Reflexions d’una periodista

Sóc periodista i m’adreço a vosaltres per explicar-vos que els mitjans de comunicació no vàrem estar a l’alçada amb els fets esdevinguts el 4F de 2006. Es podria resumir l’actitud que vam prendre els professionals del sector, en aquells moments, amb una sola paraula: silenci.

La majoria vam decidir que era la millor opció, per diferents motius. En primer lloc, estava la pressió que va exercir la classe política en aquells moments el color polític que governava a la ciutat s`hi jugava molt. És per això que va decidir actuar amb celeritat, eliminant totes les proves de l’incident.

En segon lloc, els mitjans de comunicació depenen, gairebé sempre, de les empreses que els patrocinen. De manera que tenen també el poder de decisió pel que fa a la publicació de determinades informacions.

En tercer lloc, els valents que van decidir escriure, es van trobar amb la censura editorial, per increïble que sembli.

En últim terme, els gabinets de premsa policials i els informes judicials no van facilitar les coses als periodistes, dit d’un altra manera, la mordassa en el món periodístic, es va fer evident. És important recordar que, fins l’emissió del documental Ciutat morta, regnava el silenci entre el sector periodístic obre aquest cas. S’ha hagut d’emetre per posar en marxar tota la maquinària de la comunicació. Començar a escriure articles i més articles, parlar del tema a les tertúlies de ràdio, de televisió, fer entrevistes, crear programes de televisió, etc.

Així doncs, què ha succeït per passar del silenci més demolidor a escoltar opinions en boca de tothom? És una pregunta interessant. Penso que el que ha passat en definitiva és temps. La manera de rebre la informació ha canviat en pocs anys. Internet, les xarxes socials, premsa digital. L’opinió pública té a l’abast eines per ser informada ràpidament i treure’n conclusions. Aquestes mateixes eines també les tenim, ara, els periodistes, i hem de fer l’impossible per utilitzar-les, en benefici de tots. I tenir molt en compte que “la llibertat és un bé que s’ha de guanyar cada dia”(Sánchez Pinyol, Vilaweb).

L’APRENENTATGE MITJANÇANT EL JOC

Vaig apuntar-me al Servei Local de Català de Castelldefels (SLC) per treure’m el nivell D de Català. Sempre havia volgut treure-me’l però mai havia tingut el convenciment per fer-ho. Els motius eren tornar a estudiar novament, deures, exàmens , llibres per aquí , llibres per allà, és a dir , la metodologia tradicional i això em creava molta angoixa. Finalment  vaig haver de treure-me’l i així aconseguir punts per poder treballar al costat de casa. Vaig deixar enrere l’angoixa i em vaig apuntar al SLC mentre intentava pensar  positivament.

La meva sorpresa va ser quan van començar les classes  ja que esperava que comencessin amb una estructura definida mitjançant llibres de textos, temaris, apunts,  diccionaris i un professor  autoritari. Em vaig quedar sorprès per la metodologia utilitzada ja que des d’un començament ens van fer treballar en grup, a més a la tercera o quarta sessió entre tots havíem de construir un arbre com a símbol de la nostra classe.

      

Les sessions passaven  i jo esperava que ens donessin un temari mentre pensava que tot això de treballar en grup era per despistar-nos. Finalment vaig entendre la metodologia que utilitzava el nostre professor, es a dir, utilitzar el joc i la tasca en grup com a metodologia de treball per tal d’influir i motivar  les persones.  I efectivament, a mesura que avançava el curs aprenia moltíssim i veia que el meu català millorava. Durant vuit mesos hem fet de tot, el resum d’un text, una notícia , un article d’opinió, la ressenya d’una obra de teatre,  un informe , hem repassat gramàtica, pronoms febles etc …

   

Per concloure, aquesta nova metodologia anomenada gamificació ha funcionat . He après molt i m’ho he passat d’allò més bé treballant en grup. A més, he conegut un grup de persones increïbles amb les quals tinc moltes coses en comú. També puc dir que he tingut un  professor, en Jaume , que m’ha ensenyat una altra manera d’aprendre, ha utilitzat les noves tecnologies com a eina d’aprenentatge i ha aconseguit que m’interessi  més encara el català. Crec de debò que si a la meva època d’institut hagués tingut aquesta nova metodologia segur que podria haver arribat més lluny.

