QUARANTA-TRES ANYS DE LA GRAN RIUADA

Avui, 19 d’octubre de 2015, fa quaranta-tres anys de la gran riuada que va patir un petit poble del sud-est espanyol anomenat Zurgena (província d’Almeria).

Feia dies que plovia a bots i barrals… el temporal s’havia calmat la nit anterior, encara que la borrasca no s’hi allunyava. A partir de les set del matí d’aquell 19 d’octubre, la pluja dòcil va començar a acumular moles d’aigua per tota la conca del riu Almanzora. El diluvi va arrossegar oliveres centenàries, ramats de cabres i ovelles, terres de conreus, carreteres, cases… i, fins i tot, vides humanes.

Durant vàries hores, la por es va apoderar dels habitants del poble. La gent que no va quedar atrapada a les cases corria espantada buscant refugi a les zones més altes. En canvi, el Salvador, el secretari, demanava auxili des del balcó de casa seva. Ell i la seva família van quedar aïllats en una trampa mortal. La Juana, una anciana de 83 anys, va salvar la seva vida ficant-se en una pastera (recipient de fusta que es feia servir antigament per fer la massa del pa).

Cap a les cinc de la tarda va deixar de ploure. Havia arribat el moment del retorn per comprovar l’estat d’unes llars plenes de fang i destrucció. Alguns crits eren esgarrifosos en adonar-se de la magnitud de la tragèdia. Aquells que havien perdut part de la seva família: un pare, un fill, un cosí… ploraven desconsolats.

En arribar la nit, els zurgenenses es van veure sense roba, sense aigua, sense llum, sense telèfon i amb les vies de comunicació tallades.

Zurgena va ser el municipi de la província d’Almeria que més va patir les conseqüències de les inundacions de l’any 1973. Sis persones van perdre la vida arrossegats per la riuada grotesca d’aigües turbulentes fins a desembocar els seus cossos a les platges d’Aguamarga, Rodalquilar i Villaricos.

La meva família també va ser protagonista d’aquesta història. Encara recordo el retorn a casa amb els pares i amb la meva germana petita. L’accés a la nostra llar va ser impossible. El fang ho cobria tot!

El desconcert,  la desolació, la tristesa, la por, la ràbia… eren els nostres sentiments.  Malgrat tot, érem conscients que seguíem junts i ens vam fondre en una llarga abraçada. Vam pensar que la desgràcia era només material, per sort per a nosaltres…  sempre surt el sol encara que la tempesta sigui llarga.

Cristóbal Porta

 

Estat de xoc

Quan et trobes en una situació com aquesta, que sense saber res arribes a casa teva i observes que el teu edifici o casa està derruït, ha de ser una sensació molt impactant.

En primer moment, quan arribes al lloc i et trobes les runes de la teva llar, crec que em quedaria una estona en estat de xoc. En el moment que comencés a reaccionar, la meva preocupació s’aniria a les meves persones estimades, família, amics, veïns que viuen amb mi, en el meu mateix entorn. Intentaria contactar amb elles per assegurar-me que es trobessin en perfecte estat, desitjaria amb totes les meves forces que no els hagués passat res.

Un cop fetes les comprovacions que les persones estimades es troben en perfecte estat, penso que tractaria d’esbrinar les causes de l’ensorrament, contactaria amb els serveis d’emergència o amb qualsevol persona responsable que estigués a càrrec de la situació, per demanar informació i explicacions del que ha passat.

Ara bé, un cop sabés les causes del desastre, demanaria responsabilitats i que em facilitessin els recursos oportuns per als meus familiars i per a mi mentre estiguem sense casa.

Per finalitzar, amb el patiment que suposa haver perdut totes les pertinences i objectes estimats, amb esforç tractaria de construir una nova llar.

Terratrèmol a Sant Climent de Llobregat

 

 

El divendres 10 de maig de l’any 2013, a les 22.00 h, tot va començar a moure’s, primer va ser molt suau quasi imperceptible i poc a poc va fer-se més fort, les cadires tremolaven, la làmpara anava d’un lloc a un altre, van caure els quadres que hi havia penjats. Tot es va moure amb molt rebombori.

El  terratrèmol va sacsejar tota la comarca. El sisme va durar molt poc. Crec que no més de 20 o 30 segons,  però va causar algunes destrosses. Vam tenir molta por. En sentir que tot tremolava, la meva família i jo vam sortir al carrer. Tots ens preguntàvem què havia succeït.

