Capital okupa

El present escrit vol posar de manifest l’opinió del col·lectiu de policies que malauradament com ja és habitual es troba en el punt de mira de la societat catalana. El documental Ciutat Morta només dona a conèixer una part de la informació, és a dir, la versió que defensa part d’aquest col·lectiu okupa. Per aquest motiu, considerem que no és un documental sinó una pel·lícula de bons i dolents. El col·lectiu okupa  creu que el judici no va ser just i que van existir pressions polítiques perquè la sentència fos condemnatòria envers els imputats. Contràriament a la indefensió que es relata al documental, l’advocat defensor va arribar fins a l’estament més alt del poder judicial, el Tribunal Suprem, el qual no només va mantenir la pena de presó als inculpats, sinó que  els la van augmentar. A més, tot procediment judicial   contempla una sèrie de garanties processals, com és  el principi  in dubio pro reo que estableix que en cas de dubte en les proves  la sentència sempre serà a favor de l’imputat.

Per una banda, creiem que existeix una permissivitat excessiva de l’Ajuntament de Barcelona envers el moviment okupa, atès que l’edifici on van transcórrer els fets que ens ocupen era de titularitat municipal. Aquella nit de febrer de 2006, quatre  guàrdies urbans es van adreçar al carrer Sant Pere Més Baix per prevenir més sorolls i molèsties els veïns del carrer. Un grup entre 20 i 30 persones van increpar els guàrdies urbans amb actitud hostil i amenaçant a agents portant pedres, ampolles i objectes per llençar a la policia. Entre aquests grup violent que van llençar pedres hi havia Rodrigo Andrés Lanza i Alex Cisternas, els quals es van detenir de manera in fraganti pels agents de la Guàrdia Urbana. Si aquest col·lectiu creu que la justícia s’ha equivocat, ha de prendre decisions i buscar nous testimonis. Per altra banda, cal destacar que existeixen contradiccions per part de l’acusació i la defensa en el procés judicial. A tall d’exemple, es qüestiona el fet que Patricia Heras es va personar  a l’Hospital del Mar, després de l’agressió als guàrdies urbans i que manifestava que havia patit lesions per una caiguda  fortuïta en bicicleta. Però va ser arran de les valoracions del metge forense i del metge que li va atendre a l’Hospital, que es va constatar que les lesions no eren produïdes per una caiguda en bicicleta. Com es detalla a l’informe pericial, les lesions no eren compatibles amb una lesió per fregament, sinó per impactes produïts per cops, possiblement per una baralla. Així mateix,  els tècnics del Servei d’Emergències Mèdiques que en anterioritat van atendre a Patricia Heras a un carrer prop de Sant Pere Més Baix,  van relatar que durant la primera assistència mèdica, no hi portava cap bicicleta. Val la pena dir que també  van existir moltes incongruències amb l’objecte que va deixar tetraplègic al guàrdia urbà i que en un primer moment no va quedar clar si era una pedra o un test.

En definitiva,  ens crida molt l’atenció que al documental surti una  persona encaputxada manifestant que un conegut sap qui és el veritable autor dels fets. Per què no es dona a conèixer el nom del testimoni  que hauria de formar part del procés judicial? No es pot permetre que en estat de dret és doni fiabilitat a aquest tipus de declaracions. Es més, com a ciutadà té el deure i l’obligació de denunciar-ho, si  no es considera que està cometent un delicte d’obstrucció a la justícia. La violència del sistema no es combat amb més violència! Convé destacar que darrera de l’agent de policia i del seu uniforme, hi ha una persona que tenia en aquell moment 39 anys, casat i pare de quatre fills.  En conseqüència de l’agressió relatada l’agent Juan José Salas  ha quedat en estat tetraplègic, per tant, és la veritable víctima dels fets. Ja n’hi ha prou de manipular l’opinió pública! És molt preocupant que aquesta societat li doni més  fiabilitat a un reportatge amb informació que no és plenament  fidedigne que a tot un procés judicial.