   

Sento ràbia

Sento ràbia!

Aquest matí en despertar-me m’ha envaït un sentiment de ràbia i impotència que m’ha impulsat a escriure en relació a un tema molt conegut per tots vosaltres. El documental Ciutat morta, emès al canal 33 fa aproximadament dues setmanes, relata una història infernal viscuda per un grup de joves.

Sóc periodista, i com a tal, m’agrada investigar sempre que em proposo d’escriure sobre qualsevol tema. En aquest cas vull fer una reflexió i deixar plasmat el meu parer respecte als fets ocorreguts el dia 4 de febrer del 2006 a la ciutat de Barcelona. Així doncs, després de veure el documental i havent llegit tot tipus d’informació en referència al cas 4F, avui escriuré per denunciar una injustícia terrible; encara sense resoldre.

Els fets que es relaten a Ciutat morta van canviar la vida d’uns joves que van tenir la mala sort de ser al lloc i al moment equivocat. Fins i tot una de la joves implicades va arribar a suïcidar-se per no poder aguantar allò que li havia tocat viure. Tot un seguit de coincidències desafortunades per aquells joves sumades a la nefasta actuació d’un cos policial corrupte va desencadenar que persones innocents hagin hagut de passar anys a la presó. Els grans culpables d’aquesta injustícia foren dos agents de la llei, Víctor Bayona i Bakari Samyang. Realment és indignant que aquells que han de protegir-nos del mal siguin els que ens el provoquen.

Avui també he sentit molta ràbia com a ciutadana amb documentació espanyola però nascuda a Buenos Aires. La raó d’aquest sentiment ha sigut saber que tres dels detinguts en el cas de què parlem eren joves amb els quals comparteixo la mateixa situació legal. Els altres inculpats eren persones amb un perfil d’okupes. Pel que es veu et poden jutjar per la teva aparença i/o pel teu accent. Jo em pregunto: com pot ser que hi hagi agents de la llei capaços de fer-nos perdre els nostres drets per la manera de vestir o pel lloc on hem nascut.

En un país democràtic com és en el qual estem vivint i on s’han produït els fets als quals faig referència, la igualtat entre ciutadans és un pilar fonamental. No ha existit en el cas del 4F. No s’ha escoltat els acusats i sí de forma contundent els policies implicats.

Per acabar voldria deixar ben clara la meva indignació i ràbia vers la corrupció dins del cos policial. Principalment en el cas de Bakari Samyang que era formador de policies a Barcelona i a més a més formava part del procés de selecció de nous agents. L’únic alleujament que sento és saber que tant aquest policia com Víctor Bayona finalment estan complint condemna per un altre cas. Han tornat a actuar de la mateixa manera violenta i fent abús d’autoritat. Però aquesta vegada no els ha sortit bé. Per desgràcia per a ells, aquest cop han fet mal a una persona que tenia els mitjans econòmics per poder-se defensar.

Marcela Stanislavsky Safranoff

Ciutat morta, veritat absoluta?

Volem pronunciar-nos, com a col·lectiu de policies, en resposta a l’article del senyor Jesús Rodríguez publicat a La Directa que feia referència al documental Ciutat morta i donava la seva particular opinió sobre diferents col·lectius com ara els policies, els periodistes, els juristes i els polítics. En el documental es parlava de presumptes injustícies, presumptes tortures, presumptes mirades en altres direccions i presumptes culpables i innocents. Tot molt ben explicat amb testimonis i entrevistes a amics, familiars i coneguts de les persones enjudiciades i condemnades per diferents tribunals.

