa. Per aquest motiu, considerem que no és un documental sinó una pel·lícula de bons i dolents. El col·lectiu okupa  creu que el judici no va ser just i que van existir pressions polítiques perquè la sentència fos condemnatòria envers els imputats. Contràriament a la indefensió que es relata al documental, l’advocat defensor va arribar fins a l’estament més alt del poder judicial, el Tribunal Suprem, el qual no només va mantenir la pena de presó als inculpats, sinó que  els la van augmentar. A més, tot procediment judicial   contempla una sèrie de garanties processals, com és  el principi  in dubio pro reo que estableix que en cas de dubte en les proves  la sentència sempre serà a favor de l’imputat.

Per una banda, creiem que existeix una permissivitat excessiva de l’Ajuntament de Barcelona envers el moviment okupa, atès que l’edifici on van transcórrer els fets que ens ocupen era de titularitat municipal. Aquella nit de febrer de 2006, quatre  guàrdies urbans es van adreçar al carrer Sant Pere Més Baix per prevenir més sorolls i molèsties els veïns del carrer. Un grup entre 20 i 30 persones van increpar els guàrdies urbans amb actitud hostil i amenaçant a agents portant pedres, ampolles i objectes per llençar a la policia. Entre aquests grup violent que van llençar pedres hi havia Rodrigo Andrés Lanza i Alex Cisternas, els quals es van detenir de manera in fraganti pels agents de la Guàrdia Urbana. Si aquest col·lectiu creu que la justícia s’ha equivocat, ha de prendre decisions i buscar nous testimonis. Per altra banda, cal destacar que existeixen contradiccions per part de l’acusació i la defensa en el procés judicial. A tall d’exemple, es qüestiona el fet que Patricia Heras es va personar  a l’Hospital del Mar, després de l’agressió als guàrdies urbans i que manifestava que havia patit lesions per una caiguda  fortuïta en bicicleta. Però va ser arran de les valoracions del metge forense i del metge que li va atendre a l’Hospital, que es va constatar que les lesions no eren produïdes per una caiguda en bicicleta. Com es detalla a l’informe pericial, les lesions no eren compatibles amb una lesió per fregament, sinó per impactes produïts per cops, possiblement per una baralla. Així mateix,  els tècnics del Servei d’Emergències Mèdiques que en anterioritat van atendre a Patricia Heras a un carrer prop de Sant Pere Més Baix,  van relatar que durant la primera assistència mèdica, no hi portava cap bicicleta. Val la pena dir que també  van existir moltes incongruències amb l’objecte que va deixar tetraplègic al guàrdia urbà i que en un primer moment no va quedar clar si era una pedra o un test.

En definitiva,  ens crida molt l’atenció que al documental surti una  persona encaputxada manifestant que un conegut sap qui és el veritable autor dels fets. Per què no es dona a conèixer el nom del testimoni  que hauria de formar part del procés judicial? No es pot permetre que en estat de dret és doni fiabilitat a aquest tipus de declaracions. Es més, com a ciutadà té el deure i l’obligació de denunciar-ho, si  no es considera que està cometent un delicte d’obstrucció a la justícia. La violència del sistema no es combat amb més violència! Convé destacar que darrera de l’agent de policia i del seu uniforme, hi ha una persona que tenia en aquell moment 39 anys, casat i pare de quatre fills.  En conseqüència de l’agressió relatada l’agent Juan José Salas  ha quedat en estat tetraplègic, per tant, és la veritable víctima dels fets. Ja n’hi ha prou de manipular l’opinió pública! És molt preocupant que aquesta societat li doni més  fiabilitat a un reportatge amb informació que no és plenament  fidedigne que a tot un procés judicial.