L’endemà, ja amb la llum del dia, és va veure la magnitud del terratrèmol. Havia causat danys material a les cases, hi havien esquerdes als edificis i també a la carretera. Afortunadament, no es va produir cap desgracia ni a la meva família ni la població en general.

Tot i que no és freqüent que es produeixin terratrèmols a la nostra comarca, no és excepcional que es puguin produir en el sòl català. Es calcula que cada 4 anys n’hi ha un de 4 graus a l’escala Richter. Res a veure amb els terratrèmol que amb molta freqüència es produeixen a l’Índia. Cal recordar l’últim a Nepal que va causar 8.500 mort i la destrucció  gairebé de tot el país. Què faríem si a casa nostra es produís un fenomen d’aquesta magnitud?

NO ÉS UN SOMNI

He finalitzat la meva jornada laboral i tinc moltes ganes d´arribar a casa després d´un dia llarg i esgotador. Agafo el cotxe i després d´un quart d´hora de trajecte, arribo al meu carrer i … quina és la meva sorpresa: on és casa meva ? I el meu pàrquing ? Això no és veritat… no pot ser… no hi ha res.

Després d´una estona en “ shock ” i amb la ment completament en blanc, penso això no és un somni, és real… On són totes les meves coses ? I ara què faig? On és tot el que he aconseguit amb tant d´esforç durant aquests anys? On vaig ?

Totes les meves preguntes no troben cap resposta.

Seguidament, ja una mica més tranquil.la, penso en tots els meus familiars, que estiguin bé. És veritablement el que més em preocupa, perquè una casa i un pàrquing no deixen de ser coses materials.

Una vegada que he parlat amb la família i he pogut comprovar que tots estan bé. La meva situació d´angoixa ha anat minvant. Si hi ha una cosa important a la meva vida és la família. Totes les altres coses es poden tornar a construir.

LA NIT QUE HO VAIG PERDRE TOT …

Aquell dijous d’estiu vaig sortir a escape de l’Institut Nord-americà.  Encara era de dia, havia omplert el dipòsit de benzina i els amics m’esperaven a 300 kilòmetres.

Tenia pressa en arribar a Benasq i vaig cometre una imprudència. Sortosament no van topar frontalment un altre cotxe i el meu però, en esquivar-lo, vaig volcar.

Recordo la sensació de pànic, al caure contra el sostre al descordar-me el cinturó i sortir correns … il.lès.

L’any 1988 no hi havien telèfons mòbils. Una furgoneta em va portar a un bar i vaig trucar a la Guàrdia Civil. Trigaren una mica. En arribar al lloc del sinistre un cotxe fugia.

S’ho havien emportat tot: tres rodes, el meu uniforme, l’equipatge … tot allò que valorava.

L’endemà, després de deixar el cotxe al taller, recordo l’abraçada amb el meu pare. Havia perdut tot allò material, res més allò material. Però el que és important de debò s’havia salvat.

Daniel

Crònica d’una erupció inesperada

El dissabte 24 d’octubre, el volcà Tiki-Wiki a l’illa de Tanga (Polinèsia) va entrar en erupció a l’alba. La inesperada esclatada, que va anar acompanyada d’un terratrèmol de magnitud 6, va sorprendre els habitants de la capital de l’illa perquè no tenien coneixement de la futura i imminent catàstrofe.

L’inici es va caracteritzar per la formació d’un gran núvol al damunt del volcà, anomenat columna eruptiva vertical, i de la posterior i brutal expulsió d’ellapil·li junt amb fluxos piroclàstics (que van fer bullir l’aigua propera a l’illa) sobre la població de Tanga. Tot seguit, va començar la violenta emissió de vapor i gasos sulfurosos tòxics sobre la totalitat de l’illa, juntament amb una pluja intensa de cendra que va crear una espessa boira i grans explosions acompanyades de tsunamis.

La lava vomitada pel volcà va començar a descendir per la muntanya fins que va arribar a la capital i va enterrar una tercera part dels habitatges. Com a conseqüència d’això els habitants de l’illa van perdre gairebé la totalitat dels seus béns i efectes personals a causa del foc originat per la lava.

Malgrat la desesperació i tristesa davant de la seva pèrdua, van començar de nou i amb empenta donant gràcies per haver pogut salvar el més preuat que tenien: la seva vida.

 

Lídia