En aquest escrit, Sr. Rodríguez, li volem expressar que nosaltres no compartim la seva opinió. Nosaltres, que representem el col·lectiu de la policia, creiem en la vocació de servei i en la defensa del drets i de les llibertats públiques de tots el ciutadans. A més a més, li volem dir que vostè, Sr. Rodríguez, no té la veritat absoluta i dubtem de la seva imparcialitat a l’hora de defensar segons quins ideals. Un bon exemple d’això són les seves declaracions en el documental, dirigit pels senyors Xavier Artigues i Xapo Ortega, o bé que un dels dos cineastes es deixés veure a un acte públic amb una samarreta amb la inscripció “TOTS ELS MOSSOS SÓN UNS BASTARDS”. Sí senyors! Així vostès s’estan guanyant tota la credibilitat que pensem que tenen.

Així mateix, com a col·lectiu que vostè menysprea i calumnia pels mitjans de comunicació, li volem aclarir que la seva opinió per a nosaltres i per a la gent que pensa com nosaltres no és res més que això, una opinió. Ja que vostè no té la veritat absoluta i val la pena recordar que tots els dubtes que planteja el documental són fruit de testimonis que tenen lligams sentimentals o ideals compartits que intenten defensar els seus iguals.

Dit d’una altra manera, és lògic que dubtem davant de qualsevol cas del qual no tenim totes les proves damunt de la taula. Dubtem si només sentim la versió d’una de les parts de qualsevol història. Però, dubtarà vostè, Sr. Rodríguez, i farà dubtar a qualsevol persona que li falti la informació necessària per poder jutjar qualsevol cas. Ara bé, vostè creu que els jutges i magistrats que van portar el cas no els tenien? Vostè dubta de tota la professionalitat de l’Audiència Provincial i del Tribunal Suprem? Quin interès podrien tenir a enviar uns innocents a la presó?

Finalment, senyors lectors, nosaltres volem que reflexionin i pensin en el company policia que aquella nit es va acomiadar de la dona, dels fills i possiblement sortís de casa tot dient: “Carinyo, me’n vaig a treballar. Ja vindreu a veure’m a l’hospital”.

Què pensarien si aquest documental l’hagués realitzat la família, els amics o els companys de l’agent que es troba en estat vegetal? Quina imatge tindrien de les bones persones que llencen pedres, tanques i torretes que deixen a persones en estat vegetal? Quantes persones que són a la presó pensen que veritablement són culpables? Reflexioni, senyor Rodríguez, i reflexionin, senyors lectors, ja que no ens podem creure totes les opinions.

La unió del grup per aprendre

Molta gent es pensa que quan decideix estudiar alguna cosa tindrà un llarg camí en solitari per aconseguir el seu propòsit. No disposar d’un suport, de vegades, resulta complicat. El curs del nivell superior de català que s’imparteix a Castelldefels desenvolupa un altre mètode d’estudi. Està funcionant molt bé.

En Jaume, com a professor, treballa perquè l’alumnat es trobi a gust a classe i es divirteixi aprenent. Ho complementa amb sessions grupals que fan més tangibles els resultats. Ens entrevistem amb ell i li preguntem pel seu mètode.

Quan li vam preguntar sobre quan i per què va decidir no seguir amb un ensenyament més tradicional ens va respondre que: “Diria que vaig aprendre d’aquesta manera i la meva àvia va ser una influència molt bona”.

Sobre les dificultas que por tenir l’aprenentage cooperatiu amb adults ens respon que: “gestionar conflictes ja que amb els adults surt més la part emocional”.

Pot ser que hi hagi a qui li pot resultar estrany que una classe de més de vint persones del nivell superior de català no es capfiqui a insistir hora rere hora en la gramàtica, en el lèxic, en la morfologia, etc. i no tant en debats, comentaris de texts, propostes, etc. No es deixa de banda, però, els exercicis sobre pronoms relatius, els connectors a utilitzar o la correcta utilització de les paraules. Abans que te’n puguis adonar, ho has anat corregint i interioritzant durant el curs.