ELS VEÏNS DE DALT I LA MEVA VISIÓ

Obra: Els veïns de dalt
Autor: Cesc Gay
Representada per: Nora Navas, Jordi Rico, Pere Arquillué i Àgata Roca
L’obra es representa actualment al Teatre Romea, de la localitat de Barcelona, fins el dia 15 de maig de 2015.
Durada de l’obra: 1hora i 25 minuts
 ElsVeins
En primer lloc, l’obra de teatre en qüestió parla de la historia d’un matrimoni consolidat i que fa molts anys que conviuen en parella, encara que no és el seu millor moment. Aqquests veïns fa un temps que tenen uns veïns al pis de dalt que no paren de fer sorolls extranys, juntament amb gemecs i esbufecs. De manera que els veïns de dalt són convidats a un sopar entre els veïns que promet tractar els assumptes més delicats de la convivència. Tot plegat amb un to de tragicomèdia que desencadenarà amb un dels grans reptes de la vida com és el de la convivència entre les parelles i sobretot amb els veïns.
En segon lloc, val a dir que l’obra està basada en fets reals ja que en Cesc Gay va tenir uns veïns de dalt la casa de la família i que van ser els inspiradors d’aquesta obra de teatre. Gràcies a aquests veïns a vist la llum la primera obra teatral d’en Cesc Gay. Tot i que l’autor ja havia tractat sobre la temàtica del món de les parelles en diferents obres cinematogràfiques, com per exemple V.O.S.

D’altra banda, l’obra també recorda a altres obres que parlen dels problemes entre parelles com per exemple: Qui té por de Virgina Woolf, d’Edward Albee; Cremats, de Roger Penya.
Així doncs, la primera obra de Cesc Gay no ha deixat de sorprendre al públic. Bona part del mèrit penso que el tenen els actors i les actrius que l’han representada. Tot i que, en diferents moments de l’obra hi havia tanta comèdia que el públic no podia parar de riure. Això va afectar una miqueta el ritme de l’obra i feia que els actors i actrius haguessin d‘aturar els diàlegs perquè si no el públic no els haguessin pogut sentir. No obstant aquesta puntualització i tenint en compte l’experiència de l’autor en el marc teatral, la meva recomanació és que no us la perdeu. I més us diré si hagués de posar-li una puntuació d’una a cinc estrelles l’hi posariaun quatre. Ara bé, us toca a vosaltres anar a veure-la i puntuar-la!

LA GAMIFICACIÓ FUNCIONA

Soc una alumna del nivell C2 del Servei Local de Català de Castelldefels i en aquest reportatge us vull explicar la meva experiència d’aquest curs.

Al mes d’octubre, quan ja quasi be tothom s’havia matriculat per treure’s el C2 vaig despertar i vaig veure la necessitat per tal d’obtenir mèrits a la bossa d’interins de fer el curs que estem a punt de finalitzar.

I haig de dir que des de bon començament aquest curs ha sigut totalment diferent a tot el que he estudiat fins ara. De bon principi el nostre professor, en Jaume, ens va proposar de treballar a través de la gamificació, i dic que ens va proposar perquè en aquest curs tot es fa d’aquesta manera, les coses es parlen, es proposen, es dialoga, es treballa en grup, es comparteix per tal d’ajudar-nos els uns als altres amb l’objectiu d’aprendre i millorar. Tot i que al principi no ho acabava de veure a causa que la meva ensenyança sempre ha sigut molt tradicional, a poc a poc he anat veient com hem millorat, com hem anat assolint els continguts, les explicacions, els exercicis.

20150310_211729

Junt amb aquest mètode de treball també hem introduït l’ús de les noves tecnologies, tant per corregir els nostres exercicis fent us dels enllaços que ens indica el professor, com fent servir l’Instagram, el Dropbox o creant un blog. Personalment em suposa un seriós problema ja que soc bastant neòfita en aquestes qüestions tecnològiques.

També haig de destacar que per amenitzar encara més l’aprenentatge de la llengua hem fet dos sortides al teatre, una al teatre de Castelldefels a veure Marilula i l’altrq al teatre Romea per veure Els veïns de dalt, donant pas així a aprendre a fer una ressenya i a aconseguir crear encara més ambient de grup.

veins de dalt 4

Això sí, si haig de destacar alguna de les feines que hem desenvolupat al curs és el debat i posterior article d’opinió que vam haver de redactar a partir de visionar el documental Ciutat morta. Aquest polèmic documental va generar un debat on vam haver de defensar diferents opinions i postures tot fent ús dels recurs de la cortesia lingüística, i per suposat aquest debat va estar dirigit per en Jaume, un professor del qual sempre podré dir que he tingut la sort i l’honor de tenir-lo com a tal, una persona que ofereix a cada sessió tot el millor que et pot ensenyar i transmetre i que en poc temps ha aconseguit formar un grup que espero i desitjo puguem continuar sent-ho, un cop hagi finalitzat el curs… que fort !

