L’educació fora de l’escola

L’objectiu d’aquest article d’opinió és per obrir el debat de com hem d’entendre l’educació fora de l’escola i qui hauria de dur a terme aquesta tasca educativa. Moltes vegades la societat entén l’educació com una tasca que s’ha de fer preferentment a l’escola. Ara bé, aquesta tasca educativa ha de continuar fora de l’escola i en aquest espai hi ha dos pilars educatius bàsics: els pares i les institucions. En aquest punt és important tenir en compte el que deia l’informe Delors, del 1996: “l’educació té dos conceptes claus, aprendre al llarg de la vida i els quatre pilars de l’aprenentatge: conèixer, fer, viure junts i ser”.

En primer lloc, analitzarem el paper dels pares. Hi ha algunes coses que els pares podem fer amb els fills: parlar-los cada dia de l’escola, ajudar-los a crear bons hàbits i actituds de treball o llegir amb ells tan sovint com sigui possible, entre altres. Tot i això, hem de vigilar a no atabalar-los en excés.

En segon lloc, hem d’analitzar el paper de les institucions. Els governs han de treballar en equip amb l’escola, amb els pares i amb les comunitats, per fomentar l’educació dintre i fora de l’escola i per enfortir els valors i els principis ètics en el procés d’aprenentatge. En aquest sentit, no crec que la privatització de l’educació, la visió mercantilista de l’educació actual o la reducció de les assignatures humanístiques, ajudin a aconseguir aquests objectius. A més a més, cal que s’eduqui més la societat en el respecte als professionals que hi treballen; per exemple, en l’àmbit educatiu, el sanitari o la seguretat, entre altres.

També la societat civil té una gran responsabilitat en aquesta tasca educativa ja que ha de donar exemple de valors i principis ètics, la qual cosa no està succeint.

Per concloure, recordaria que hem de treballar tots plegats per respectar, satisfer i protegir el dret a l’educació, i, així, poder construir un món millor.

Finalment, m’agradaria acabar amb una cita de Confuci:

“ L’educació engendra seguretat, la seguretat engendra esperança. L’esperança engendra pau”.

Víctor Espinós Alcoverro

Defensem la nostra sanitat

La salut és imprescindible en qualsevol societat, només un bon sistema sanitari la pot garantir. Durant molts anys les inversions en salut han fet del sistema sanitari català un model d’alt nivell, tant en prevenció com en tractaments innovadors i en recerca. Quan va començar la crisi econòmica van començar les retallades en salut. Les retallades en salut són un greu error que pot tenir greus conseqüències.

Estalviar en salut pot afectar generacions senceres.Això és el que va passar a Espanya durant la dècada dels anys 50 i 60. La vacuna de la poliomielitis ja es coneixia l’any 1955. El sistema sanitari de l’època no va invertir en la vacuna. Com a conseqüència, molts infants espanyols van patir aquesta malaltia. La poliomielitis afecta el sistema nerviós i la medul·la espinal. Pot provocar, per tant, atròfia muscular, paràlisi, i pot ser mortal. La vacunació sistemàtica i gratuïta no va arribar a Espanya fins l’any 1964.

La recerca en salut és necessària per eradicar malalties. Hi ha infinitat d’exemples, entre els quals trobem el fet que una malaltia com la SIDA ,que als anys 70 era mortal, avui es pot considerar una malaltia crònica i es continua investigant per trobar-hi una vacuna. Molts lectors pensen que si invertim en educació no es retallarà en recerca. Tanmateix, els diners per  la formació dels professionals sanitaris que es dediquen a fer recerca surten de les partides d’inversions en sanitat, no de les d’educació. Els centres de recerca dels hospitals catalans, com l’IDIBELL (Institut d’investigació de l’Hospital de Bellvitge), l’IDIAP (Institut d’Investigació en Atenció Primària), i molts d’altres, es financen amb els diners de la sanitat pública.

Per tant,hem de recordar que qualsevol societat necessita garantir la salut dels seus ciutadans i això només es pot fer invertint en sanitat.

 

Valoració de la parella lectora:

Ens ha agradat força. Està ben argumenta i la conclusió és correcta.

Seguretat, per garantir la Sanitat i l’Ensenyament

Per a la majoria d’estats del món cal garantir la seguretat dels seus ciutadans al mateix temps que se’ls ofereix atenció sanitària i una educació bàsica per a garantir el futur. Tot i que en els pressupostos de les nacions més poderoses la partida destinada a establir una convivència pacífica sol ser superior a aquelles que garanteixen el benestar, ens podríem preguntar si una d’aquestes prioritats preval sobre les altres. Possiblement la resposta és molt senzilla, si la població no se sent segura és molt difícil mantenir un sistema sanitari estable i assegurar el funcionament de les escoles.

Agafem com a exemple qualsevol país en risc, sigui per conflicte bèl·lic, per inseguretat ciutadana, per catàstrofes de la natura o qualsevol altre perill que afecti la vida de les persones. Quan un poble se sent amenaçat i tem per la pròpia vida o per la dels seus, és molt difícil en aquesta situació de perill mantenir un sistema que permeti l’accés a la educació i preservi el funcionament d’hospitals i metges. Sempre, en aquests casos, el primer que cal fer és protegir, alertar dels perills i bàsicament socórrer. Només si aconseguim implantar la calma els ciutadans podran rebre una assistència acurada i una educació plena. Per això la prioritat dels governs és evitar els aldarulls i mantenir la pau.

Només quan la situació de perill pugui ser controlada, podrem destinar més recursos a l’ensenyament i organitzar la sanitat en base a un ordre preestablert i segur.

No poso en dubte la importància de la sanitat i de l’ensenyament pel desenvolupament dels pobles, però sí que afirmo que només quan es pugui fer en pau, amb la seguretat de les persones garantida, el funcionament dels hospitals i de les escoles podrà també ser garantit. L’ésser humà sempre fuig del risc.