L’educació, el futur d’un món com cal

L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món, deia Nelson Mandela. Tal i com afirma aquest autor, el canvi de qualsevol societat i política s’inicia des de l’oferta d’una bona educació. Mitjançant aquest procés es desenvolupen persones fermes, segures i crítiques amb si mateixes, les quals són capaces de col·laborar entre elles. D’aquesta manera, es respecten entre tots els agents socials i creen quelcom assentat i harmoniós.

Seguint en aquesta línia, doncs, l’educació és primordial per garantir una societat civilitzada i amb valors amb els quals es superarien moltes problemàtiques existents. Mitjançant l’educació arribem a ser respectuosos amb la diferència. Així, la diferència és riquesa de coneixement vist que la diversitat ens aporta diferents punts de vista, i en conseqüència, ens fa obrir la ment i estar més receptius a noves propostes. I per tant, aprenem a afrontar l’error com un aprenentatge positiu i no pas amb frustració.

D’altra banda, la societat ha de tenir clar que els responsables de l’educació no només som els mestres sinó tota la societat. Tal i com passa a altres països, com per exemple Finlàndia, es desenvolupen diverses normatives que col·laboren amb la responsabilitat dels pares en relació a l’educació dels seus fills. Això significa que la política d’aquests països contempla la conciliació familiar a fi que els pares tinguin temps de gaudir amb els seus fills i alhora educar-los. L’educació és quelcom que es va forjant mitjançant el respecte, la paciència, l’estima i el gaudi i per aconseguir-ho es necessita temps del què els pares, actualment, no disposen.

A més a més i en relació als arguments anteriors, perquè una educació funcioni, s’hauria de valorar socialment la funció del mestre en aquest procés. Actualment, la societat no confia en la tasca dels docents, i per tant, no es creu que els treballs que aquests agents socials fan siguin profitosos. Com a conseqüència d’això, la societat no s’hi implica i, per tant, no hi col·labora; així, no s’aconsegueix oferir una educació assentada, consistent i completa.

Per tant, cal dir que amb l’educació s’assenten les bases del civisme, del saber fer i comportar-se. Per aconseguir assentar aquests valors, els infants necessiten la implicació i l’estima dels seus pares. En conseqüència, aquests adults requereixen que les polítiques familiars canviïn, i així, poder compaginar treball i família sense angoixes ni preocupacions. Alhora que tot això és imprescindible, la implicació de tota la societat i la valoració de la tasca docent es fan patents per assegurar una educació ferma i consistent, la qual aconsegueixi la felicitat de l’infant. Únicament d’aquesta manera aconseguirem un món millor, perquè tal i com afirma Herbert Spencer, la meta de l’educació no és el coneixement sinó l’acció. Per últim, cal dir que tots som responsables del món que estem creant i per tant, tothom pot fer alguna cosa per començar a canviar les dinàmiques establertes en la nostra societat.

 

Anuncis

Com afecten les retallades del govern a la sanitat

Per estalviar diners tanquen plantes als hospitals. Què suposa això? Que estalvien en personal, materials, electricitat, neteja, manteniment, etc. Cada unitat comprèn noranta llits i en tanquen trenta, unificant personal i cobrint les festes i vacances sense contractar-ne de nou.

Això té unes repercussions. La infermeria actual ha lluitat per la especialitat i així poder donar una millor atenció i qualitat a la patologia específica en la qual s’ha format. Això vol dir que si un malalt de coronària el porten a una planta de traumatologia perquè la seva ha tancat llits, les infermeres no estan tan preparades per atendre’l i pot ser (quasi segur) que algun símptoma o signe se’ls escapa. Aquesta situació pot provocar un empitjorament del malalt que es podria evitar si es trobés ubicat en la seva unitat de referència. D’altra banda, això provoca  una inquietud i una angoixa a les infermeres perquè han de estar més alertes amb aquest malalt amb aquesta patologia aliena a la planta on es troba ingressat i suposa una atenció de menys qualitat que quan tracten les patologies per a les quals s’han format.

