L’Educació al nostre país

L’altre dia vaig llegir un article al diari, el títol deia “L’educació a Catalunya mai serà com a Finlàndia” Feia una comparació on es veien les diferències entre ambdós models educatius i concloïa que Catalunya està anys llum d’ells. Malauradament té raó, no cal ser ministre d’educació per veure la deficiència del nostre sistema educatiu i comprendre que alguna cosa no funciona bé.
Podria començar dient que el nostre país no dóna les mateixes oportunitats a tothom. Cada vegada més, veig escoles públiques que van quedant degradades socialment, qui té diners pot pagar una bona escola i entorn per als seus fills i qui no en té ha de mantenir l’ esperança de que el seu fill sigui un estudiant excel•lent i aconsegueixi alguna beca.

Possiblement és aquesta segregació que fem que ja condemna a una escola sencera, és el peix que es mossega la cua. Algú va decidir deixar d’invertir en educació, deixar de créixer en aquest àmbit. Com a pare, sempre voldré el millor per al meu fill, així que aniré a buscar-lo on ho ofereixin; Com a professor, sempre voldré els millors recursos per treballar, el millor material, les millors instal•lacions i si no ho tinc, em desmotivaré veient la meva impotència per manca de suport; Com a estudiant, espero estar en les mans del millor guia per al meu futur, però primer, m’han de donar l’oportunitat de provar-me a mi mateix, de veure on puc arribar.
És per això, que ens hem de conscienciar per no posar límits a l’educació, aquesta serà el nostre futur. Hem de crear nous plans educatius, nous mètodes, fixar-nos en el que si funciona i deixar de banda el que no.
A mi m’ha regirat el cap l’article comparant-nos amb Finlàndia, però no cal que ens anem tan lluny: César Bona, es pot considerar un dels millors professors del país, l’any 2015 va ser l’únic espanyol nominat al premi Global Teacher Prize pel seu mètode d’ensenyament. Aquest any ressona el nom de David Calle, també nominat al GTP per crear un canal educatiu a youtube.

Hem de recordar que invertir en educació és invertir en el futur, invertir en qualitat de vida.

La importància de la seguretat

El diari El País informa, al seu portal d’Internet en data del dia 8 de gener del 2015, dotze morts en un atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo. Eren les onze del matí i dos terroristes van entrar a l’interior de la revista satírica Charlie Hebdo disparant al crit d’ “Al•là és gran”. Un total de dotze morts a més d’onze persones ferides. El pànic es va apoderar de centenars de ciutadans que es trobaven per la zona, els quals es van refugiar a les diferents terrasses del districte 11 de França. El terror no va finalitzar fins que la policial va neutralitzar els dos terroristes i van controlar la situació. La tornada a la normalitat va permetre els serveis sanitaris poder entrar a la zona per poder assistir totes les víctimes.

I si ens preguntem què va fallar perquè en Said K. i Chérif K., germans de 34 i 32 anys respectivament, nascuts a França i educats dins d’un país totalment democràtic, poguessin realitzar aquest brutal assassinat? Va fallar l’educació? Què és el que va fallar? Les forces i cossos de seguretat? Potser sí, ja que si els grups d’informació haguessin treballat més curosament, haurien detectat l’adoctrinament a joves musulmans i podrien haver aturat l’atemptat que es va cobrar dotze víctimes en un dia, a més d’onze persones ferides.

En conclusió, si aquell fatídic dia la policia no hagués neutralitzat els dos terroristes, els serveis mèdics no haguessin pogut entrar a la zona per assistir totes les víctimes, i si el serveis d’informació haguessin detectat els dos futurs terroristes, el diari Charlie Hebdo hauria pogut expressar-se lliurement i els seus treballadors encara estarien vius. Per això, la seguretat, la sanitat i l’educació d’un territori han d’anar sempre de la mà i treballar conjuntament pel bé de tots. Però com queda clar després d’aquest fet, si no es garanteix la seguretat, els altres àmbits són molt difícils que puguin donar.

Ciutat insegura. Ciutat perduda

 

L’àmbit de la seguretat a Catalunya es troba en perill. Paradoxalment és l’àmbit on s’hauria d’invertir més, tant en recursos com en l’ingrés de nou personal als diferents cossos de seguretat, per tal de fer front a les problemàtiques actuals. Ara bé, des de fa uns quants anys enrere és l’àmbit que menys convocatòries ha tingut en respecte altres ofertes públiques.

És ben cert que les retallades econòmiques a l’àmbit de la seguretat tenen una repercussió negativa envers la protecció als ciutadans. Una societat sense seguretat de qualitat implica una societat sense protecció absoluta. Per començar, aquest problema s’està fent una realitat a ciutats importants com Barcelona, on el nombre dels diferents il·lícits penals que succeeixen a diari a la ciutat comtal no són proporcionals al personal de seguretat que hi treballa per fer front al delicte. Per posar un exemple, ¿creieu que amb quatre patrulles de Mossos d’Esquadra per torn de treball es pot protegir tot el centre de la ciutat? A diari succeeixen més de vint furts, episodis de violència en tots els seus aspectes, moltíssims robatoris a domicilis i establiments o violents atracaments a entitats de risc…per consegüent, amb aquest nombre de personal és físicament impossible prevenir tots els exemples anteriors.

Tot seguit, imagineu-vos una societat sense un sistema de seguretat establert on el gihadisme és una problemàtica real i actual com esta passant al nostre país. Fa por no? Des de l’any 2013, amb el context d’una nova mobilització sense precedents estimulada per les organitzacions terroristes actives a l’ Irak i Síria, s’ha fet palès un augment de gihadistes a l’Estat espanyol. Tot i que el nostre país no és troba al llistat dels més afectats per atemptats succeïts a l’Europa Occidental, s’han produït més de cent-quaranta (140) detencions d’individus relacionats amb el gihadisme entre els anys 2013 i 2015. En conseqüència, aquestes dades ens demostren que mantenir un sistema de seguretat és imprescindible per poder mantenir una societat amb una pau garantida ja que com va dir Thomas Jefferson, “ Eternal vigilance is the price of freedom” ( L’eterna vigilància és el preu de la llibertat).

Finalment, el fet que desaparegués per complet l’àmbit de la seguretat fa pensar si els altres àmbits es podrien desenvolupar amb total certesa i tranquil·litat. Què passaria si el dia dels atemptats a les torres Bessones de Nova York no hi existís la policia o el cos de bombers? Podrien haver-hi treballat en bones condicions els sanitaris? Qui hauria controlat el caos col·lectiu en una catàstrofe amb aquell escenari?

Com sempre en qualsevol protocol d’actuació i aplicable a tots els àmbits, la primera premissa és complir les sigles PAS, que signifiquen protegir, auxiliar i socórrer. Un cop més aquesta protecció és el primer pas per poder garantir l’èxit als altres passos i recau a mans de l’àmbit de la seguretat.