Lluitar per a un nou inici

Reps una trucada telefònica anunciant-te que casa teva ha desaparegut. Rere una explosió, la que era fins fa una hores la teva llar, ara és una gran muntanya de runes.

Què sentir? Què pensar? Com actuar? són preguntes que, probablement, passin pel cap de qualsevol persona que es troba davant una situació terriblement irreversible.

Tot record irreemplaçable, que ens lligava emocionalment a moments i/o persones especials, ara resta transformat en quelcom destruït, fet pols.

Els passos a fer davant aquesta consternant situació són possiblement més durs que la pròpia pèrdua. Afrontar la situació un cop conscient de la irreversibilitat d’aquest horrorós fet, és tot un repte emocional i un esforç de superació colossal.

No obstant això, la desolació mai supera el dolor incurable per la pèrdua i/o danys físics d’éssers humans. Quan passa un accident d’aquesta magnitud, el primer interrogant de qualsevol individu és saber si alguna persona s’ha vist afectada físicament. El consol que s’aguditza quan es té la seguretat de comptar sempre amb tots els que hi habitaven a la zona accidentada és, per tant, el sentiment més important que s’ hauria de tenir sempre, per tal d’iniciar la lluita a un nou inici.

Un dia memorable

//giphy.com/embed/l396JB1eYSwUQkDUQ

via GIPHY

Tast literari

El passat dia 10 de maig de 2016 a la Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado de Castelldefels va tenir lloc una xerrada a càrrec de la directora de la Institució de les Lletres Catalanes de Barcelona, Laura Borràs,  anomenada La literatura i el menjar: un recorregut literari amb un tast de clàssics. A la conferència va mostrar la relació de la gastronomia amb la literatura i va presentar aquells textos i autors més representatius. Va viatjar des del refranyer fins a Proust i la magdalena.

 

Un dels autors citats va ser Miquel Martí i Pol per la seva col·lecció de poemes, per exemple, el conegut Pa amb tomàquet o Ous ferrats. D’altra banda, es va remarcar molt la importància dels menjars durant l’època medieval o la desesperació dels presoners en els camps de concentració durant l’època nazi per aconseguir una mísera porció d’aliment. També va esmentar com la flor de lotus t’endinsa en l’oblit, la llegenda del cor menjat o la literofàgia que et fa devorar llibres.

En resum, Laura Borràs va relacionar directament aspectes com el sexe, l’excés, la sensualitat, la crueltat, la maldat i la traïció amb el menjar, sorprenent tots els assistents.

Un tast pels clàssics

Dimarts, 10 de maig, el grup C2 del CNL Eramprunyà va assistir a la xerrada “La literatura i el menjar: un tast pels clàssics”, presentada per  Laura Borràs.

Durant l’acte, la conferenciant va fer un repàs per diversos textos de la literatura universal.  Va començar pel refranyer, seguint per la literatura infantil, textos medievals, literatura catalana (clàssica i actual) i literatura valenciana. Cal destacar els fragments de la Bíblia (Gènesi), llegendes medievals, relats autobiogràfics i poesia; sense oblidar L’Odissea, Tirant lo Blanc, i autors com  Jules Verne, Quim Monzó, Proust, Eudardo Galeano…

Des del punt de vista gastronòmic, destaquem les viandes presentades a continuació. Primer, les galetes de l’Alícia al país de les meravelles, el berenar de La caputxeta vermella i la caseta de xocolata de Hansel i Gretel, com a mostra de la literatura infantil. Segon, el pa amb tomàquet, l’ou ferrat amb arròs a la cubana i les croquetes de Miquel Martí i Pol. Tot seguit, el ranxo característic dels camps d’extermini nazis. Després, la poma del pecat d’Adam i Eva i els nenúfars de L’Odissea. No oblidem el canibalisme  de la Vida de Guillem de Cabestany i els ous amb canyella de Tirant lo Blanc en la literatura medieval. També la royal cream de La volta al món en 80 dies. Així mateix, cal esmentar la literofàgia de Quim Monzó, els pebrots de la literatura valenciana i la magdalena sucada amb te de Proust.   

Finalment, conclourem amb la xocolata de Dolors Miquel i el formatge i el peix en els refranys llatins.

  

UN TAST DE CLÀSSICS

Laura Borràs ens transporta a través de la gastronomia — amb un polsim de passió, una dicció perfecta i amanit amb molta proximitat — a un tast dels clàssics.

Des del Gènesi, amb Eva i la poma, el menjar està molt més present del que ens podíem haver imaginat a la literatura. Qui no haurà dit mai un refrany on aparegui algun aliment? Què en dieu, dels contes? S’hi mengen  pomes, nens, casetes de xocolata… I del conte a la poesia, com el Pa amb tomàquet de Miquel Martí i Pol. Continuem el recorregut per la pintura. Palau i Fabre li dedicà un poema al seu amic Picasso donant vida a la seva obra: “Fer néixer les coses dient-les, heus ací el miracle”.

