Com afecten les retallades del govern a la sanitat

Per estalviar diners tanquen plantes als hospitals. Què suposa això? Que estalvien en personal, materials, electricitat, neteja, manteniment, etc. Cada unitat comprèn noranta llits i en tanquen trenta, unificant personal i cobrint les festes i vacances sense contractar-ne de nou.

Això té unes repercussions. La infermeria actual ha lluitat per la especialitat i així poder donar una millor atenció i qualitat a la patologia específica en la qual s’ha format. Això vol dir que si un malalt de coronària el porten a una planta de traumatologia perquè la seva ha tancat llits, les infermeres no estan tan preparades per atendre’l i pot ser (quasi segur) que algun símptoma o signe se’ls escapa. Aquesta situació pot provocar un empitjorament del malalt que es podria evitar si es trobés ubicat en la seva unitat de referència. D’altra banda, això provoca  una inquietud i una angoixa a les infermeres perquè han de estar més alertes amb aquest malalt amb aquesta patologia aliena a la planta on es troba ingressat i suposa una atenció de menys qualitat que quan tracten les patologies per a les quals s’han format.

D’altra banda tenim els equips de facultatius que es troben ubicats a la planta pertinent; si un malalt empitjora de sobte, els tens allà mateix per poder dir-los “veniu corrent”. Què passa quan el malalt ha empitjorat i té els especialistes vuit plantes per sobre? Que, evidentment,  trigaran més en arribar. I sense anar-nos a gravetat imminent, simplement passar visita diària, els metges primer fan la seva planta i després passen per la resta on es troben els ectòpics, la qual cosa suposa un desplaçament de pujar i baixar plantes que fa d’això una pèrdua de temps i les hores de visita se’n van a vora del migdia, cosa que inquieta el malalt i els seus familiars, que potser han arribat a les vuit del matí per rebre informació, veient que la resta de malats han estat visitats ja que estan  ubicats i el seu familiar increpa les infermeres per què el metge passa tard.

Què volem? Volem que cada patologia estigui ubicada a la unitat que li pertoca amb l’equip pertinent i especialitzat. Volem una sanitat, un tracte i una atenció excel·lent ja  què estem qualificats per donar-ho si deixen de retallar.

La sanitat sense retallades

Un dels drets fonamentals de l’ésser humà és el d’una sanitat de qualitat per a tothom. El Servei Sanitari de Salut és el responsable de la prevenció , diagnòstc i tractament de les malalties i ,així doncs , les persones puguin gaudir de la millor salut possible per viure amb dignitat i qualitat de vida.

Perquè la sanitat de qualitat sigui possible són necessaris uns pressupostos mínims per garantir-la. Actualment els objectius urgents i necessaris , entre d’altres , són la reducció de les llistes d’espera ( tant en hospitals com a primària ), la represa de les inversions i la recuperació de les retribucions i contractació del personal. Pel que fa al personal sanitari, a més a més que sigui qualificat, és imprescindible que hi hagi la quantitat necessària perquè els malats siguin atesos en condicions adequades. Si no hi ha el nombre suficient de professionals , ara metges , els malats es han de repartir , cosa que el mateix metge ha d’atendre més pacients. Tot això comporta una disminució del temps en consulta per a cada malalt, a més a més d’una sobrecàrrega de feina per al professional sanitari. Tot plegat fa que la qualitat assistencial disminueixi , podent cometre errors en qualsevol nivell , tant de diagnòstic com de tractament, cosa que en sanitat ha de ser inadmissible ja que es pot causar danys i perjudicis i fins i tot la mort dels pacients. Llavors , no es pot permetre , en una societat com la nostra , que ocurrin errors d’aquest tipus. Per això ,ha d’haver el nombre suficients de professionals sanitaris ( auxiliars d’infermeria, infermers , metges de familia i de la resta d’especialits mèdiques ) perquè la tasca assistencial sigui de qualitat i es minimitzin qualsevol tipus d’error.

Per concluore, és molt important que els nostres polítics siguin conscients de la realitat sanitària actual, perquè encara tenim pressupostos però són insuficients , ja que , malgrat l’increment previst en la partida del Departament de Salut, el cert és que ens situen al mateix nivel de despesa que teniem fa deu anys i ens allunyen dels objectius urgents i necessaris.
Gavà , 26 de febrero de 2017

​Quin grau d’importància té la seguretat?