IMG-20150429-WA0055

Els adults també aprenen jugant

Aprendre mentre es juga no és inherent de la infantesa. Cada vegada apareixen més jocs educatius per a totes les edats. Aquesta tendència educativa, aprendre a través del joc, ha resultat ser molt beneficiosa en l’ensenyament en adults i així ho avala l’experiència formativa dels alumnes del  Sevei Local de Català de Castelldefels, Consorci Per la Normalització Lingüística (CPNL).

Millorar el coneixement de la llengua, que l’entorn laboral et  requereixi un major nivell i/o que et donin punts en les baremacions de les borses de treball han sigut algunes de les raons que els alumnes del nivell C2 han trobat per inscriure’s al crus.

Com se supera el curs i s’assoleixen els objectius? Sent constant, amb dedicació, treball en equip i jugant. Jugant? Doncs sí. Al llarg de tot el curs els alumnes han hagut d’anar superant reptes i fer exercicis en grup i de forma individual de manera lúdica i amena guiats pel professor, qui reconeix que va ser víctima de l’ensenyament tradicional i va voler donar un gir a les seves classes. De quin repte se senten més orgullosos? L’elaboració de forma conjunta d’un símbol representatiu de la classe, en aquest cas, un arbre amb fulles adornades amb frases que ens van proporcionar per reflexionar en una de les sessions.

Featured imageFeatured image

A les classes es treballa la major part en grup però mai els mateixos i elaborats de maneres diferents: numerant als alumnes del 1 al 3-4, amb cordills de colors per fer parelles o utilitzant el tema en comú de diferents fotografies col·locades al voltant de l’aula, entre d’altres. Treballar amb tots els alumnes afavoreix un ambient de camaraderia i comoditat en que cometre errors serveix per aprendre i dóna peu perquè sorgeixin més dubtes.

Featured image

Facebook, Instagram, WordPress, Dropbox, el blog del CPNL i, fins i tot, el Whatsapp han sigut companys en el camí. Aprofitar els avantatges que suposen les noves tecnologies ha permès una major interacció entre els alumnes i la possibilitat de seguir el temari si no es podia anar un dia a classe.

Està comprovat.  Divertir-se aprenent és possible i si el nens aprenen jugant, per què no nosaltres?  Siguem nens per un moment i aprenguem!

El 4F amb noms i cognoms o parlem de pseudònims?

L’emissió del documental La ciutat morta ha tingut una gran repercussió a tota la societat catalana. Més de mig milió d’espectadors el van veure en directe i a les xarxes socials l’enllaç es va convertir en viral. Això genera moltes opinions i molts punts de vista que tothom vol compartir en diversos formats, ja sigui amb un comentari al mur del FaceBook, amb una piulada o amb un article. Aquest últim cas és el de Jesús Rodríguez amb “4F amb noms i cognoms”, en el qual els juristes, el cos policial, els polítics i la premsa reben un fort correctiu.

Jo, com a jurista que sóc, m’agradaria aclarir alguns fets. Encara que hi pugui coincidir en certs punts està clar que està escrit d’una forma visceral i que alguns aspectes no responen a la realitat i s’expressen en forma de manipulació per tal que el lector satanitzi a aquests grups. Afirma que el màxim responsable de la UNOC en aquell moment era corrupte i que, per tant, tots els seus subalterns també ho eren; sens dubte cau en una generalització sensacionalista. Senyors, de pomes podrides n’hi ha arreu, però això no vol dir que on n’hi hagi una tothom ho sigui.

També parla d’abusos contra persones amb estètica alternativa. Són unes acusacions molt greus i certament són casos que no haurien de produir-se; en aquest cas els agents ja els han jutjats i es prenen les mesures pertinents perquè no es repeteixi.