El recorregut és molt extens, des de l’edat mitjana amb Leonardo Da Vinci, Tirant lo Blanc i,  com no, la llegenda del cor menjat. Fent parada a La volta al món en 80 dies de Jules Verne arribem als nostres dies de la mà de Quim Monzó.

En definitiva, lletres que alimenten, cuinant històries amb les paraules. Un recorregut màgic que no us podeu perdre.

La literatura i el menjar: un recorregut literari

El dimarts dia 10 de maig, Laura Borràs, directora de l’ILC (Institut de les Lletres Catalanes), va oferir una conferència sobre la literatura i el menjar a la Biblioteca Ramón Fernández Jurado de Castelldefels. A l’acte va assistir l’alumnat del curs C2 de català.

El menú va consistir en una diversitat de plats. L’aperitiu oferia el vincle entre la literatura i la necessitat física d’alimentar-se que és present a la nostra vida des de la infància. Hi ha exemples diversos de la voluntat d’alimentar el cos i la ment. “A la taula i al llit al primer crit”, tal i com diu el refranyer. A la literatura infantil, ens trobem amb contes com la Caputxeta o Hansel i Gretel, tot i que en aquest darrer, el xeflis sigui un ésser humà… Segons Miquel Martí i Pol, la poesia i el menjar fan un matrimoni molt ben avingut. Convé esmentar els poemes sobre “els ous ferrats” o “el pa amb tomàquet”. Aquesta darrera menja té una especial rellevància a la nostra cultura! La importància de la paraula a la poesia de Palau Fabra i les il·lustracions del seu amic Picasso transformen la realitat més quotidiana. Per acabar els aperitius, cal no oblidar que la crueltat i el patiment de l’ésser humà ha estat present a la literatura. L’obra sobre els camps nazis de K.L Reich n’és un exemple. Sobreviure i cobrir la necessitat de menjar era, per  a aquells homes, l’objectiu principal.

De primers plats se’ns oferien les opcions següents: des de la creació de l’home i la dona en què Eva va menjar el fruit prohibit, L’Odissea amb  l’episodi de l’Illa dels lotòfags, la literatura llatina, La llegenda de la dolça vianda de Guillem de Cabestany, el món medieval amb Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell…

Tot seguit, de segons plats, Laura Borràs va presentar, també, les aventures de Phileas Fogg de Jules Verne en què el menjar tenia un paper molt destacat i agradable.  A l’actualitat, gràcies a escriptors com Quim Monzó amb contes com Sobre la volubilitat de l’esperit humà, Vicent Andrés Estelles amb El pimentó o Eduardo Galeano amb La berenjena, podem seguir gaudint de la literatura. Per postres, la professora va descatar la magdalena de Proust sucada amb te o xocolata desfeta, plaer terrenal femení.

Per concloure, es podria dir que l’ésser humà al llarg de la història ha desitjat cobrir tant la necessitat física d’alimentar el cos com la necessitat d’alimentar el seu coneixement. És a dir, la literatura i el menjar van plegats.

CANVI SOBTAT

Després d’observar l’estat en què ha quedat la casa derruïda, m’apropo a parlar amb les persones afectades. Les escolto amb atenció imaginant-me com  em sentiria jo en una situació semblant. Puc veure la desesperació en el rostre d’aquesta família que de cop i volta, la vida, la seva manera de viure pren un altre camí. Amb la desesperació també està l’alegria de saber-se tots vius i que no estan ferits. La mare, angoixada, només volia comprovar que tothom estigués bé. És veritat que ho han perdut tot, però conserven el més important: la vida, i sobretot les ganes de mirar cap endavant. Un futur que han de començar junts, amb noves il·lusions i noves esperances. No hi ha més remei!!

Aquests fets em fan pensar tot el que gira entorn la meva vida. Em plantejo quines són les coses més importants. Quantes vegades ens preocupem per tenir cases, cotxes a més de coses materials que semblen ser imprescindibles. A vegades, és necessari aquests cops que la vida ens dóna per despertar-nos i valorar els petits detalls, les persones que ens envolten i ens estimen i a qui estimem i que no els ho diem mai.

He sentit que els obstacles s’han de veure com a oportunitats; així és com veig que afrontaran aquesta situació les persones afectades. Valoraven que eren vius, no els importava haver-ho perdut tot perquè això passava a un segon terme en comprovar que tots estaven bé.

També constates la solidaritat dels veïns, tot un poble que s’implica per ajudar  una família que podria haver estat la seva.

Enter a caption

De cop i volta, res

Vaig al taxi concentrada escoltant  les notícies .
De cop i volta el taxista diu alguna cosa  en veu alta que no aconsegueixo entendre, al mateix temps  que fa una  forta frenada.
El trànsit està  tallat, miro per la finestreta i veig un núvol de pols. No està clar, penso, però ha passat alguna cosa greu en un edifici proper.
Avancem molt a poc a poc i en arribar a l’alçada d’un dels policies de la zona el taxista s’atura, abaixa la seva finestreta i li pregunta què ha passat. L’agent respon que sembla una explosió de gas.

