Amb D de C2 o com arribar com a alumne i sortir com a grup

Entrem a l’aula reservada per als aspirants a obtenir el títol que acrediti el nivell D de català. També se’l coneix com el C2 del Marc europeu comú de referència per a les llengües, si voleu estar a l’última quant a nomenclatura oficial. Les tardes de dimarts i dijous s’hi donen cita uns 25 alumnes. De ben segur en serien més si hi hagués més oferta d’horaris. El fet és que només hi ha una única opció per poder assistir a les classes en totes les poblacions pertanyents al CNL Eramprunyà.

D’apassionats per la llengua catalana hi deu haver allà dins. La realitat, però, acostuma a ser més pragmàtica des del punt de vista professional. La raons personals de voler perfeccionar l’ús de la llengua queden relegades, en molts casos, a un segon pla quan es tracta d’analitzar les motivacions dels alumnes matriculats al curs. No és estrany que la majoria de les persones que hi assisteixen treballin al sector públic català. Posseir el títol de català nivell D dóna força punts en la valoració dels mèrits.

Estem a principis de maig. D’aquí a poques setmanes una nova promoció d’alumnes sortirà amb el nou títol sobre el braç. Es respiren nervis a la classe, inseguretats. No tothom les té totes per poder superar la prova. Jaume Sans, el professor, s’esforça per apaivagar totes aquestes emocions naturals que hi afloren: “Vull que el dia de la prova sigui com un dia més de classe”.

Des del principi del curs en Jaume va trastocar els esquemes dels alumnes. Hi anaven esperant rebre uns continguts de la manera clàssica i tradicional: llibre, exercicis i classe magistral. Però el primer dia es van adonar que no tot seria així i a mesura que passaven les sessions el treball en grup i cooperatiu es va anar assentant en l’ànima de la classe.

“Vaig aprendre d’aquesta manera. Crec que s’ha d’intentar seguir un mètode dinàmic, te’l vas fent teu, vas veient els resultats i et vas animant”. És el que contesta en Jaume quan li pregunten el perquè d’aquesta manera de treballar. La majoria sembla estar content.

Les sessions s’anaven desenvolupant a través dels jocs en grup. També s’hi feien petits debats. Fotocòpies i apunts, els justos, i tasques, les necessàries. A primera vista pot semblar un material poc consistent per aprendre, però la realitat és una altra. Si es comparen els escrits que es presentaven a principi de curs amb els del final, la gran majoria coincideix en que hi ha hagut un canvi positiu. Un canvi que ha arribat de manera silenciosa i s’ha plasmat en la seguretat amb què s’afronten les tasques proposades pels veïns, uns éssers imaginaris que el professor va utilitzar per guiar el grup i proposar nous reptes.

Un cop arribats al final del curs l’ambient a l’aula es distès, alegre, confortable i confiat. És estrany com un grup d’adults tan heterogeni ha sabut cohesionar-se amb l’excusa d’un curs del nivell D de català. No ha estat un curs qualsevol i de ben segur que molts no solament el recordaran pel títol que obtindran, sinó pels moments que hi han passat amb el mestre i els companys.

LA DEGRADACIÓ PROGRESSIVA DEL MEDI AMBIENT DES DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

L’economia de lliure mercat permet que l’ambició lògica de l’home per enriquir-se creï empreses que generen llocs de treball i productes nous barats, sent aquestes tres conseqüències bones en si mateixes, al meu entendre.

L’arribada de la revolució industrial, amb el domini de l’energia i els coneixements tècnics, han propiciat una producció massiva que ha començat a arrasar les condicions ambientals a causa de la necessitat de més i més matèries primeres i processos de transformació, de manera que la creació de subproductes, residus, fums, radiacions, i altres ha augmentat fins a nivells perjudicials.

Fins fa molt pocs anys, no existien lleis per reduir l’efecte degradador amb el qual cada persona o fàbrica realitzava els processos que volien, generalment els més barats i els residus o deixalles s’eliminaven de la forma més expeditiva, cremant-los o tirant-los al riu o al mar.

El continu avanç de la R+D va permetre abaratir encara més els processos de manera que la demanda global va augmentar. Ja no tenim un televisor sinó tres: al saló, a la cuina i al dormitori.

La medicina ha avançat espectacularment, creant vacunes i fàrmacs que d’una banda limiten les morts prematures i d’un altra allarguen la vida a la tercera edat, amb el que cada vegada som més consumidors. La situació és explosiva.

Què s’ha de fer?

– Conscienciar la societat, especialment els joves que regiran el país en el futur i als polítics, que són els que avui poden legislar per forçar als ens productius que utilitzin processos nets i eficaços.

– Legislar restriccions allà on la iniciativa privada no està disposada a col•laborar si només en depèn.

