Jugar és la millor manera d’aprendre

Fa temps que tenia pendent d’obtenir la titulació del nivell C2 de català, atès que dóna puntuació en els concursos d’oposicions internes de la meva feina. Fa quatre anys vaig fer el curs del mateix nivell a la Universitat Autònoma de Barcelona.  Les classes van ser semipresencials i la metodologia era completament diferent.  Calia memoritzar tot el temari.  Es tractava de vomitar tota la informació que havies après en un full de paper. Això és el que ens han ensenyat des  que anem a l’escola i potser ens va servir en un primer moment a tenir una base de coneixements sòlids. Però us recordeu d’aquesta informació que vau memoritzar? Quant de temps vau trigar d’ oblida-la? Actualment sóc alumne del nivell  C2 de català del Consorci per la Normalització Lingüística, a Castelldefels, i m’agradaria explicar-vos la meva experiència durant el curs que vam iniciar el mes d’octubre de 2014.

D’entrada, els alumnes del curs ens va sorprendre molt la metodologia de treball que duia a terme el nostre professor Jaume. Es tractava d’assolir reptes que ens proposaven i que segons el professor eren “els veïns” els encarregats d’inventar-se aquests reptes. En Jaume va dipositar en nosaltres tota la seva confiança, la forma d’ensenyar era completament autodidàctica i es basava en la interacció amb la resta de companys, per tal d’arribar a una conclusió general. Arran d’això, entre tots ens ajudàvem a  establir un esquema general  per acabar l’exercici de manera individual i amb èxit.  Cal destacar que el primer gran repte va ser la construcció d’un símbol del grup, però per què volíem un símbol del grup? Què havia de significar? Entre tots vam construir un arbre amb material que cadascú va portar de casa seva. A l’interior de cada fulla de l’arbre hi vam col·locar una tira de paper que contenia una frase que en Jaume ens va donar a cadascú de nosaltres. Recordo que a la meva tira de paper posava: No vaig treballar mai a la meva vida, tot va ser diversió. Doncs bé, si feu la interpretació d’aquesta frase podreu veure en què consisteix aquesta nova forma de aprenentatge i  que en Jaume ens ha mostrat durant tot el curs.

   

D’una banda, cada dia assignàvem a tres persones per fer un resum dels exercicis que  havíem fet a classe, les fotografies de les activitats i per  escollir  una cançó que tingués relació amb la sessió. Enviàvem tot això a en Jaume per tal que ho publiqués al blog del Servei. Aquest sistema va constituir una eina de consulta per als alumnes que no podien assistir aquell dia a classe i ens va facilitar l’estudi del material didàctic. D’altra banda,  ens cridava molt l’atenció que la distribució de la classe mai acabava tal i com havíem començat. Cada dia es formaven nous grups per debatre o realitzar les activitats que ens encomanava el professor. D’aquesta forma manteníem el contacte amb tots els alumnes del curs, fet que va ajudar a crear un bon ambient de treball i cohesió grupal. Cal destacar que en Jaume ens feia  cercar informació referent a propostes que fèiem a classe i posteriorment cadascú plantejava la seva aportació exposant l’opinió. D’aquesta  manera el professor ens va mantenir atents, participatius i sobretot ens vam divertir molt.

 

En resum, els dies i les hores de classe passaven cada cop més ràpid. Les unitats finalitzaven i en començàvem de noves i sense adonar-nos  memoritzàvem i interiotzàvem els coneixements que ens facilitaven a classe.  A cada unitat els veïns ens proposaven un nou repte: un article d’opinió sobre l’article de Civilització tòxica; una argumentació sobre el documental de Ciutat Morta; un parlament breu a classe; la realització d’un falca publicitària;una entrada en un blog sobre viatges, moda o decoració i una ressenya sobre l’obra de teatre Els veïns de dalt. Encara que en Jaume mai no ens va explicar qui eren els veïns i va deixar que cadascú s’imaginés el que volgués, tot i això  sabíem que eren els professors del centre els quals  fixaven els objectius del curs. Per tant, va resultar una forma nova i divertida d’enviar deures als alumnes. Només he de dir-vos que ha estat un plaer jugar amb vosaltres!

 

A poc a poc hi arribem

Quan et planteges inscriure’t en un curs d’idiomes, penses sobretot en el que hauràs après per millorar la llengua escollida en acabar-ne, però també en l’examen final que et dirà si realment has assolit el coneixement adequat. Ara que el curs s’acaba es nota que no han estat uns mesos  debades.

Al llarg d’aquests llargs vuit mesos, hem conviscut durant unes hores a la setmana amb prop de vint persones i  finalment, si més no, s’ha afermat una sincera amistat entre tots. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat el curs  és la gran dinamització de les classes; al professor li agrada anomenar-ho com a gamificació. I això s’ha aconseguit a través d’un grapat d’activitats com ara:  jocs de paraules, debats entre els companys, il·lustrar amb canços i fotos el desenvolupament de les unitats didàctiques,entre d’altres;  i per tot això les classes mai han resultat avorrides.

S’ha trobat a faltar, potser, més exercicis escrits per tal d’anar segurs a un examen que consta de dos redaccions com a prova.  Però sent sincers, a ningú ens hauria agradat de fer-los, ja que la majoria dels inscrits tenim un temps molt reduït per dedicar-hi, a causa de les nostres professions.

