SOTA LA INNOCENT PARAULA “CAÇA”

 

Sembla que fos ahir quan sovint el meu pare em portava a veure les carreres de llebrers a la plaça Espanya i apostàvem pel gos més ràpid. Era una cosa que m’encantava, veure aquells animals córrer darrere una llebre falsa. Era tota una festa. Mai vam guanyar cap aposta però ja havíem passat una bona estona veient-los. La pregunta era, què hi havía darrere d’aquest espectacle? Bé, això és aigua passada perquè avui dia aquestes carreres son il·legals, però i els caçadors que actualment utilitzen llebrers?

 

Moltes persones pensen que són simples animals i que no pateixen, però qui sàpiga l’estat en què molts d’aquests llebrers són trobats sabrà de bona pasta que això no és cert. Jo mateixa sóc adoptant d’un llebrer que va ser maltractat. Que com ho sé? Doncs perquè membres de l’associació Galgos 112 que van rescatar-lo m’ho van explicar. El meu gos va estar un any sencer voltant abandonat pels carrers d’un poble de Sevilla (segons veïns de la zona). Un cop el van poder agafar, va ser acollit a casa d’un dels membres de l’associació. El gos presentava una infecció a la pell, sarna, ferides, desnutrició, desconfiança i tot tipus de pors cap a l’ésser humà. Voleu dir que això no és maltractament? Bé, aquest és tan sols el cas d’un gos que va tenir sort de no ser assassinat però hi ha centenars de llebrers que són maltractats d’altres maneres. Com a exemple, hi ha femelles que són destinades a criar sense parar, d’altres que són trobats penjats d’un arbre perquè ja no serveixen per a la seva funció. En canvi, els que sí serveixen encara són joves i són obligats a córrer en grup, lligats a un vehicle motoritzat, i sota el sol abrasador. D’aquí que molts gossos siguin trobats amb les potes cremades de tant córrer o amb articulacions trencades per haver estat atropellats pels mateixos vehicles que els arrossegaven. Seguiu sense veure-hi maltractament? Jo ho tinc molt clar, no hi ha tanta diferència entre les carreres de llebrers (ja prohibides) i la cacera amb llebrers (actualment legal). Les associacions de llebrers en són moltíssimes i tot i així sempre van desbordades per la quantitat d’animals que necessiten del seu ajut. Especialment durant el mes de febrer, que és quan s’acaba la temporada de caça i molts gossos són abandonats.

 

En definitiva, alguna cosa hem de fer per ajudar a canviar el destí d’aquests animals meravellosos. La plataforma change.org recull firmes per prohibir la caça amb llebrers, entre moltes d’altres demandes. A més, podem ajudar les associacions Galgos 112, SOS Galgos, Proyecto Galgo, Galgo leku, entre d’altres, ja sigui amb aportacions, oferint-nos com a casa d’acollida o adoptants però, sobre tot, conscienciant els més petits perquè això s’acabi en un futur pròxim.

SoniaDR

Els moments més divertits del curs C2

En Jaume ens ha proposat fer una redacció sobre quin ha estat el moment que més ens ha agradat del curs C2 de català. He de dir que després de deu dies pensant quin moment escolliria no puc escollir cap concret. Per això més que un moment concret escolliré el curs en si mateix.
Aquest any havia decidit que, tant si com no, faria el curs de català que tantes vegades havia demorat. Amb aquesta idea vaig revisar les propostes dels cursos de català que es farien durant l’any al Baix Llobregat i finalment em vaig decidir per fer un curs a Normalització Lingüística de Castelldefels. Fins aquí pot semblar poc interessant però el primer dia del curs ens varem trobar a en Jaume. Jaume amb la seva empatia cap a nosaltres, un grup de persones heterogeni però amb un objectiu en comú, fer el curs C2 de català ens va fer sentir que ho podríem aconseguir.

Tot el curs s’ha desenvolupat fent servir la metologia del joc com eina per l’aprenentatge la qual cosa a facilitat a més la cohesió del grup. Hem elaborat una nova versió del joc de l’oca i un joc de cartes tot basant-nos en les Cròniques de Ramon Muntaner.
També ha utilitzat les noves tecnologies que per molt de nosaltres no eren conegudes com el WordPress, Google drive o el Twitter per realitzar les tasques, aprendre els tipus de textos i millorar la nostra gramàtica.
Finalment he de dir que ens hem divertit i hem après i esperem que tot això ens porti a aconseguir el nostre objectiu.