D’altra banda tenim els equips de facultatius que es troben ubicats a la planta pertinent; si un malalt empitjora de sobte, els tens allà mateix per poder dir-los “veniu corrent”. Què passa quan el malalt ha empitjorat i té els especialistes vuit plantes per sobre? Que, evidentment,  trigaran més en arribar. I sense anar-nos a gravetat imminent, simplement passar visita diària, els metges primer fan la seva planta i després passen per la resta on es troben els ectòpics, la qual cosa suposa un desplaçament de pujar i baixar plantes que fa d’això una pèrdua de temps i les hores de visita se’n van a vora del migdia, cosa que inquieta el malalt i els seus familiars, que potser han arribat a les vuit del matí per rebre informació, veient que la resta de malats han estat visitats ja que estan  ubicats i el seu familiar increpa les infermeres per què el metge passa tard.

Què volem? Volem que cada patologia estigui ubicada a la unitat que li pertoca amb l’equip pertinent i especialitzat. Volem una sanitat, un tracte i una atenció excel·lent ja  què estem qualificats per donar-ho si deixen de retallar.

La sanitat sense retallades

Un dels drets fonamentals de l’ésser humà és el d’una sanitat de qualitat per a tothom. El Servei Sanitari de Salut és el responsable de la prevenció , diagnòstc i tractament de les malalties i ,així doncs , les persones puguin gaudir de la millor salut possible per viure amb dignitat i qualitat de vida.

Perquè la sanitat de qualitat sigui possible són necessaris uns pressupostos mínims per garantir-la. Actualment els objectius urgents i necessaris , entre d’altres , són la reducció de les llistes d’espera ( tant en hospitals com a primària ), la represa de les inversions i la recuperació de les retribucions i contractació del personal. Pel que fa al personal sanitari, a més a més que sigui qualificat, és imprescindible que hi hagi la quantitat necessària perquè els malats siguin atesos en condicions adequades. Si no hi ha el nombre suficient de professionals , ara metges , els malats es han de repartir , cosa que el mateix metge ha d’atendre més pacients. Tot això comporta una disminució del temps en consulta per a cada malalt, a més a més d’una sobrecàrrega de feina per al professional sanitari. Tot plegat fa que la qualitat assistencial disminueixi , podent cometre errors en qualsevol nivell , tant de diagnòstic com de tractament, cosa que en sanitat ha de ser inadmissible ja que es pot causar danys i perjudicis i fins i tot la mort dels pacients. Llavors , no es pot permetre , en una societat com la nostra , que ocurrin errors d’aquest tipus. Per això ,ha d’haver el nombre suficients de professionals sanitaris ( auxiliars d’infermeria, infermers , metges de familia i de la resta d’especialits mèdiques ) perquè la tasca assistencial sigui de qualitat i es minimitzin qualsevol tipus d’error.

Per concluore, és molt important que els nostres polítics siguin conscients de la realitat sanitària actual, perquè encara tenim pressupostos però són insuficients , ja que , malgrat l’increment previst en la partida del Departament de Salut, el cert és que ens situen al mateix nivel de despesa que teniem fa deu anys i ens allunyen dels objectius urgents i necessaris.
Gavà , 26 de febrero de 2017

​Quin grau d’importància té la seguretat?

