Moments memorables han hagut molts durant aquest curs. És per aquest motiu que es fa francament difícil escollir un de sol.
Vaig començar tres dies més tard que la resta de companys, i per mi era la segona vegada que anava a un curs presencial de “nivell D“. La primera va ser tan espantosa que vaig trigar cinc anys a tornar a intentar-ho.
Però quina va ser la meva sorpresa, ja no es deia “D”, sinó “C2“. Sense gairebé adonar-me’n vaig trobar-me en un curs especial i diferent. Aprendre jugant. Aquesta és la clau. Una nova dimensió acabava d’obrir-se davant meu. L’aula es va convertir en una improvisada casa de subhastes, en el centre de les noves tecnologies, en un teatre, en un plató de rodatge…
No obstant això, com que se’ns demana escollir només un moment, em quedo amb l’últim dia . Veure a en Jaume lligat de mans i peus a la cadira no te preu. I alhora, porta implícit la resta de dies de curs: els treballs en equip trencant-nos les banyes per fer quelcom creatiu i original.
En definitiva, m’ho he passat francament bé estudiant català i coneixent la crònica de Ramon Muntaner. Aconseguir que el fet d’aprovar o suspendre passi a un segon pla, aquesta és la veritable grandesa i el que marca la diferència.
Gràcies companys! I gràcies Jaume! Heu fet que tots els dies de curs siguin memorables.
Una imatge no val mes que mil paraules…. o sí?
Els veÏns del C2 
Retroenllaç: Ambalíbalu!! | Els veÏns del C2