Com podríem reduir l’estrès que comporta als joves haver de trobar una bona feina abans dels 30 anys?
En les últimes dècades és bastant costós que els joves entre els 18 i els 30 anys s’emancipin de casa dels pares. La societat en què vivim els pressiona a tenir uns estudis superiors, que surtin ben preparats i que estiguin actualitzats. Això és el que els donarà més oportunitats de trobar una feina que els permeti adquirir un bon sou per poder marxar del niu.
Després de llargs anys d’estudi, els toca aprendre múltiples idiomes per poder ressaltar entre la multitud. Seguidament, comencen les entrevistes de treball, i els diuen que si no tenen experiència professional no els poden oferir l’oportunitat de gaudir d’aquesta desitjada panacea.
Finalment, quan ja han picat a moltes portes, agafen un treball de becari on fan un munt d’hores al dia i tenen un sou mileurista. Fan feines temporals i amb la perspectiva d’anar agafant vivències en el seu àmbit per poder tenir la seguretat que si canvien d’empresa, ja no començaran des de zero.
Els anys van passant i els joves segueixen treballant, però estan a casa dels pares perquè no poden pagar un pis tot sols . Per poder ascendir han de seguir treballant, formant-se amb cursos i pagant-los ells mateixos. Quan estan arribant als 30, que ja es veuen amb una visió més amplia i amb més responsabilitat, arriba l’hora de fer el salt. S’arrisquen a emancipar-se de casa, alguns amb treball parcial, però il·lusionats que per fi poden ser més lliures. Pot-ser; si les coses van malament es pot tornar d’on han sortit…
En aquesta societat el que s’ha après a fer és a que els fills estiguin a casa molts anys, per fer-los fills molt preparats professionalment, que parlin 5 idiomes, que tinguin carrera universitària, per a després que siguin mileuristes i estiguin al niu dels pares…
Els veÏns del C2 