Quan es pregunta al grup sobre l’opinió que mereix aquest mètode, tothom coincideix que resulta més afavoridor i enriquidor així que si s’hagués fet d’una alta manera. Que si es pogués retrocedir per elegir entre una manera de fer i una altra, sens dubte, tornarien a repetir l’experiència i, encara més, la recomanarien.

Hi ha un simbolisme en tot això quan es torna a preguntar i no és un altre que la força de la unió i el treball en equip. Una pista i un detall de com es desenvoluparia el curs ja la teníem ben al principi. Entre tots, fulla a fulla fem arbre.

Per desomptat, per aprendre cal voler que t’ensenyin. Sempre hi haurà aspectes per millorar, tot i que quan tens les portes obertes, l’univers conspira al teu favor. Un poder de superheroi s’amaga darrera d’un conjunt que vol avançar.  No és cap altre que el poder de la convicció.

Un reportatge de Javier Llorca

NO VAL QUALSEVOL ARGUMENT

El col·lectiu de policies de Catalunya es pronuncia en

contestació al Sr. J. Rodríguez per les desavinences
que han portat les seves paraules. Al contrari de
desmentir al periodista, es vol aportar un punt de vista
que no arrossegui al lector cap a una idea infundada
com ha estat el cas.

D’entrada, parlar d’un tema com el 4F on es barregen
ingredients com les FCSE, el Poder Executiu , el
Judicial i una massa social enfurismada per la crisi
actual, és garantia de polèmica. És a dir, ens trobem
davant d’un escenari molt profitós pels qui vulguin
opinar. Però aquest senyor treu suc d’on no n’hi ha,
possiblement creu que l’etapa de “los grises” persisteix i alimenta les seves paraules d’odi, cosa que enverina els comensals. El poble té dret a saber la veritat, però tota, no mitges veritats.

És molt fàcil etiquetar i treure allò pitjor de cada casa.
Tots sabem que en una empresa gran són molts els
treballadors i per desgràcia hi ha ovelles negres. Tots
sabem molt de tot i s’ha de tenir en compte que la feina d’un policia és molt difícil, tant que de vegades s’ha de resoldre en un sol segon el que molts resoldrien en una estona.

D’una altra banda, generar un discurs violent no és la
solució. En aquest sentit posaré un exemple d’alguna
conseqüència que no fa més que provocar malestar. Es tracta dels recentment celebrats carnestoltes, on es podien veure entre les disfresses una furgoneta que simulava ser de Mossos d’Esquadra però retolada: “Gossos d’esquadra” i unes disfresses que simulaven uns guàrdies urbans amb un test a sobre del cap i posant molt somrients. Ara serem demagògics, sí, però què passaria si es creuessin amb la dona i els fills del policia greument ferit?, què passaria si fos algun familiar o un amic proper el que hagués patit un accident? Així doncs, un article com el del senyor Rodríguez fomenta més l’odi i distancia encara més la gent de les FCSE (significat de la sigla).

La ciutadania ha de saber que quan les FCSE estan fent un control de pas a les carreteres no estan per—i perdoneu l’expressió— donar pel sac, estan per temes de seguretat, perquè no hi hagi una persona èbria conduint i conseqüentment ocasioni mal a algú. Que quan s’estaciona a la vorera serà per causes del servei. Que quan es redueix un home entre quatre no és visualment agradable i sembla violent; potser el que crida i de vegades insulta en aquell moment els policies que estan reduint-lo, no sap que l’home en qüestió maltracta la seva dona, pren drogues que dificulta enmanillar-lo i que a sobre té una malaltia al cor que ni podem sospitar.