 

Amparo Gascó

Moments

Els moments més especials per mi estan sent aquests últims dies. No puc dir que tinc un dia en concret d’especial perquè és difícil escollir només un dia.

Els primers dies no ens coneixíem, anàvem atemorits i sentia de tot menys benestar. També la incertesa de la metodologia de les classes que em va desconcertar una mica.

Som un grup molt diferent d’edat i gustos, des del meu punt de vista. Jo sóc molt vergonyosa i era mes aviat incòmode que gojós, llavors descarto els primers dies.

En aquest tram final amb els nervis, la confiança, la complicitat i l’ansietat extrema d’alguns, sento que, indirectament, estic gaudint de la nostre companyia.

Són sentiments dispars, perquè vull que s’acabi ja però trobaré a faltar l’ambient divertit que tenim a classe i el grup tant maco que s’ha format.

Això sí, a mesura que s’aproxima la data de l’examen estem tots molt mes nerviosos i ansiosos i deixa de ser satisfactori.

Com a conclusió, em quedaria amb els tres últims mesos del curs però excloent les 3 ultimes setmanes. Tot i l’esforç del Jaume per treure’ns l’ansietat, que s’agraeix molt però crec que no està sent gaire efectiu.

L’AVENTURA DEL PRIMER DIA

En aquesta entrada us explicaré el primer dia de classe del C2 de català amb el professor Jaume, que per mi va ser un dels dies més memorables del curs.

Recordo que vam començar amb un primer joc de presentació dient el nostre nom separat en síl·labes i incloent un gest. Va ser molt divertit i així va ser com vaig aprendre el primer dia tots els noms dels meus companys/es. Tot seguit, vam fer una activitat per presentar-nos enganxant amb cinta adhesiva el nostre nom a la paret i tot passejant per la classe, havíem de preguntar a un altre company/a coses de la seva vida i apuntar-ho al paper amb el seu nom. Després, vam agafar un dels papers i vam fer la presentació del company/a que ens havia tocat. Vam començar amb unes activitats originals, motivadores, dinàmiques i innovadores.

Més tard, el professor ens va fer entreveure com seria el curs: ens va lliurar el pla de curs amb els seus objectius, el calendari i l’avaluació. Ens va presentar quin seria en nostre centre d’interès, l’ús important de les noves tecnologies, la metodologia que empraria: gamificació,  treball cooperatiu…

Ens va introduir que treballaríem al voltant de Ramon Muntaner ja que enguany commemorem el seu naixement (fa 750 anys). També vam utilitzar un codi QR per llegir un comentari dels antics alumnes del C2 (que també explicaven les seves vivències durant el curs). I finalment, ens va explicar que cada dia s’havia de fer una casella i que el darrer dia del curs, jugaríem al joc de l’oca de Ramon Muntaner.

Per concloure, la primera sessió va ser una petita mostra del com aprendríem durant el curs, de forma cooperativa i lúdica. I recordant aquell dia he pogut comprovar com mitjançant el joc es potencia la motivació, l’esforç, l’equip… com quan érem petits i tot ho apreníem jugant. Així em vaig sentir aquell dia, com una nena amb ganes d’aprendre jugant.

 

 

NOVES TÈCNIQUES D’APRENENTATGE

El segon dia de curs ens va fer adonar-nos que el que havíem intuït el primer dia era real, no es tractava d’un miratge. Aquest curs no anava a ser com tots els que havíem fet fins al moment.

A l’inici de la sessió, vam dur a terme una activitat pensada perquè tots ens coneguéssim. Vam asseure formant una rotllana i cadascú de nosaltres havia de dir el seu nom separat per síl·labes alhora que les acompanyava per gestos amb les mans. El tema s’anava complicant a mesura que anàvem avançant en les presentacions, atès que abans de dir cadascú el seu nom havíem de repetir el nom i els gestos de tots els companys que havien dit el seu nom amb anterioritat.  Aquesta activitat ens va sorprendre força a tots, ja que sense adonar-nos i de la manera més divertida possible ens vam aprendre el nom de tots els companys.