Els polítics tampoc en surten gaire ben parats. Parla de manca d’interès però al mateix temps exposa que alguns van accedir amb reunir-se amb Mariana Huidobro, mare de Rodrigo Lanza, i que Albert Fernández sempre els donà suport. Això denota una visió de l’assumpte un pèl partidista. Quant a la implicació, on s’explica que podrien haver fet alguna cosa més, no és pas així; no haurien pogut fer-hi res més, ja que es tractaria d’un cas gravíssim d’intromissió i els polítics no tenen potestat per immiscir-se en les tasques judicials. I en això hi estarem tots d’acord. Tothom és igual davant la llei!

Acusa certs diaris d’aplicar una censura. Aquest tema el desconec, però el que és prou clar que els mitjans de comunicació només treuen a la llum la informació que els arriba, i mai no s’ha de publicar una noticia sense haver-la contrastada abans.

Respecte de la Fiscalia es queixa de què la mare no va rebre resposta a la seva carta, fet gens criticable ja que tot té el seu procediment legal. Si ens saltéssim els passos dels processos judicials seria impossible tenir un sistema just: seria caòtic, poc efectiu i no pas just. La fiscalia provincial de Barcelona actua segons les proves de què disposa. Certament, amb més informació podria haver-hi hagut un altre veredicte o posteriorment es podria haver replantejat l’obertura del cas, però no és el jutge qui ha de dubtar, a priori, de la credibilitat d’un cos de seguretat. També parla d’un mur judicial, però no és això el que som els juristes. Potser caldria revisar un sistema judicial que s’ha quedat obsolet a l’hora de resoldre certs casos, però nosaltres ens hem de limitar a aplicar i fer complir la llei.

Per acabar voldria dir que potser el cas no es va gestionar tan bé com es podria, però els homes som fal·libles, i per part dels juristes no hi va haver cap interès de culpabilitzar o imputar a ningú en particular: es va actuar com en la resta de casos, és a dir, amb la major imparcialitat possible. En tot cas, tal com he comentat anteriorment, caldria una revisió del sistema judicial abans d’entretenir-nos a casos particulars un per un i de forma individual.

Ivette Grima

Els veïns de dalt. Un sopar ràpid i tots cap a casa. Total, què pot passar?

Obra. Els veïns de dalt Autor i director: Cesc Gay. Repartiment: Àgata Roca, Pere Arquillué, Nora Navas i Jordi Rico. Durada: 1h 25. Escenografia: Alejando AndujarVestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carles Lucena. Ajudant de producció: Marta PérezCoproducció: Elefant, Teatre Romea, Mala Vida produccions i Trasgo Produccions.

Cesc Gay ens presenta una comèdia àcida en què els seus propis veïns de joventut han estat la font d’inspiració. Tal com el director explica, quan era petit va arribar a l’edifici on vivia un parella nova que emetia uns sorolls nocturns amb uns decibels una mica més alts del que és habitual i això feia que de vegades li costés dormir. Va decidir aprofitar aquesta situació rocambolesca per fer la seva primera incursió al món del teatre.

La història es desenvolupa a temps real. Succeeix a l’actualitat en algun indret de Catalunya, fàcilment identificable com Barcelona. Una parella en plena crisi matrimonial -formada pel Juli, un professor de música frustrat i excèntric, i per l’Anna-conviden per compromís els seus encantadors veïns, els quals es troben al punt àlgid de la seva relació: el Salva, un bomber que no té pèls a la llengua, i la Laura, una psicòloga amb un bonrollisme extrem. Ja des del començament es fan retrets que es succeeixen durant tota l’obra. En un moment del sopar hi ha una “proposta deshonesta” que desencadena en una situació estrambòtica i plena d’embolics. L’obra recorda en certs aspectes a la pel·lícula Qui tem a Virginia Wolf? En la qual un matrimoni amb molts problemes convida a sopar un matrimoni molt més jove i totalment enamorat. Durant el transcurs del sopar hi ha infinitat de retrets i situacions desagradables. La tria dels actors ha estat un encert ja que transmeten amb claredat allò que el director vol fer arribar al públic i la posada en escena és simplement magnífica, tant pel to com pel timbre, el ritme o la intensitat. La col·locació també és perfecta i l’expressió adequada en cada moment. Tot això fa que la relació entre els personatges es defineixi de forma molt visible i entenedora. El decorat molt acurat, amb elements ben escollits com el piano o la catifa que és font de conflicte. Tanmateix el vestuari i el maquillatge caracteritzen els personatges a la perfecció i ens donen una idea de com serà cadascú. La il·luminació és molt bona, reduint o augmentant la intensitat de la llum per a crear diferents ambients i sensacions. També s’ajuda de la música en algun moment, la qual cosa afavoreix a donar un toc de romanticisme quan és necessari.