A la seguretat ciutadana esdevenen diferents factors molt importants que treballen per a proporcionar tranquil·litat a la gent: la llibertat d’expressió i circulació, la prevenció d’un possible mal i el dret d’auxili per part de la policia o jutjats davant d’un problema. Sabent això, plantejo aquestes qüestions:

Resultado de imagen de Mossos proximosEn primer lloc, si preguntéssim: “Vostè actualment viuria a Síria?”, la gran majoria respondríem que no. De fet, tothom té alguna queixa del seu barri i que voldria canviar. Les persones solem ser, més aviat, inconformistes i exigents davant qualsevol problema. Com a policia, diàriament sento comentaris com: “Aquesta zona cada dia és més perillosa’’, ‘’Heu de fer més passades, ja que hi ha molts robatoris’’ o ‘’L’altre dia uns nois van robar a una dona gran del barri’’. Aquestes afirmacions poques vegades son reals, ja que es transmeten d’uns als altres, però alteren a la gent. Tot i que moltes vegades aquests fets no s’han produït, hi ha gent que s’obsessiona i provoca que les seves llibertats es vegin influenciades per la sensació d’inseguretat. És per això que des de la policia es realitzen totes les tasques, ja siguin de prevenció o de reacció, davant d’un possible conflicte o situació d’inseguretat per mantenir una societat segura i tranquil·la per a exercir els seus drets en llibertat.

En segon lloc, creieu que és la seguretat el primer pilar abans que l’educació i la sanitat? Hem de donar-li la màxima prioritat? Penso rotundament que sí. Com bé he comentat abans i posant com a exemple a Síria, actualment viure allà és impossible. L’Estat Islàmic ha decretat què és correcte o moral sense cap tipus d’elecció democràtica per part del seu poble i seguint les seves pròpies normes han mort i mutilat gent, enderrocat hospitals, escoles i monuments històrics. Alguns exemples serien l’atac bomba a l’Hospital d’Al Assad, l’atac amb armes de foc a una escola del barri d’Harabesh o l’enderroc de les ruïnes de Palmira.

palmira.jpg

Palmira (Ciutat de Síria)

En definitiva, acceptar que la seguretat ha de ser la màxima prioritat en una societat democràtica és assegurar que l’educació i la sanitat es desenvolupen amb les màximes garanties. D’aquest manera, s’optimitzen al màxim els seus serveis i se’ls dona una millor qualitat. Per tant, podríem entendre la seguretat amb la següent metàfora: un edifici s’ha de començar pels fonaments.

Defensar l’educació com eina de desenvolupament social

1129Arran de la educació, sorgeix el canvi de tendència al consum. Per exemple, la moda, beure alcohol, fumar tabac o cànnabis pot deixar de ser una tendència habitual. Circumstàncies viscudes amb naturalitat durant dècades són la font del deteriorament de la convivència. Va sorgir un treball de recerca i educació, que volia conèixer el desenvolupament dels joves.

Les preocupacions i les circumstàncies que envolten el començament del consum de substàncies addictives, encara que les mesures de prevenció i comunicació no van ser prou, van definir un camí nou. La nova forma de responsabilitat educativa entre els pares, els educadors, la societat i els joves mitjançant l’enfortiment del sistema econòmic de la educació.

Aleshores, l’educació esta passant per una fase a la qual suposen que tots tenen a la seva disposició la informació i han de saber què fer. L’educació és part del mitjans de comunicació. Tot i que és fan moltes activitats, no es generen informes amb impacte per la comunitat què ha estat observada. S’han deixat passar els factors parentals, els factors de risc, els problemes emocionals i el rol de l’educador al procés d’educació, amb l’únic objectiu de fer un debat fonamentat a la economia.

barcelona_montjuc3afc_monument_sardanaMalgrat això, el nivell i la qualitat de vida europeu, fan visible que aquest debat econòmic hauria de ser redefinit. Recerques dutes a terme des de 1998 als païssos on s’ha pogut demostrar l’efectivitat dels programes educatius, han posat sobre la taula les necessitats de l’educació. Per una bona educació, per crear consciència a la comunitat, en cas de voler ser-ne una de segura i de saludable, fa falta augmentar els fons destinats a educació, esport, art, i la integració familiar a la comunitat.

