L’escriptor i dramaturg suec Johann August Strindbert (1849-1912) va expresar un cop: “La societat és un manicomi i els funcionaris de policia en són els guardians”; l’anterior cita és prou clarificadora i representativa del paper que juga la seguretat pública, monopolitzada per les forces d’ordre, en les societats democràtiques actuals.
Generalment i com a qualsevol altre àmbit de l’administració pública, una partida pressupostària generosa i amb caràcter exclusiu seria el supòsit ideal, per tal d’assegurar l’objectiu últim de servei públic de la seguretat. No obstant l’anterior, el sentit comú dicta que existeixen altres pilars de l’estat del benestar que necessiten sufragar-se i un debat d’oposició frontal envers els sectors sanitari i educatiu, per exemple, es presenta inútil i estèril, i cal defugir-lo; la defensa de la seguretat pública ha de ser qualitativa i no pas comparativa.
Així doncs, una bona dotació pressupostària en defensa i seguretat públiques permet, per una banda, dotar els funcionaris i totes les unitats adscrites d’eines de treball adients per combatre la criminalitat amb eficàcia, garanties i celeritat. Per una altra banda, s’assegura la formació contínua dels professionals en àmbits gens menyspreables com la legislació vigent i les habilitats tècnic-policials.
A més, el finançament ininterrumput de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat no només n’assegura la pròpia existència sinó també la de la societat en el seu conjunt, la qual sense la força pública se sumiria en el caos més absolut i l’autodestrucció. Podem afirmar que la policia és l’instrument efectiu del manteniment del status quo (les democràcies contemporànies) i de protecció dels drets i les llibertats, i la garantia de la seguretat ciutadana. Fem en pau perquè sabem que estem segurs i som lliures.
Paral·lelament, i des d’una perspectiva més pràctica, la proximitat material de la policia a la ciutadania fa més accessible la justícia i l’exercici dels drets davant de possibles conflictes i/o vulneracions. També, com a servei integral, permet rebre assessorament d’altres àmbits de l’administració pública.
Igualment, altres serveis d’emergències, tals com el cos de bombers o les ambulàncies, en situacions de risc, calamitat i/o alteració del l’ordre públic, poden neccessitar de l’ajuda dels cossos de seguretat en aspectes tan cabdals com l’assegurament de l’entorn i l’assistència.
En resum, la seguretat pública, de la mateixa manera que la sanitat i l’educació, necessiten d’un finançament ajustat a les seves necessitats reals, i cal protegir-les de qualsevol ingerència política.
Els veÏns del C2 