És sens dubte una obra de cinc estrelles que ha de veure qualsevol amant de les bones comèdies i gaudeixi amb l’humor intel·ligent i una mica negre.

Ivette Grima Rué

LA POLÍTICA DE LA CIUTAT MORTA

Arran del cas 4F i del documental Ciutat morta s’han escrit un gran nombre d’articles, entre els quals es troba el de Jesús Rodríguez, que critiquen el paper que van tenir els representants polítics. S’han acusat als polítics de no haver actuat de forma activa en el transcurs de la investigació ja que no hi havia oportunitat de captar vots per no estar en època de campanya electoral i perquè no hi havia hagut fins al moment transcendència mediàtica que requerís atenció. Cal tenir en compte que els polítics no poden tenir coneixements de tots els casos judicials que es porten a terme a la cuitat de Barcelona, ni en cap cas concret, a menys que hi hagi una relació directa o es posi el cas al seu coneixement.

Representants polítics de diversos partits van mantenir contacte amb familiars del afectats com és el cas de Mariana Huidobro, mare de Lorenzo Lanza. Aquestes reunions no van tenir els resultats esperats per part dels interessats atès que la investigació judicial estava oberta i no hi havia marge d’actuació.

L’interès polític és el benestar del ciutadà, i les seves actuacions van dirigides a garantir aquest interès. Tot i l’estret vincle entre política i justícia, el poder judicial és quelcom independent.

Va haver-hi intents d’aproximació per part dels polítics, com quan l’alcalde de Barcelona en aquell moment va facilitar informació via radiofònica. Posteriorment no es va acceptar en el judici aquest testimoni pel fet que no es disposaven de proves sòlides per confirmar la informació aportada.

Per concloure vull remarcar que el paper del polític mai es fàcil. Darrerament a causa de les acusacions respecte al maneig inadequat dels diners del fons públic, la figura del polítics ha estat molt vinculada a la corrupció, però no podem caure a la generalització i pensar que si alguns membres dels partits polítics han pres avantatge d’aquesta situació econòmica sempre serà d’aquesta manera en tots els altres àmbits. Els polítics tenen les responsabilitats pròpies del seu treball, com qualsevol altre treballador, i no podem pretendre que uns assumeixin les responsabilitats dels altres.

Sempre és més senzill culpar a un altre, i els polítics en els darrers anys han sigut un blanc  fàcil. Potser ha arribat el moment que cadascú admeti els seus errors i les responsabilitats per tal de poder reconstruir una ciutat més viva.

Els veïns de dalt

Fitxa tècnica
Direcció: Ces Gay
Autor: Ces Gay
Repartiment: Àgata Roca, Jordi Rico, Nora Navas, Pere Arquillué
Escenografia: Alenjandro Andújar
Il·luminació: Carlos Lucena
Vestuari: Anna Güell
Ajudanta de direcció: Marta Pérez
Coproducció: Teatre Romea, Elefant, Mola Produccions i Trasgo Produccions
Amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya) i la col·laboració del Teatre La Sala de Rubí

ElsVeins

Els veïns de dalt és el debut teatral de Cesc Gay, que fins ara s’havia limitat a flirtejar amb el teatre traslladant a la pantalla gran el Kràmpack de Jordi Sànchez i el VOS de Carol López. L’arrel de l’obra és un fet real. Van ser els veïns de dalt del cineasta els que van inspirar aquesta ficció, que Gay s’ha encarregat de convertir en una comèdia àcida que reflexiona sobre la vida de parella i la sexualitat a través de dues parelles que viuen en un mateix edifici.