A la seguretat ciutadana esdevenen diferents factors molt importants que treballen per a proporcionar tranquil·litat a la gent: la llibertat d’expressió i circulació, la prevenció d’un possible mal i el dret d’auxili per part de la policia o jutjats davant d’un problema. Sabent això, plantejo aquestes qüestions:

En primer lloc, si preguntéssim: “Vostè actualment viuria a Síria?”, la gran majoria respondríem que no. De fet, tothom té alguna queixa del seu barri i que voldria canviar. Les persones solem ser, més aviat, inconformistes i exigents davant qualsevol problema. Com a policia, diàriament sento comentaris com: “Aquesta zona cada dia és més perillosa’’, ‘’Heu de fer més passades, ja que hi ha molts robatoris’’ o ‘’L’altre dia uns nois van robar a una dona gran del barri’’. Aquestes afirmacions poques vegades son reals, ja que es transmeten d’uns als altres, però alteren a la gent. Tot i que moltes vegades aquests fets no s’han produït, hi ha gent que s’obsessiona i provoca que les seves llibertats es vegin influenciades per la sensació d’inseguretat. És per això que des de la policia es realitzen totes les tasques, ja siguin de prevenció o de reacció, davant d’un possible conflicte o situació d’inseguretat per mantenir una societat segura i tranquil·la per a exercir els seus drets en llibertat.

En segon lloc, creieu que és la seguretat el primer pilar abans que l’educació i la sanitat? Hem de donar-li la màxima prioritat? Penso rotundament que sí. Com bé he comentat abans i posant com a exemple a Síria, actualment viure allà és impossible. L’Estat Islàmic ha decretat què és correcte o moral sense cap tipus d’elecció democràtica per part del seu poble i seguint les seves pròpies normes han mort i mutilat gent, enderrocat hospitals, escoles i monuments històrics. Alguns exemples serien l’atac bomba a l’Hospital d’Al Assad, l’atac amb armes de foc a una escola del barri d’Harabesh o l’enderroc de les ruïnes de Palmira.

Palmira (Ciutat de Síria)

En definitiva, acceptar que la seguretat ha de ser la màxima prioritat en una societat democràtica és assegurar que l’educació i la sanitat es desenvolupen amb les màximes garanties. D’aquest manera, s’optimitzen al màxim els seus serveis i se’ls dona una millor qualitat. Per tant, podríem entendre la seguretat amb la següent metàfora: un edifici s’ha de començar pels fonaments.

Defensar l’educació com eina de desenvolupament social

Arran de la educació, sorgeix el canvi de tendència al consum. Per exemple, la moda, beure alcohol, fumar tabac o cànnabis pot deixar de ser una tendència habitual. Circumstàncies viscudes amb naturalitat durant dècades són la font del deteriorament de la convivència. Va sorgir un treball de recerca i educació, que volia conèixer el desenvolupament dels joves.

Les preocupacions i les circumstàncies que envolten el començament del consum de substàncies addictives, encara que les mesures de prevenció i comunicació no van ser prou, van definir un camí nou. La nova forma de responsabilitat educativa entre els pares, els educadors, la societat i els joves mitjançant l’enfortiment del sistema econòmic de la educació.

Aleshores, l’educació esta passant per una fase a la qual suposen que tots tenen a la seva disposició la informació i han de saber què fer. L’educació és part del mitjans de comunicació. Tot i que és fan moltes activitats, no es generen informes amb impacte per la comunitat què ha estat observada. S’han deixat passar els factors parentals, els factors de risc, els problemes emocionals i el rol de l’educador al procés d’educació, amb l’únic objectiu de fer un debat fonamentat a la economia.

Malgrat això, el nivell i la qualitat de vida europeu, fan visible que aquest debat econòmic hauria de ser redefinit. Recerques dutes a terme des de 1998 als païssos on s’ha pogut demostrar l’efectivitat dels programes educatius, han posat sobre la taula les necessitats de l’educació. Per una bona educació, per crear consciència a la comunitat, en cas de voler ser-ne una de segura i de saludable, fa falta augmentar els fons destinats a educació, esport, art, i la integració familiar a la comunitat.

Finalment, una petita mostra de la recerca del pla de joventut al qual estan treballant a Islàndia, pla de joventut per prevenir el deteriorament social generat per la població que no té una correcta educació, és a dir, que no han viscut el procés educatiu apropiat a les seves necessitats. Per exemple, les xifres de consum d’alcohol i tabac del joves entre 13 i 16 anys (5%alcohol i 3%tabac), comparades amb la mitjana europea (47% alcohol i 13% tabac), deixen en evidència la necessitat d’atendre les preocupacions i les necessitats dels joves; has d’educar el nen per no haver de castigar l’home, com va dir Pitàgores fa tants anys.