Han passat molts mesos des que vam començar els curs. Realment no m’hi imaginava que unes classes de llengua podrien agradar-me tant. La darrera vegada que vaig assistir a una classe de català va ser quan era adolescent i això sí era un altra època. No recordo professors de llengua que fossin tan propers amb els seus alumnes, més aviat tinc el record d’algun professor intimidant. Encara que, fent memòria, és molt possible que el problema no vingués del mestre, sinó de la falta de motivació meva per encarrilar els meus estudis. Ara ja amb una edat i amb obligacions, he tingut motivació de sobra per apuntar-me i fer el possible per tal de aconseguir el meu propòsit. La primera classe ja apuntava maneres, els alumnes ens vam convertir directament en soldats i el professor en el nostre sergent. Va ser una presa de contacte entre nosaltres per trencar el gel. Però en Jaume aviat ens va informar del fil conductor que portaria el curs. El C2 seria un viatge en el qual viuríem una experiència des de la basant de l’aprenentatge. Penso en la metàfora que suposa el viatge darrere el paradís 4.0 ja que aquest ha esdevingut una etapa més en les nostres vides i mai la oblidarem.
Les eines de treball de les classes han sigut molt variades. Hem emprat les noves tecnologies com ara el Twitter per publicar exercicis o el blog per a textos amb més extensió. Però també hem fet treballs manuals com les postals o retalls de paper per decorar la classe. Sense oblidar-nos de la part teòrica a base d’exercicis clàssics d’omplir espais amb paraules clau o corregir textos fets pels nostres companys. Les classes han sigut molt didàctiques i amenes. Els jocs a mig matí feien que els més adormits ens espaviléssim. En resum, unes classes per gaudir-les, aprendre i viure-les.
Els veÏns del C2 