– Aplicar el sentit comú; donaré un exemple. A Grècia pràcticament tots els habitatges tenen plaques solars captadores de radiació solar per escalfar l’aigua sanitària, de manera que eliminen una potència elèctrica instal•lada entre 1 i 2 kW per habitatge, sent el cost unitari molt baix. Aquí en aquest estat, pràcticament no es veuen i no obstant això han arruïnat a moltes persones animant-les a instal•lar costoses plaques fotovoltaiques (i de mal reciclatge quan s’esgotin), que produeixen una irrisòria quantitat d’electricitat.

– Ser realistes i reprendre el pla de construcció de centrals nuclears, que produeixen una enorme quantitat d’energia en instal•lacions no molt costoses i de volum reduït, que poden col•locar-se en llocs allunyats. Evidentment cal optimitzar la seguretat, però pensem què els accidents què malauradament hi ha hagut han contaminat milers de vegades menys que les bombes nuclears que s’han fet explotar en proves atmosfèriques.

– Interpretar allò de “creixeu i multipliqueu-vos” d’una forma més racional que ens porti a una població sostenible.

Quan veig pel carrer un ene que treu el paper del seu caramel i va corrent a llençar-lo a una paperera abans de menjar-se’l, m’anima a pensar que ja estem al bon camí.

 

 

POLICIA, POCS MITJANS PER A TANTA RESPONSABILITAT

En aquests dies s’està difonent la pel·lícula Ciutat morta. Amb independència que puguin processar els autors pel contingut de les seves declaracions, que van molt més enllà del lliure dret d’expressió, per incórrer en la meva opinió en difamació contra magistrats i cossos de seguretat. Els titllen de mentiders, torturadors i altres denigrants epítets, sense aportar cap prova que ho suporti. S’evidencia davant dels ciutadans la indiferència i marginació amb què actuen les forces de seguretat. Pateixen faltes de mitjans per documentar la seva actuació, desproporció de recursos davant la bel·licositat de l’adversari i sobretot la campanya de desprestigi que segueix a l’actuació dels policies per part dels agressors que es diuen víctimes. Finalment la persecució per part dels periodistes que busquen notorietat més que veracitat, de la passivitat dels polítics que es desentenen del tema, i de la limitació en la administració de la justícia per part del poder judicial, que han d’atenir als fets que es puguin provar.

Actuacions n’hi ha centenars al cap de l’any, fetes per alguns milers d’agents. De vegades, a causa que el detingut està drogat, begut o simplement molt excitat, el nivell de resistència que oposen és descomunal. Les conseqüències poden originar lesions greus en els agents, i fins i tot en el propi detingut a causa dels forcejaments necessaris per a la seva immobilització. Tot i que s’han de respectar els drets del detingut, freqüentment el respecte no és recíproc, no sent respectats els agents i en alguns casos se’ls pot anar la mà als policies. Encara que això no és acceptable, es pot arribar a comprendre, sobretot a la vista d’algunes gravacions fetes a comissaria.

En relació amb els incidents respecte al total d’actuacions, el % és ínfim. D’altra banda, es tendeix a generalitzar a tots els agents i intervencions; repeteixen fins a la sacietat la paraula tortura quan s’ha tractat d’un forcejament amb resultats de marques i blaus visibles a causa de la resistència oferta per tal de confondre l’opinió pública; molts reporters oportunistes amplien i difonen aquestes afirmacions per donar-se notorietat. Convé destacar que la resistència a l’autoritat és un delicte

D’altra banda freqüentment es veuen a aquests manifestants, marginats perquè així ho han volgut, preparant-se per l’enfrontament, armats fins a les dents amb escuts, pedres, porres, barres, cadenes, etc., en un nombre desenes de vegades superior al dels agents, a més de tenir trampes preparades, o testos per exemple. No és un partit de futbol en què de vegades guanya un bàndol i de vegades ho fa l’altre. Només ha de haver-hi un resultat. No obstant això, la manca d’un material mínim, cascs, armilles … unit a l’absència de material antiavalots adequat, sol col·locar-los en una situació molt vulnerable. Se’ls han retirat les porres elèctriques, pilotes de goma, canons d’aigua d’alta potència, de manera que el primer xoc moltes vegades és de resultats molt desfavorables; en anar recuperant el control del carrer, no podem criticar un ús de la porra amb energia per anar doblegant a aquells que els colpejaven poc abans i sense consideració i amb el primer objecte que tenien a mà.