Finalment, una petita mostra de la recerca del pla de joventut al qual estan treballant a Islàndia, pla de joventut per prevenir el deteriorament social generat per la població que no té una correcta educació, és a dir, que no han viscut el procés educatiu apropiat a les seves necessitats. Per exemple, les xifres de consum d’alcohol i tabac del joves entre 13 i 16 anys (5%alcohol i 3%tabac), comparades amb la mitjana europea (47% alcohol i 13% tabac), deixen en evidència la necessitat d’atendre les preocupacions i les necessitats dels joves; has d’educar el nen per no haver de castigar l’home, com va dir Pitàgores fa tants anys.

L’Educació al nostre país

L’altre dia vaig llegir un article al diari, el títol deia “L’educació a Catalunya mai serà com a Finlàndia” Feia una comparació on es veien les diferències entre ambdós models educatius i concloïa que Catalunya està anys llum d’ells. Malauradament té raó, no cal ser ministre d’educació per veure la deficiència del nostre sistema educatiu i comprendre que alguna cosa no funciona bé.
Podria començar dient que el nostre país no dóna les mateixes oportunitats a tothom. Cada vegada més, veig escoles públiques que van quedant degradades socialment, qui té diners pot pagar una bona escola i entorn per als seus fills i qui no en té ha de mantenir l’ esperança de que el seu fill sigui un estudiant excel•lent i aconsegueixi alguna beca.

nens-noves-tecnologies-la-torre-de-barcelona

Possiblement és aquesta segregació que fem que ja condemna a una escola sencera, és el peix que es mossega la cua. Algú va decidir deixar d’invertir en educació, deixar de créixer en aquest àmbit. Com a pare, sempre voldré el millor per al meu fill, així que aniré a buscar-lo on ho ofereixin; Com a professor, sempre voldré els millors recursos per treballar, el millor material, les millors instal•lacions i si no ho tinc, em desmotivaré veient la meva impotència per manca de suport; Com a estudiant, espero estar en les mans del millor guia per al meu futur, però primer, m’han de donar l’oportunitat de provar-me a mi mateix, de veure on puc arribar.
És per això, que ens hem de conscienciar per no posar límits a l’educació, aquesta serà el nostre futur. Hem de crear nous plans educatius, nous mètodes, fixar-nos en el que si funciona i deixar de banda el que no.
A mi m’ha regirat el cap l’article comparant-nos amb Finlàndia, però no cal que ens anem tan lluny: César Bona, es pot considerar un dels millors professors del país, l’any 2015 va ser l’únic espanyol nominat al premi Global Teacher Prize pel seu mètode d’ensenyament. Aquest any ressona el nom de David Calle, també nominat al GTP per crear un canal educatiu a youtube.

512OQuH5imL

Hem de recordar que invertir en educació és invertir en el futur, invertir en qualitat de vida.

La importància de la seguretat

El diari El País informa, al seu portal d’Internet en data del dia 8 de gener del 2015, dotze morts en un atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo. Eren les onze del matí i dos terroristes van entrar a l’interior de la revista satírica Charlie Hebdo disparant al crit d’ “Al•là és gran”. Un total de dotze morts a més d’onze persones ferides. El pànic es va apoderar de centenars de ciutadans que es trobaven per la zona, els quals es van refugiar a les diferents terrasses del districte 11 de França. El terror no va finalitzar fins que la policial va neutralitzar els dos terroristes i van controlar la situació. La tornada a la normalitat va permetre els serveis sanitaris poder entrar a la zona per poder assistir totes les víctimes.

Manifestacion-Madrid-Charlie-Stephane-Grueso_EDIIMA20150107_0645_13

I si ens preguntem què va fallar perquè en Said K. i Chérif K., germans de 34 i 32 anys respectivament, nascuts a França i educats dins d’un país totalment democràtic, poguessin realitzar aquest brutal assassinat? Va fallar l’educació? Què és el que va fallar? Les forces i cossos de seguretat? Potser sí, ja que si els grups d’informació haguessin treballat més curosament, haurien detectat l’adoctrinament a joves musulmans i podrien haver aturat l’atemptat que es va cobrar dotze víctimes en un dia, a més d’onze persones ferides.