La ludificació ha estat ben present al llarg de tot el curs i ens ha permès aprendre molt sense gairebé percebre-ho. En conjunt, el bon ambient i el sentit de l’humor han regnat durant tot el curs i això ha fet que, sense cap mena de dubte, aquest hagi estat un curs que no oblidarem mai.

M. José

I AIXÍ VA COMENÇAR TOT UN NOU REPTE: “EL C2”

Aquest recorregut començà tal dia com avui ara fa uns 6 mesos. Els cartells que el Consorci per la Normalització Lingüística Erampunyà (CNL) enganxà per tot el poble, van ser l’ impuls definitiu per fer-me fer el següent pas. Ja no tenia excusa, el temut per tots nivell D,  s’ havia reconvertit a les normatives europees i ara també es feia a Castelldefels. Era una oportunitat que no podia deixar escapar. Principalment, per dos raons ben diferents, una en cap cas malintencionada, però més important que l’ altra: que era la d’aconseguir punts per a la borsa de treball i l’altra,  per aprendre molt més, d’aquesta la nostra llengua.

El tràmit era senzill, consistia en fer la preinscripció via web, i des del CNL t’assignaven un hora a seva agenda, per tal de fer la inscripció definitiva al curs. Doncs be, jo, que ja m’havia demanat el dia de festa a la feina per fer aquest tràmit, vaig presentar-me personalment. Allà, un senyor d’aparença seria, va ser qui em va atendre. Després d’escoltar-me i fer tots el tràmits pertinents, va imprimir un full i em va dir: “ara només cal que vagis al banc amb aquest document i facis el pagament per tal de confirmar la plaça”. Tot sortir d’allà i minuts després d’aquella conversa, ja  feia cua a la “Caixa”.

Un parell de dies després vaig rebre un correu, en ell se’m confirmava la plaça. Adjunt a aquest, també apareixia un full amb el Pla del Curs. En ell s’explicava: quins eren els objectius, el calendari, la metodologia, el temut sistema d’avaluació i qui era el professor i les seves dades de contacte, no m’ho podia creure, resultava ser, el mateix senyor que m’havia atès el dia de la preinscripció, i s’acomiadava fins al primer dia de classe, en Jaume.

La Presentació del primer dia

El primer dia va ser una mica estrany i amb cert neguit.
Anaven per primera vegada a classe i ningú ens coneixíem, ens vam haver de presentar. De fet, ho vam fer d’una manera que no esperàvem. El professor va fer una activitat molt original per presentar-nos.

Per iniciar, en Jaume ens va donar un full que cadascú de nosaltres vam haver de posar el nom. Seguidament els vam penjar a la paret amb celo.
A continuació tothom va aixecar-se de la seva cadira i havia d’anar a un altre company per preguntar-li el nom, a més fer-li una pregunta de la seva vida.
Tot això s’havia de fer ràpidament, ja que en Jaume ens  va donar un temps limitat. Després tota la informació que teníem, s’havia d’escriure al full en el qual posava el nom de la persona que havíem preguntat. I així repetidament amb diferents companys.

Més tard, una vegada ja havíem emplenat els fulls de la paret, cadascú va agafar un, i va presentar al company o companya que li va tocar, amb totes les respostes que se’n van apuntar, com: edat, lloc on viu, professió, etc…
Així doncs, va ser una forma molt original i divertida de conèixer els meus companys de classe, a més poder trencar una mica el gel.
Per tant, aquest ha sigut un dels moments que més recordo.

 

NOCES DE TAFURS?

En aquest article intentaré valorar la situació política espanyola fent servir dos símils.

El primer, una petició de mà: davant la família socialista, Pablo Iglesias, venedor de fum, demana la mà del somiatruites Pedro Sánchez. Pablo, bipolar impenitent, somriu a Pedro i escandalitza als barons perquè no es vol casar, només vol perdre temps.

L’impassible Rajoy pensava que tenia la situació controlada. Però tot ha canviat i ara no sap què fer…

Rivera, bon noi, treballa incansable i en silenci. Amb una mica de sort la xicota serà seva.

