Després d’observar l’estat en què ha quedat la casa derruïda, m’apropo a parlar amb les persones afectades. Les escolto amb atenció imaginant-me com em sentiria jo en una situació semblant. Puc veure la desesperació en el rostre d’aquesta família que de cop i volta, la vida, la seva manera de viure pren un altre camí. Amb la desesperació també està l’alegria de saber-se tots vius i que no estan ferits. La mare, angoixada, només volia comprovar que tothom estigués bé. És veritat que ho han perdut tot, però conserven el més important: la vida, i sobretot les ganes de mirar cap endavant. Un futur que han de començar junts, amb noves il·lusions i noves esperances. No hi ha més remei!!
Aquests fets em fan pensar tot el que gira entorn la meva vida. Em plantejo quines són les coses més importants. Quantes vegades ens preocupem per tenir cases, cotxes a més de coses materials que semblen ser imprescindibles. A vegades, és necessari aquests cops que la vida ens dóna per despertar-nos i valorar els petits detalls, les persones que ens envolten i ens estimen i a qui estimem i que no els ho diem mai.
He sentit que els obstacles s’han de veure com a oportunitats; així és com veig que afrontaran aquesta situació les persones afectades. Valoraven que eren vius, no els importava haver-ho perdut tot perquè això passava a un segon terme en comprovar que tots estaven bé.
També constates la solidaritat dels veïns, tot un poble que s’implica per ajudar una família que podria haver estat la seva.
Enter a caption
Els veÏns del C2 