La tornada a casa estava sent com qualsevol dia esgotador, en què no veus l’hora d’arribar per descansar. Gires la cantonada i de sobte: On és casa meva? M’hauré confós? Estic vivint un somni? És una broma? Miro al meu voltant i res.
Xoc, sensació de buit i desconcert envaeix el meu cos. Es fa el silenci. Com si el món s’aturés per uns segons. Estic desperta. No m’ho puc creure!
Estàs contemplant tota la teva vida sota unes pedres. Casa teva, el teu refugi enderrocat, convertit en pols. Tota la teva vida treballant i invertint en unes parets de totxanes que ara ja no són res. Els records, esvanits, esborrats, desapareguts. I ara què? On vaig? Què faig? Què se suposa que he de fer? Potser el destí m’està posant a prova perquè deixi de donar tant de valor a les coses materials. Però és casa meva! Tots necessitem una casa on fer realitat la nostra quotidianitat, el nostre dia a dia. On plasmem les nostres idees, on formem una família, on ens sentim còmodes, segurs i confortables, on ens protegim de la resta.
Cada racó està impregnat de la nostra essència, les nostres vivències, tot.
És inevitable que infinitat de preguntes recorrin el meu cap en busca d’una explicació lògica al succés i només em puc sentir perduda, desconcertada. Potser és una oportunitat de tornar a començar i fer-ho millor, fer-me més forta i adonar-me que tinc capacitat suficient per fer-ho realitat i que casa meva és on sóc jo i no on són 4 parets.
Els veÏns del C2 