Recordant el que s’ha dit del cas 4 F, investiguem tant
d’uns com d’altres i segurament també aportarem al
lector una visió més àmplia. Preguntem als “altres
afectats”, o sigui als veïns que es troben a les
rodalies.Ells coneixen de primera mà qui regenta els
edificis ocupats, segurament molts tenen una altra visió del que es comenta a l’article del Sr. Rodríguez. No juguem a fer veure qui és més hipòcrita. O és que
aquest senyor periodista no sap que darrera dels
uniformes hi ha persones normals, amb una família i una
vida? Segurament aquest senyor quan tingui un
problema, de seguida pensarà en la policia perquè en el fons sap que estarà per ajudar-lo, que encara que no ens pugui caure del tot bé, si fa falta posarem en risc la nostra vida per ell, fins i tot pels qui habitualment ens llencen tanques i pedres. Podríem dir el mateix per l’altra banda?

En definitiva, la imatge que s’està donant sobre les
policies de Catalunya no resulta estabilitzadora i als
governants tampoc sembla importar. Ens fixem
molt en Europa quan ens convé, però encara n’estem molt lluny.
Javier Llorca.

Els veïns de dalt, una genial comèdia d’en Cesc Gay

Amb el director Cesc Gay al capdavant, una carrera que va començar amb el debut al cine amb Hotel Room el 1998, reconeixement internacional amb la pel·lícula En la ciudad el 2003 i nomenat diverses vegades com a millor director als premis Goya, Gaudí i la Concha de Plata.

Actors de referència com:
Nora Navas, premiada amb un premi Gaudí, un Goya i una Concha de Plata per una magnífica interpretació a Pa negre. Partícep en sèries conegudes com Ventdelplà, Jet Lag i obres teatrals d’èxit com Fuera de cuadro i Les tres germanes.
Àgata Roca, actriu d’obres i de cinema, així com presentadora de televisió. Obres de teatre com Delicades, Aventura i Dones com jo, al cinema amb Las horas del dia i En la ciudad i en sèries de TV com Felipe y Letizia, on interpretava a la infanta Cristina.
Pere Arquillué, actor català també que ha participat en sèries de TV com Jet Lag, Estació d’enllaç i Secrets de família, a les pel·lícules Princesas, El perquè de tot plegat i En la ciudad. Va debutar al teatre amb Tàlem.
Jordi Rico, un actor que fins fa ben poc el podíem veure en sèries de televisió com En tierra de Lobos i Porca misèria. En cinema va debutar amb Fuerte Apache i continuà amb El kaseron i Perdona si te llamo amor.

Recentment estrenada al teatre Romea (del 19 de març i fins al 17 de maig), aquesta magnífica comèdia interpretada pels quatre actors  ha engrandit la figura del reconegut director Cesc Gay. Focalitza l’humor irònic d’un matrimoni desgastat, contraresta la parella clàssica d’un amor estancat i la parella moderna des d’un punt de vista liberal. Un grup de quatre, tots reunits per un sopar, serà suficient per posar un rebombori d’experiències que a ningú deixarà indiferent.

L’obra es desenvolupa en un pis d’un dels matrimonis protagonistes. Un decorat simple però suficientment enriquit com per posar en escena una història que comença amb un matrimoni que decideix convidar els veïns de dalt seu, peculiars en tot cas. Com a contrapartida dels amfitrions, no s’esperen conèixer una parella tan poc habitual i, si més no, resultaran ser una bona teràpia dels uns cap als altres. És a dir, els veïns de dalt seran instigadors de les diferències entre la parlla amnfitriona, guies i assessors matrimonials sense voler-ho i uns veritables personatges que marcaran el futur d’un nou procés amorós.

Com a resultat, un fart de rialles i un clamorós aplaudiment. Sens dubte, una de les comèdies més portentoses de l’any. Una exusa perfecta per començar el cap de setmana i que farà que t’oblidis de l’exterior. Aquesta obra provocarà que, en sortir de la zona de butaques, es tinguin ganes de prendre unes copes en un ambient de col·loqui, de rialles i prendre part d’una conversa que de vegades serà picant i d’altres de reflexió. A simple vista, un guió senzill però molt ben treballat. Bon director, bons actors i molt bon ambient.

Javier Llorca