NOVES TÈCNIQUES D’APRENENTATGE

El segon dia de curs ens va fer adonar-nos que el que havíem intuït el primer dia era real, no es tractava d’un miratge. Aquest curs no anava a ser com tots els que havíem fet fins al moment.

A l’inici de la sessió, vam dur a terme una activitat pensada perquè tots ens coneguéssim. Vam asseure formant una rotllana i cadascú de nosaltres havia de dir el seu nom separat per síl·labes alhora que les acompanyava per gestos amb les mans. El tema s’anava complicant a mesura que anàvem avançant en les presentacions, atès que abans de dir cadascú el seu nom havíem de repetir el nom i els gestos de tots els companys que havien dit el seu nom amb anterioritat.  Aquesta activitat ens va sorprendre força a tots, ja que sense adonar-nos i de la manera més divertida possible ens vam aprendre el nom de tots els companys.

La ludificació ha estat ben present al llarg de tot el curs i ens ha permès aprendre molt sense gairebé percebre-ho. En conjunt, el bon ambient i el sentit de l’humor han regnat durant tot el curs i això ha fet que, sense cap mena de dubte, aquest hagi estat un curs que no oblidarem mai.

M. José

I AIXÍ VA COMENÇAR TOT UN NOU REPTE: “EL C2”

Aquest recorregut començà tal dia com avui ara fa uns 6 mesos. Els cartells que el Consorci per la Normalització Lingüística Erampunyà (CNL) enganxà per tot el poble, van ser l’ impuls definitiu per fer-me fer el següent pas. Ja no tenia excusa, el temut per tots nivell D,  s’ havia reconvertit a les normatives europees i ara també es feia a Castelldefels. Era una oportunitat que no podia deixar escapar. Principalment, per dos raons ben diferents, una en cap cas malintencionada, però més important que l’ altra: que era la d’aconseguir punts per a la borsa de treball i l’altra,  per aprendre molt més, d’aquesta la nostra llengua.

El tràmit era senzill, consistia en fer la preinscripció via web, i des del CNL t’assignaven un hora a seva agenda, per tal de fer la inscripció definitiva al curs. Doncs be, jo, que ja m’havia demanat el dia de festa a la feina per fer aquest tràmit, vaig presentar-me personalment. Allà, un senyor d’aparença seria, va ser qui em va atendre. Després d’escoltar-me i fer tots el tràmits pertinents, va imprimir un full i em va dir: “ara només cal que vagis al banc amb aquest document i facis el pagament per tal de confirmar la plaça”. Tot sortir d’allà i minuts després d’aquella conversa, ja  feia cua a la “Caixa”.

Un parell de dies després vaig rebre un correu, en ell se’m confirmava la plaça. Adjunt a aquest, també apareixia un full amb el Pla del Curs. En ell s’explicava: quins eren els objectius, el calendari, la metodologia, el temut sistema d’avaluació i qui era el professor i les seves dades de contacte, no m’ho podia creure, resultava ser, el mateix senyor que m’havia atès el dia de la preinscripció, i s’acomiadava fins al primer dia de classe, en Jaume.

La Presentació del primer dia

El primer dia va ser una mica estrany i amb cert neguit.
Anaven per primera vegada a classe i ningú ens coneixíem, ens vam haver de presentar. De fet, ho vam fer d’una manera que no esperàvem. El professor va fer una activitat molt original per presentar-nos.

Per iniciar, en Jaume ens va donar un full que cadascú de nosaltres vam haver de posar el nom. Seguidament els vam penjar a la paret amb celo.
A continuació tothom va aixecar-se de la seva cadira i havia d’anar a un altre company per preguntar-li el nom, a més fer-li una pregunta de la seva vida.
Tot això s’havia de fer ràpidament, ja que en Jaume ens  va donar un temps limitat. Després tota la informació que teníem, s’havia d’escriure al full en el qual posava el nom de la persona que havíem preguntat. I així repetidament amb diferents companys.

Més tard, una vegada ja havíem emplenat els fulls de la paret, cadascú va agafar un, i va presentar al company o companya que li va tocar, amb totes les respostes que se’n van apuntar, com: edat, lloc on viu, professió, etc…
Així doncs, va ser una forma molt original i divertida de conèixer els meus companys de classe, a més poder trencar una mica el gel.
Per tant, aquest ha sigut un dels moments que més recordo.

 

NOCES DE TAFURS?

En aquest article intentaré valorar la situació política espanyola fent servir dos símils.

El primer, una petició de mà: davant la família socialista, Pablo Iglesias, venedor de fum, demana la mà del somiatruites Pedro Sánchez. Pablo, bipolar impenitent, somriu a Pedro i escandalitza als barons perquè no es vol casar, només vol perdre temps.

L’impassible Rajoy pensava que tenia la situació controlada. Però tot ha canviat i ara no sap què fer…

Rivera, bon noi, treballa incansable i en silenci. Amb una mica de sort la xicota serà seva.

L’altre símil és una timba de pòquer. Pablo Iglesias és un tafur, del Mississipi i juga de catxa. Està fent la puta i la Ramoneta fins que, en el minut noranta, proposarà a Pedro Sánchez una oferta innaccetable. Millor passar de mà.

Rajoy assisteix, bocabadat, a l’enfonssament del ferry.

Mentrestant Rivera, jugant bé les seves cartes, pot fer seva la partida.

En resum: Hi haurà boda? Qui seran els nuvis i els padrins? Passat l’estiu, continuarà algú d’aquests tafurs a la coberta del vapor? .

Penso, des del meu desconeixement, que el panorama canviarà i força…

Víctima de les tàctiques barroeres de Pablo Iglesias, Pedro Sánchez, contra les cordes, llençarà la tovallola. Serà el moment, llavors, de Susana Díez…

Si Rajoy cedeix el lloc a Cifuentes no hi haurà cap inconvenient per un Govern tripartit amb “l’agent taronja”.

Els nois de Podemos seguiran marejant la perdiu per evitar aquest pacte. Fins ara el PSOE s’ha empassat l’ham.

No ens enganyem, l’únic personatge que demostra alçada política és Albert Rivera. Per el bé del pais li desitjo sort.

Un moment memorables

Desprès de set mesos de convivència, ens demanen triar un moment memorable del curs. Tasca difícil perquè hem viscut situacions d’aquest tipus gairebé cada semana.

Des de la presentació, el primer dia vaig percebre que aquesta era una experiència diferent. Durant aquest temps hem tornat a ser nens, hem jugat i hem recuperat l’hàbit de la generositat. En definitiva hem millorat com a persones.

Em considero un home d’equip, al futbol, a la feina, estudiant … Els grups dels que he format part han estat excepcionals sempre. Però això és una altra cosa.

A banda de la simbiosi dels membres del curs, gran part de la responsabilitat d’aquest fenòmen la té el conductor. El seu mètode és transgresor, al meu parer.

Per tot això m’és complicat triar un moment concret. Però sí, el més recent …

Modèstia a part, crec que soc una persona generosa.  I quan algú té un detall amb mí ho valoro molt. Dimarts passat, espontàniament, una companya en va ajudar a penjar el meu article d’opinió. Per un analfabet funcional com jo això no té preu. Gestos com aquest  fan que recuperem la fe en l’altri.

Per a mí es un moment memorable, un de tants dels viscuts durant el curs.

 

Danílovitx