Des de fa unes setmanes observo que a moltes façanes de les escoles del meu poble hi ha uns cartells anunciant “Jornades de Portes Obertes”. Són dies en els que les famílies, amb els seus fills i filles, poden visitar les escoles esperant trobar models educatius que s’adaptin millor a les seves necessitats.
En canvi, però, als mitjans de comunicació, van sortint notícies que si escola pública per una banda, privada per una altra o privada concertada per una altra, estigmatitzant d’alguna manera un model educatiu plural, profundament arrelat, singular i propi de Catalunya, de moltes iniciatives i estils pedagògics diversos i que, a més, han enriquit i enriqueixen el teixit social del nostre país. Sembla que es vulgui imposar un model únic i totalitari control·lat pel Govern de torn i que, de ben segur, no facilitaria que les famílies poguessin escollir el que creuen millor per als seus fills i filles. La llibertat només es pot exercir des de la diversitat d’opcions i si només hi ha un model els pares i les mares no la podrien exercir.
Tanmateix em sap greu observar com alguns polítics s’omplen la boca parlant de llibertat i tolerància i en aquest tema es mostren força intolerants. Mentre a la majoria de països hi ha diversitat real en l’oferta educativa aquí se’ns vol fer creure que també però amb fets que demostren el contrari.
Hem de partir de la base que els principals responsables de l’educació dels fills som els pares i les mares. Suposo que amb això estarem d’acord. Paguem uns impostos. Part d’aquests impostos van a Educació. Aquests diners no són dels polítics. Ells són els administradors i, per tant, han de tenir en compte que no a totes les famílies se’ns adapta el mateix model educatiu. I no poden dir que si “volen un altre tipus d’educació que se la paguin”. Pagaríem dos cops!
Per tant, considero que aquests diners haurien de servir per potenciar cada vegada més models educatius singulars que ajudessin a trobar millors respostes pedagògiques a les necessitats, cada vegada més diverses, de les famílies del nostre país. L’èxit del model dependria del nombre de famílies que l’escollissin. Tancar-se a un únic model és com si només poguéssim comprar un tipus de cotxe. Em recorda anys prehistòrics. Però, en fi… Ja es veu que això d’escollir escola per decidir quin tipus d’educació volem pels nostres fills i filles depèn d’una sola pregunta. Quina educació? La que decideixin els polítics o la que escullin els pares i les mares? Quanta hipocresia…
Dolors Casadó
Els veÏns del C2 