L’altre símil és una timba de pòquer. Pablo Iglesias és un tafur, del Mississipi i juga de catxa. Està fent la puta i la Ramoneta fins que, en el minut noranta, proposarà a Pedro Sánchez una oferta innaccetable. Millor passar de mà.

Rajoy assisteix, bocabadat, a l’enfonssament del ferry.

Mentrestant Rivera, jugant bé les seves cartes, pot fer seva la partida.

En resum: Hi haurà boda? Qui seran els nuvis i els padrins? Passat l’estiu, continuarà algú d’aquests tafurs a la coberta del vapor? .

Penso, des del meu desconeixement, que el panorama canviarà i força…

Víctima de les tàctiques barroeres de Pablo Iglesias, Pedro Sánchez, contra les cordes, llençarà la tovallola. Serà el moment, llavors, de Susana Díez…

Si Rajoy cedeix el lloc a Cifuentes no hi haurà cap inconvenient per un Govern tripartit amb “l’agent taronja”.

Els nois de Podemos seguiran marejant la perdiu per evitar aquest pacte. Fins ara el PSOE s’ha empassat l’ham.

No ens enganyem, l’únic personatge que demostra alçada política és Albert Rivera. Per el bé del pais li desitjo sort.

Un moment memorables

Desprès de set mesos de convivència, ens demanen triar un moment memorable del curs. Tasca difícil perquè hem viscut situacions d’aquest tipus gairebé cada semana.

Des de la presentació, el primer dia vaig percebre que aquesta era una experiència diferent. Durant aquest temps hem tornat a ser nens, hem jugat i hem recuperat l’hàbit de la generositat. En definitiva hem millorat com a persones.

Em considero un home d’equip, al futbol, a la feina, estudiant … Els grups dels que he format part han estat excepcionals sempre. Però això és una altra cosa.

A banda de la simbiosi dels membres del curs, gran part de la responsabilitat d’aquest fenòmen la té el conductor. El seu mètode és transgresor, al meu parer.

Per tot això m’és complicat triar un moment concret. Però sí, el més recent …

Modèstia a part, crec que soc una persona generosa.  I quan algú té un detall amb mí ho valoro molt. Dimarts passat, espontàniament, una companya en va ajudar a penjar el meu article d’opinió. Per un analfabet funcional com jo això no té preu. Gestos com aquest  fan que recuperem la fe en l’altri.

Per a mí es un moment memorable, un de tants dels viscuts durant el curs.

 

Danílovitx

Un primer dia ple d’incògnites

Tot va començar el passat 14 d’octubre de 2015. Era el dia que començava el curs c2 de Català. Vaig arribar a l’aula puntual, motivat i… a la vegada, ho he de confessar, amb una certa desconfiança, inseguretat.. Seria capaç d’aguantar tot un curs les classes metòdiques d’un nivell superior de llengua? L’ambient a l’aula respondria les meves expectatives? Molts interrogants rondaven el meu cap, però ja era massa tard per fer marxa enrere. El rellotge marcava dos quarts de vuit i la primera classe era a punt de començar.

El professor, en Jaume, es va presentar i ens va donar la benvinguda al curs. Semblava una persona dinàmica i el seu tarannà com a mestre distava molt de la figura tradicional d’un ensenyant d’estudis superiors. Així m’ho va semblar només començar amb la primera activitat de presentacions. L’activitat consistia en demanar informació als companys  per després cadascú de nosaltres poder presentar-ne un. Una excel·lent manera de “trencar el gel”entre els companys i les companyes de classe.

La sessió va continuar amb d’altres activitats, entre d’altres, destacaria la que feia referència als reportatges que els antics companys del curs anterior van publicar al bloc del c2. Aquestes publicacions feien referència a vivències viscudes a l’aula i posaven de manifest una nova manera d’aprendre, el treball en equip, la qual cosa em va transmetre una bona dosi de tranquil·litat però alhora també d’incredulitat. Seria possible aconseguir un nivell c2 simplement amb la pràctica d’aquesta metodologia?

En finalitzar la sessió vaig adonar-me que les noves tecnologies i el treball cooperatiu ens acompanyarien en aquest trajecte que justament acabàvem de començar.