Hem acabat el curs i encara no he respost la pregunta que us ha estat ballant al llarg de les cent hores que ha durat el curs. Els veïns van néixer d’un desig. Ara ja us ho puc confessar. A mi m’hauria agradat que comencéssim cada sessió així.
Els experts recomanen que és ideal improvisar un element detonant, inesperat o sorprenent, al principi d’una sessió. Genera desconcert i augmenta la capacitat d’atenció. Però se’m van plantejar un seguit de dubtes. Em feia por que anés avorrint a mesura que avancés el curs. També em preguntava com us podria motivar perquè cadascú liderés el ball en més d’una sessió? Vaig susbtituir aquesta idea per la de crear una llista de cançons. Esdevindria la banda sonora del curs. Cada dia algú s’hauria de responsabiltizar de triar una composició musical, segons el que li havia suggerit la sessió. Així va sorgir la idea de la troica de secretariat d’aula.
Confesso que em feia força recança preparar-me el curs. D’una banda, m’havia passat factura l’energia amb què vaig emprar l’any passat. De l’altra, l’havia de planificar de bell nou. Havia d’experimentar el nou programa i el dossier que havien elaborat un equip de companyes. Em costa encotillar-me amb un material didàctic. Calia que busqués algun al·licient. La gamificació va trucar a la porta. Té gràcia perquè he jugat ben poc a videojocs. M’agraden els jocs de taula, però són comptades les ocasiones que hi jugo. Tot i que m’ensumava que incoporar-la en la meva pràctica garantiria diversió. És l’objectiu que m’he proposat per a cada classe. Començo a tenir una edat. Si m’ho passo bé, segur que vosaltres també. Què us he de dir!
Mentre rumiava quinq podria ser la història, vaig veure publicat a Facebook l’article de la civilització tòxica. Qui el divulgava es preguntava en l’encapçalament de què reien els nostres veïns. Acompanyava el comentari amb una imatge d’un parell de marcians petant-se de riure mentre contemplaven la Terra. A més, era un seguidor de la sèrie Fringe. Mira que la ciència ficció em deixa fred, però no me’n perdia cap capítol. Em convencien que és possible l’existència de realitats o móns paral·lels. Vet aquí d’on va sortir la idea que els veïns ens plantegessin reptes. També va ser el pretext per fer-vos empassar alguna roda de molí, és a dir, quan venia dubitatiu amb alguna proposta didàctica.
De totes maneres, ara ho veig completament diferent. Just havent creat aquest blog, i ho vau demostrar amb les primeres entrades, ens havíem convertit en una comunitat. Per tant, és just que us presenti la resta del veÏnat que ens ha ajudat a tirar endavant aquesta travessia. Maria Acaso viu al principal. A més, n’és la presidenta. Hauria estat cofoia d’escoltar-nos el dia que vau improvisar la roda de premsa per poder planificiar el reportatge. Gràcies, per la pensada! Aquell dia em vau saber animar. De fet, més que una entrevista va ser una reunió d’escala. Estava segur que li faria molta gràcia que la coneguéssiu, Imma Marín, la veÏna del costat. Quines passades l’atzar! Us va ajudar que acceptéssiu d’experimentar el Joc i ens la vam trobar a la segona unitat com a model d’informe sobre l’ús dels patis escolars. A l’àtic, Jordi Macián. Escoltant-lo junt amb la presidenta, em va animar que el 12 i el 14 de maig l’havíem de fer sonada: aconseguir que nevés durant dos dies de primavera. Finalment, al sobreàtic tenim Álvaro Solache. És qui ens munta saraus al terrat. Va ser qui em va fer adonar el potencial que tenia amb vosaltres. Vaig estar a punt de demanar-li que ens acompanyés, amb el Comando Molekulón, per celebrar l’última sessió. Això sí, ens hauríem d’haver vestit de superherois.
Per acabar, he de confessar que m’he divertit molt, sobretot quan entomàveu els reptes dels veïns. Em féieu enveja. Tot i que vaig patir, ha estat un gaudi presenciant la vostra transformació.I m’heu fet molt feliç quan m’heu preparat sorpreses: la de l’aniversari i la de l’última classe. Sempre a casa ma mare ens ha amenaçat: “Tal faràs, tal trobaràs” Doncs gràcies a vosaltres, he après que és una veritat com un temple i que també pot tenir un vessant profètic positiu. Sou un grup collonut!
Com em vau dir, no us agraden els punts finals sinó els i seguit. Doncs, això. Espero que aquesta no sigui la darrera entrada del blog sinó que de tant en tant en deixeu alguna.
Els veÏns del C2 
Retroenllaç: Veïnatge | la rebotiga
Vaig quedar gratament sorpresa pels comentaris..que havien fet els alterirors companys, no és molt habitual que la gent que va a un curs deixi aquest comentaris, si que cada vegada es demana una valoració, però aquesta sol ser bastant correcta, no sé si m’ explico; que valora tots els aspectes, però molt fred. També es cert, que faràs una valoració de com t’hagi anat el curs i la relació que s’hagi establert amb els teus companys…a més a més D’APROVAR, farà que la teva valoració del curs sigui amb més caliu..
Després de tant intentar apuntar-me aquest nivell i el fet de desplaçar-me a una altre població, però la teva forma de plantejar els primers dies m’ha fet pensar que sempre hi ha noves formes d’aprende i altres mètodes. Continua així.
M'agradaLiked by 1 person
En un principi, sempre que has de fer un curs d’alguna cosa, tens molts dubtes sobre com anirà. Si serà avorrit, si tindré temps suficient per fer totes les feines que es demanaran, si m’agradarà el professor, si aprovaré… Però haig de reconèixer que ja el primer dia de classe em vaig sorprendre gratament. Vaig trobar-me moltes més coses positives de les que m’hagués pensat en un principi. La metodologia emprada fins ara ha estat molt amena, els companys de classe molt agradables i el professor sembla un bon ” tio”, perquè no dir-ho? I la veritat, el llegir el blog i veure tot el que els ex alumnes pensen del curs de nivell C2 de català ja m’ha acabat d’aclarir les meves suposicions.
Tot i que tot just acabem de començar es pot dir que vaig molt contenta a classe i crec que la resta pensen com jo.
M'agradaLiked by 1 person