L´objectiu principal d´aquest article és deixar palesa la relació absoluta entre educació i poder en un entorn mundial cada vegada més globalitzat. D´una banda, l´educació entesa en tots els seus àmbits, és a dir, fonamentada en les orientacions ideològiques del sistema econòmic, els costums socials i la religió de cada país o continent (inclús l´ètica i el laïcisme que han esdevingut com a resposta a les crisis religioses i valors morals tradicionals) i d´altra banda el poder i la seva relació amb l´educació són temes que sempre han estat units com: església i poder, riquesa i poder, mitjans de comunicació i poder, democràcia i poder…, com a principals motors dels canvis econòmics, socials i polítics i que avui donen lloc al nostre model educatiu.
Així doncs, es tracta d´una relació íntima, que al meu judici no es pot veure de forma unilateral.
Per aquesta raó, avui en dia i en qualsevol societat, l´educació dona forma a la cultura a la qual pertany (a què pertany) i necessita per poder desenvolupar-se d´una inversió econòmica i d´infraestructures, de manera que es converteixi en potencial de riquesa.
Per consegüent, aquells països que així ho entenen són capdavanters en: descobriments científics, cura de malalties i epidèmies i en els diferents sectors econòmics; agropecuaris, de serveis i d´indrústria. En general, en totes les àrees que els converteixin en potències, sigui o no sigui de la seva geografia.
Però per què la relació educació-poder no és perfecta? Molt lluny d´això, des del coneixement històric la raça humana ha carregat amb la doble cara d´una moneda o per expressar-ho millor, som una mena de Dr. Jekyll i Mr Hyde. Segons Robert Louis Stevenson, som capaços d´allò més lloable y del pitjor; desencadenant extremes manifestacions de violència, la pèrdua de respecte a la vida i a la dignitat humana i la falta de sensibilitat i solidaritat amb el proïsme. Quan l´educació ha de tenir com a objectiu formar ésser humans integrals que contribueixin a la construcció d´una cultura en pau, en la societat i en el món.
Avui en dia, l´anarquisme neoliberal capitalista que s´amaga sota el concepte de globalització fa que això no sigui possible. Com diu el Catedràtic d`Estructura Econòmica i que va ésser membre de la Reial Acadèmia Espanyola, José Luís Sampedro, “la globalización afecta a todas las manifestaciones educación poder (…). La globalización se desarrolla en el ámbito tecnológico-científico, producto de sociedades desarrolladas que no pueden importar su modelo a otras áreas (…). La globalización no actúa con paridad a la hora de hablar de educación global, sanidad globalizada, distribución de la riqueza y modos de producción (…). Se basa en un modelo empresarial-neoliberal que habla de liberalización anárquica de la producción i la distribución comercial, sobretodo en paises de mayor desarrollo”.
Malgrat això, és possible un món diferent on la globalització adopti característiques que respectin els drets humans universals representats a l´ONU (Organització de Nacions Unides), la diferència cultural i els desenvolupaments dels països del Tercer Món.
En conclusió, la diferència ens fa iguals en drets i obligacions. Doncs, haurem ´equiparar els diferents models educatius, evitant els fonamentalismes democràtics d´EEUU (dels Estats Units) o d´aquelles potències amb autoritat o força per imposar els models occidentals o religiosos que són causa de terrorisme (temàtica que exposa en el seu llibre Fonamentalisme democràtic, Juan Luis Cebrian).
Els veÏns del C2 