Aquesta dinamització ha resultat, a més, molt beneficiosa perquè tothom s’hagi atrevit a desenvolupar la comunicació oral. D’altra manera no hauria estat possible els debats portats a terme, alguns dels quals fins i tot pujats de to. Així s’ha trencat el gel i s’ha donat confiança a la persona que més endavant haurà de demostrar les seves habilitats conversadores.

Com a aspecte final, caldria destacar la tranquil·litat de saber que compartiràs un examen amb els teus companys habituals i, per damunt de tot, amb un professor que s’ha guanyat la teva confiança donant-te ànims des de l’inici. En aquestes condicions la persona que s’examina pot fer un examen amb una certa relaxació, imprescindible, per anar per a un aprovat.

Joana Velasco

El català i jo

Vaig descobrir la llengua catalana  l’any 1985. Va ser quan la meva família i jo vam venir a viure a Catalunya. El nostre lloc de procedència era  l’Argentina i pel fet de ser d’allà ens deien de manera despectiva sudacas. Realment era una paraula molt desagradable sobretot  per  la manera en què la gent la deia. Tenia 10 anys  quan vam arribar a Barcelona i ens vam instal·lar a Castelldefels. No va ser gens agradable en aquella època arribar a una escola que no tenia alumnes estrangers. Em sentia com un peix fora de l’aigua. A cinquè d’EGB, amb un idioma nou per a mi, molt difícil, i que mai havia escoltat.

Els meus companys ja dominaven prou bé el català . Així que jo era la nena de qui tothom es reia, sobretot després d’un comentari fora de lloc de la mestra tutora. Davant de tothom va dir que no entenia com jo no sabia català, com podia ser  que a l’Argentina no l’hagués après… Tampoc havia gaudit de vacances d’estiu , tan desitjades per a les criatures. Quan allà acaba el curs escolar, aquí es comença.

En aquella època no hi havia gairebé  immigració  i no estaven acostumats a veure persones bevent  el mate, la nostra estimada infusió. Escoltar el nostre accent també resultava estrany. Els companys de classe em deien : “Si us plau deixa de cantar quan parles.”   Aquells moments van ser realment molt difícils per a mi. No li desitjo passar per una experiència semblant ni a un enemic, si el tingués. Amb tot això vull dir que, d’entrada, el meu sentiment vers el català no va ser un amor a primera vista, sinó tot el contrari.

Vaig decidir estudiar magisteri, realment en el meu cas era vocacional. La meva mare era mestra i també volia ser-ho jo. De la mateixa manera que ella sempre havia desitjat ensenyar. El meu nivell de català anava millorant any rere any. Però jo l’estudiava com una obligació imposada  pel meu somni de ser mestra a Catalunya. No volia anar-me’n a viure lluny dels meus pares i germanes. La meva relació amb el català va ser freda i sense cap altra motivació que la de “pagar el dret de pis”. És a dir, aprendre’l  per tal de poder viure a un lloc que m’encanta, a prop de la família i desenvolupant la feina que em fa feliç.

Tot va canviar quan, gairebé sense adonar-me’n, vaig començar a parlar la llengua catalana relativament bé. Superada la vergonya al ridícul i amb el suport d’amics catalans, va resultar més senzill. En aquell moment  vaig sentir que, en general, a tothom li agradava escoltar el seu idioma amb un accent diferent. Aleshores va ser quan vaig començar a estimar el català volent perfeccionar-lo. Així doncs, vaig decidir continuar amb l’aprenentatge fent la inscripció al nivell C2. Sincerament no tenia cap idea preconcebuda de què era el que em podia trobar en el curs. No coneixia quina seria la metodologia d’aprenentatge, ni qui seria el professor. Tot per a mi seria una sorpresa.

Només puc dir que ha sigut de les millors decisions que he pres en la meva vida. Penso que és fonamental en qualsevol tipus de curs la persona encarregada de la formació.  En tot cas estic parlant del professor.  El Jaume és una persona que gaudeix de la seva feina. Ell s’ho passa bé ensenyant i això es reflecteix en tot moment.  Transmet els seus coneixements utilitzant una nova metodologia .Realment és de les millors innovacions en les quals he pogut participar. Està basada en el treball en grup, en la realització de diversos jocs (gamificació) i a fer ús de les noves tecnologies. Aquesta última part suposava per a mi tota una ciència desconeguda, la qual em produïa una sensació de pànic.  De mica en mica vaig anar superant aquesta por i actualment fins i tot tinc un bloc. Sóc capaç de penjar-hi els meus articles i llegir-hi els dels  meus companys.

Cada sessió va ser una nova sorpresa, sempre del tot agradable .El temps de classe passava rapidíssim i es feia molt curt. Ens ho passàvem d’allò més bé aprenent sense esforç. Qualsevol treball en grup et fa desenvolupar unes habilitats importantíssimes que ens enriqueixen com a persones. La tolerància, la sociabilitat , el respecte, la cooperació són algunes de les eines que vam fer servir a cadascuna de les sessions. La cohesió que es va aconseguir en el grup i el suport dels uns cap als altres, penso que ha sigut un mèrit que només se li pot agrair al Jaume.  Va ser el  guia perfecte. Ens va acompanyar  tot el camí com a missatger dels Veïns, els que ens encarregaven els reptes que havíem de superar i així guanyar punts.

Per concloure només afegiré que si teniu interès a millorar el vostre nivell de català us hauríeu d’inscriure en aquest curs. Això sí, jo m’asseguraria que el professor continuï sent  el Jaume Sans. Si no,  no seria el mateix.