Resumeixo els punts problemàtics i les actuacions recomanades per millorar-los:

• Contundència: la dispersió d’una manifestació no autoritzada o desocupació d’un edifici no ha de ser una guerra amb diverses batalles sinó una acció ràpida, progressiva. Perseguir amb energia les difamacions.
• Documentació: filmar l’evolució sencera de l’actuació i tenir observadors imparcials, i no haver de dependre de material filmat per col·lectius que poden ometre parts fonamentals y que produeixen distorsions de la veritat.
• Proporcionalitat: disposar del material adequat per a cada situació i complicacions que puguin anar sorgint. Enviar els suficients efectius humans, a fi d’evitar situacions descompensades basades en urgències mal analitzades.
• Material: dotar les forces de l’ordre amb el material adequat.
• Disciplina: detectar i informar sense reserves a la premsa els casos en què algun s’hagi excedit en les seves atribucions, perquè augmenti la confiança del públic, que sabrà així avaluar l’eficiència global del cos.
• Recapitulant: una policia ben preparada, millor dotada i amb el suport del ciutadà i dels mitjans de comunicació.

Reportatge a un alumne del nivell D

Reportatge a un alumne del curs de nivell D

1) Per què va decidir al seu moment inscriure’s en aquest curs?

La raó més important ha estat per respecte a la terra que m’acull, i als seus habitants catalano parlants. Al principi em vaig deixar portar per la comoditat i l’egoisme immobilista perquè la gran majoria dels catalans parlen un excel·lent castellà, netament millor que moltes altres comunitats autònomes, per les quals el castellà és l’únic idioma. Amb el pas dels anys vivint aquí, encara que viatjant molt, vaig anar perfeccionant cinc idiomes (català exclòs) per millor comunicar-me a la feïna; però vaig adquirir progresivament un complex de culpabilitat. D’altra banda, els bascoparlants diem de nosaltres que som euskaldunak i els altres sou erdeldunak. La traducció és notable: Euskal du n a k: k=plural, a=el, n=que (relatiu), du=posseeix, Euskal=basc; resumint:

els que posseeixen (el coneixement) del basc. Erdera és qualsevol idioma estranger, amb què erdeldunak=els que parlen una altra cosa. Després d’assentar-me definitivament a Catalunya, vaig traslladar aquest sentiment d’afecte de la meva llengua vernacla a aquesta llengua que ens han transmès els que ens van precedir en aquesta noble terra del Principat, i vaig decidir intentar que no s’adonin que no sóc d’aquí quan parlo. D’altra banda, van començar a arribar néts egarencs, i encara que al principi només els parlava en francès, per a sorpresa d’ells, un dia vaig passar a parlar-los en el seu idioma. Això també m’ha unit molt amb la meva família política.

2) Què pensa del sistema d’ensenyament?

M’ha costat adaptar-me bastant a aquesta nova metodologia; no és en absolut una crítica, però com que és un sistema totalment diferent al que jo he conegut al llarg de la meva vida estudiantil, m’ha costat una mica adaptar-m’hi. Amb els anys ens tornem un poc tossuts i d’idees fixes i oposem una feroç resistència al canvi, ja tradicional en totes les edats. Joan Manel Serrat ja deia que ara que ja no tenim 20 anys, i jo el triplico amb escreix. La desaparició del llibre de text, que ens guia inexorablement en un camí fix, i que ens permet en certa mesura recuperar les absències o arrear en segons quins moments, ha fet mossa en el meu ànim. Però d’altra banda, l’ús intensiu de les tecnologies modernes via Internet, i amb unes eines per a l’aprenentatge a distància, m’han sorprès molt favorablement. La meva opinió global és molt favorable a aquest nou sistema.

3) Està content amb el seu resultat?

Sí i no; m’explico, és com els escacs; al principi es comença amb tres regles (la quadrícula blanca a la dreta del tauler,  la dama al seu color, col·locació de peces i els seus moviments). Amb el català  pensava que ampliant vocabulari i aprofundint en la gramàtica aconseguiria ràpidament resultats notoris.

Als escacs, ja comencem a jugar amb els amics, fins que ens mengen el rei sense escac previ en dues jugades. Llavors ens adonem del poc que sabem i comencem a estudiar obertures, fins a no més enllà del 8º moviment. Al cap d’uns mesos, espantats, passem a estudiar finals, perquè en el joc mitjà només sabem intercanviar peces a la desesperada, per controlar millor les poques que queden. I un dia, al cap d’anys, entrem a estudiar el joc mitjà, quedant aclaparats per l’univers descobert.

Així és el català, igual que un forat que com més li lleves, més gran és. Et vas endinsant i cada vegada el final està més lluny, a causa de la riquesa lingüística què conté.

Per això no estic content amb el resultat perquè no havia captat la magnitud de l’empresa escomesa, i ingènuament creia que arribaria més lluny; però aquest és exclusivament el meu problema i de la meva responsabilitat. El que és evident és que vaig a seguir endavant. Em queden molts anys per davant; sí, sí, sí ho aconseguiré.