RSF-profundamente-impactada-Charlie-Hebdo_EDIIMA20150107_0452_13

En conclusió, si aquell fatídic dia la policia no hagués neutralitzat els dos terroristes, els serveis mèdics no haguessin pogut entrar a la zona per assistir totes les víctimes, i si el serveis d’informació haguessin detectat els dos futurs terroristes, el diari Charlie Hebdo hauria pogut expressar-se lliurement i els seus treballadors encara estarien vius. Per això, la seguretat, la sanitat i l’educació d’un territori han d’anar sempre de la mà i treballar conjuntament pel bé de tots. Però com queda clar després d’aquest fet, si no es garanteix la seguretat, els altres àmbits són molt difícils que puguin donar.

Ciutat insegura. Ciutat perduda

 

L’àmbit de la seguretat a Catalunya es troba en perill. Paradoxalment és l’àmbit on s’hauria d’invertir més, tant en recursos com en l’ingrés de nou personal als diferents cossos de seguretat, per tal de fer front a les problemàtiques actuals. Ara bé, des de fa uns quants anys enrere és l’àmbit que menys convocatòries ha tingut en respecte altres ofertes públiques.

És ben cert que les retallades econòmiques a l’àmbit de la seguretat tenen una repercussió negativa envers la protecció als ciutadans. Una societat sense seguretat de qualitat implica una societat sense protecció absoluta. Per començar, aquest problema s’està fent una realitat a ciutats importants com Barcelona, on el nombre dels diferents il·lícits penals que succeeixen a diari a la ciutat comtal no són proporcionals al personal de seguretat que hi treballa per fer front al delicte. Per posar un exemple, ¿creieu que amb quatre patrulles de Mossos d’Esquadra per torn de treball es pot protegir tot el centre de la ciutat? A diari succeeixen més de vint furts, episodis de violència en tots els seus aspectes, moltíssims robatoris a domicilis i establiments o violents atracaments a entitats de risc…per consegüent, amb aquest nombre de personal és físicament impossible prevenir tots els exemples anteriors.

mosssosss

Tot seguit, imagineu-vos una societat sense un sistema de seguretat establert on el gihadisme és una problemàtica real i actual com esta passant al nostre país. Fa por no? Des de l’any 2013, amb el context d’una nova mobilització sense precedents estimulada per les organitzacions terroristes actives a l’ Irak i Síria, s’ha fet palès un augment de gihadistes a l’Estat espanyol. Tot i que el nostre país no és troba al llistat dels més afectats per atemptats succeïts a l’Europa Occidental, s’han produït més de cent-quaranta (140) detencions d’individus relacionats amb el gihadisme entre els anys 2013 i 2015. En conseqüència, aquestes dades ens demostren que mantenir un sistema de seguretat és imprescindible per poder mantenir una societat amb una pau garantida ja que com va dir Thomas Jefferson, “ Eternal vigilance is the price of freedom” ( L’eterna vigilància és el preu de la llibertat).

yihadistes

Finalment, el fet que desaparegués per complet l’àmbit de la seguretat fa pensar si els altres àmbits es podrien desenvolupar amb total certesa i tranquil·litat. Què passaria si el dia dels atemptats a les torres Bessones de Nova York no hi existís la policia o el cos de bombers? Podrien haver-hi treballat en bones condicions els sanitaris? Qui hauria controlat el caos col·lectiu en una catàstrofe amb aquell escenari?

ATEMPTATS

Com sempre en qualsevol protocol d’actuació i aplicable a tots els àmbits, la primera premissa és complir les sigles PAS, que signifiquen protegir, auxiliar i socórrer. Un cop més aquesta protecció és el primer pas per poder garantir l’èxit als altres passos i recau a mans de l’àmbit de la seguretat.