En un pis modern, acollidor i decorat amb bon gust l’Anna (Àgata Roca) feineja a la cuina. El Juli (Pere Arquillué) retorna a casa una vegada finalitzada la jornada laboral. L’Anna li recorda que han convidat els veïns de dalt, la Laura (Nora Navas) i el Salva (Jordi Rico) a un pica-pica. Les excuses i les estratègies del Juli per evitar la vetllada, i les referències als molests sorolls dels veïns, ens mostraran els primers problemes visibles en la parella. Després de discutir, i a un punt de telefonar els veïns per anul·lar el sopar, sona el timbre. Tot està servit perquè sigui qualsevol cosa menys un sopar tranquil entre veïns. La reunió i la revelació de les pràctiques sexuals “liberals” que mantenen els veïns de dalt portaran el Juli i l’Anna a un viatge de recriminacions i descobriments en què les dues parelles se sinceraran.

Una bona oportunitat per riure per les butxaques veient els problemes dels altres (que de vegades són també els nostres) i per ser conscients dels singulars i còmics que, com a veïns, segur podem semblar als altres si els expliquem les nostres interioritats. Cal destacar la interpretació del Pere Arquillué que broda el personatge més incòmode de l’obra. Bon teatre, en definitiva.

Marisol Lobato

RESSENYA

Els veïns de dalt, de Cesc Gay

Cesc Gay debuta com autor i director teatral amb els Veïns de dalt, una comèdia que s’ha presentat al teatre  Romea  i estarà en cartellera des del 19 de març fins al 17 de maig. Els protagonistes són  Pere Arquillué,   Jordi Rico, la guardonada amb un Goya a la millor actriu protagonista a la pel·lícula Pa negre Nora Navas i la actriu, i també  dona d’en Cesc Gay,  Àgata Roca.

Aquesta comèdia no deixarà a ningú indiferent. L’argument parla d’una parella que no es troba en el seu millor moment, l’Anna (Àgata Roca) i  en Juli ( Pere Arquillué). Ella vol guardar les aparences i quedar bé amb tothom , al contrari que en Juli a qui li agrada dir les coses com són i utilitza el sarcasme i la ironia per comunicar-se. L’Anna convida a sopar els veïns de dalt, la Laura ( Nora Navas) i en Salva (Jordi Rico), com a  agraïment per haver-los ajudat en la mudança quan van arribar a l’edifici ,però en Juli no vol ni veure’ls. L’Anna els tracta molt bé, però en Juli l’únic que vol és que marxin de casa i dir-los que no poden viure ni dormir per culpa dels sorolls que fan quan tenen relacions sexuals perquè és insuportable. D’altra banda , la Laura i el Salva allò que volen realment és convidar-los  a fer sexe en grup. A partir d’aquí sortiran el Juli més purità i l’Anna més moderna que vol quedar bé. Entre ells sorgiran els problemes de parella que tenen realment. La Laura farà de psicòloga de parella i els aconsellarà, sense oblidar-nos de l’ humor que aporta el Salva , un bomber que diu allò que pensa en tot moment . Tot en conjunt forma una situació divertida en la qual hi haurà moments en què la gent no podrà parar de riure.

Aquesta comèdia és la primera obra de teatre d’en Cesc Gay en la qual ell és l’autor i director. L’obra està basada en una experiència que va tenir la seva família amb uns veïns que feien molt soroll quan practicaven sexe.  A més , com a d’altres obres parla de la vida en parella i com de difícil són les relacions entre les persones. El director de Kràmpack, VOS, una pistola en  cada mano, entre d’altres pel·lícules, ha canviat momentàniament la gran pantalla pel teatre i no descarta fer més teatre. El director ha dit que el treball al teatre és més íntim i més fàcil que al cinema .

És una obra en la qual no pots parar de riure, t’atrapa des del començament fins al final.  Una comèdia de les millors que s’han escrit els darrers anys i que heu de veure sense cap mena de dubte. El sarcasme i la ironia és una manera de comunicar-se que més d’un fa servir i fa que  la tensió a l’escenari vagi pujant fins al final. Més d’una persona es sentirà reflectida en algun dels personatges  ja sigui per les discussions de parella o pel sexe en grup.

Federico Campillo