 

En aquest moment,  un sentiment de preocupació m’envaeix. No puc deixar de pensar en les persones que viuen en aquestes cases ara destruïdes. Hi haurà  ferits?morts?. Gent que viu aqui i que en aquest moment es troben  de viatge a l’altre costat del mon, a l´hospital, de vacances , persones grans amb els estalvis i els records de tota una vida, gent jove amb fills amb deutes que trigaràn 30 anys a pagar al banc. Tant els que hagin sortit precipitadament com els  que  estaven fora de casa només tindran allò que portaven, amb la satisfacció d’estar vius i amb la incertesa que ha passat amb els seus veïns.  Passarà temps fins que puguin  tornar a casa seva  per tal de recogir alguns estris, s’allotjaran en cases de familiars en hotels, l’ajuntament els buscarà allotjaments alternatius. Hi haurà judicis, indemnitzacions, advocats, un món judicial que fins ara desconeixien passaran mesos o anys i la seva vida mai tornarà a ser la  que era. La seva vida va canviar en un segon, els mes joves sortiran en  davant els grans els costarà més, segurament alguns es quedaran al camí.

GRATIFICACIÓ EMOTIVA

Abans d’endinsar-nos he de fer-vos saber que fa dies que penso: he d’escriure el text del moment memorable, he d’escriure el text del moment memorable, però sembla ser que m’ha costat posar-m’hi ja que, tal i com han esmentat la resta de companys, de moments especials n’hi ha hagut molts durant el curs. Tot i així, em quedo amb el que més vaig gaudir: La celebració del títol, el brindis.

Aquest dia va ser especial perquè tots el alumnes, incloent a en Jaume, vam sentir-nos orgullosos i satisfactoris per la feina feta. El resultat es va veure plasmat en les nostres cares d’alegria mentre brindàvem i menjàvem com si no hi existís l’endemà. Les petites converses que s’originaven durant la celebració van ser fruit del bon equip que vam crear dia rere dia. La complicitat que es palpava en les mirades i somriures va significar la bona relació que vam anar regant durant les sessions per tal que no es fes malbé. I per últim, però no menys important, cal mencionar la figura d’en Jaume durant el moment. La seva actitud va ser engrescadora ja que va motivar-nos de tal manera que, individualment, vam dedicar unes paraules emotives a la resta de companys/es. Quina mena de grup és el C2, el qual celebra un final quan encara no ha arribat?, pensaria qualsevol persona que ens hagués vist en aquell mateix moment. I és que només nosaltres sabem què és viure l’experiència del C2 perquè fins que no hi formes part no saps què és el que comporta aprendre lúdicament i sentir estima per desconeguts.

He de confessar que mentre recordava el moment i el plasmava per escrit se m’ha escapat alguna que una altra llàgrima d’emoció, però només és això, emoció d’haver viscut tantes experiències dins d’una aula i satisfacció d’haver format part d’aquest C2.

Agraeixo a tots els companys/es el poder fer-ho possible i a tu, Jaume, l’haver propiciat en cadascú de nosaltres la immensa motivació de continuar endavant. Gràcies per tant!

Sandra Esteban

Buit

La tornada a casa estava sent com qualsevol dia esgotador,  en què no veus l’hora d’arribar per descansar. Gires la cantonada i de sobte:  On és casa meva? M’hauré confós? Estic vivint un somni? És una broma? Miro al meu voltant i res.

Xoc, sensació de buit i desconcert envaeix el meu cos. Es fa el silenci. Com si el món s’aturés per uns segons. Estic desperta. No m’ho puc creure!

Estàs contemplant tota la teva vida sota unes pedres. Casa teva, el teu refugi enderrocat, convertit en pols. Tota la teva vida treballant i invertint en unes parets de totxanes que ara ja no són res. Els records, esvanits, esborrats, desapareguts. I ara què? On vaig? Què faig? Què se suposa que he de fer? Potser el destí m’està posant a prova perquè deixi de donar tant de valor a les coses materials. Però és casa meva! Tots necessitem una casa on fer realitat la nostra quotidianitat, el nostre dia a dia. On plasmem les nostres idees, on formem una família, on ens sentim còmodes, segurs i confortables, on ens protegim de la resta.

Cada racó està impregnat de la nostra essència, les nostres vivències, tot.

És inevitable que infinitat de preguntes recorrin el meu cap en busca d’una explicació lògica al succés i només em puc sentir perduda, desconcertada. Potser és una oportunitat de tornar a començar i fer-ho millor, fer-me més forta i adonar-me que tinc capacitat suficient per fer-ho realitat i que casa meva és on sóc jo i no on són 4 parets.