Les retallades

La salut és un estat complet de benestar físic, mental i social. Per tant la sanitat és un bé bàsic perquè les persones tinguin una vida plena .Dit d’una altra manera, la manca de salut afecta molt  la gent, ja que  si la persona no es troba bé no pot realitzar les seves necessitats bàsiques i, per consegüent, gaudir d’una bona salut.

 

Pel que fa a l’educació sanitària, és molt important sobretot a l’atenció primària, que és on es dóna les eines necessàries als pacients per portar a terme uns bons hàbits saludables i tenir criteri propi i al mateix temps fer un bon ús dels serveis sanitaris. D’altra banda, els centres d’urgències no estarien tan saturats.

 

Per aquest motiu, s’ha iniciat una campanya organitzat pel Departament de Salut que es diu “Truca al 061” pel  trànsit dels ciutadans cap als serveis d’urgències, cada vegada més plens i cada vegada amb més pacients que no necessitaven anar a un hospital,ja que amb uns serveis d’urgències mitjans més pròxims o una trucada telefònica no hi  hauria tant volum de persones als hospitals. Per exemple, trucar per  consultar  per una feble, un dubte de medicació o un dolor, qualsevol sanitari diplomat o llicenciat por accedir a la història compartida del pacient per tenir el màxim i poder orientar el pacient a prendre una decisió.

 

Evidentment,quan l’estat de salut d’una persona és òptim, té la capacitat necessària per fer la resta d’activitats d’oci, treball, estudis……en conclusió, tens autonomia.

S’ha de tenir en compte que l’educació, la seguretat i la sanitat és un conjunt i els tres són necessaris en les vides de les persones .

Sense seguretat no podem viure

Llegeixo amb preocupació diverses notícies en diferents diaris confirmant que el Govern té previst retallar partides previstes inicialment a millorar la seguretat del país. Si ja és greu decidir entre educació, sanitat i seguretat més ho és acabar retallant en l’última.

2017-04-04 20.48.41

Es faria difícil d’entendre l’educació en un context d’inseguretat. Un nen preocupat per una percepció temerosa del seu entorn no focalitza la seva atenció amb allò que se li ensenya. Per tant, sense seguretat l’educació no es podria desenvolupar amb normalitat.

Per altra banda, reforçar la prevenció (seguretat) d’accidents i/o possibles atemptats, implica menys despesa en sanitat encara que sigui trist avaluar-ho en termes estrictament econòmics . Òbviament també evitaries despeses emocionals innecessàries, difícilment avaluables. Al mateix temps, si aquesta prevenció de vegades no és efectiva i es produeix l’accident, en el mateix accident ha d’haver una seguretat per aplicar coneixements sanitaris. Qualsevol que faci un curs en primers auxilis sap que abans d’actuar s’ha de protegir la zona (donar seguretat), s’ha d’avisar i després socórrer la persona. És a dir, un altre cop la seguretat és necessària per poder desenvolupar la sanitat amb normalitat. Podria posar molts casos els quals sense policia, bombers, sense seguir els protocols de seguretat en edificis… un metge o un professor no podrien fer la seva feina sense córrer riscos.

2017-04-04 20.44.24

Si la seguretat funciona les 24 hores al dia i els 365 dies de l’any és perquè la inseguretat condiciona les persones i les porta a la por. Fent referència a una pel·lícula The purge, dirigida per James DeMonaco (2013), on el Govern decideix que un dia a l’any tot està permès. Pots robar, matar, lesionar amb total impunitat i sense cap repercussió, al dia següent tot torna a la normalitat. Us imagineu un dia així? Es comença retallant en seguretat i s’acaben prenent decisions fatals per a la societat creant un caos incontrolable.

2017-04-04 20.47.13.pngEspero que la decisió del Govern no sigui en ferm i serveixi aquest escrit per tenir alguna dada més per prendre la decisió més encertada.