Els bons moments a català

Primer de tot vull explicar el perquè vaig optar per iniciar el curs de català nivell C2. A la meva feina el nivell de català ens serveix per puntuar a l’hora de guanyar plaça i això m’interessava. Aleshores, em vaig informar per saber on el podia cursar. Vaig trobar diversos llocs com el Consorci, el Sindicat i la Universitat. Tots estaven molt bé, però a part de treure’m el curs, el que volia era aprendre, tenir un bon nivell de català i que es pogués compaginar amb la feina. Vaig conèixer una noia que havia fet el curs al Consorci i em va explicar les formes de treballar del professor; jo no me la creia, ja que de tots els cursos que havia fet anteriorment cap s’assemblava al que m’explicava la meva amiga. Vaig quedar-me intrigat i finalment m’hi vaig apuntar.

Quan va arribar el primer dia de classe, el Jaume ens va preguntar quin era el nostre nivell d’estrès. En aquell moment, el meu era de 10 sobre 10, ja que tot era nou per mi i no estava segur d’estar al mateix nivell que la resta del grup.

Amb les setmanes… bé, millor dit, al següent dia de classe, el meu nivell d’estrès va baixar a 0 sobre 10. Les classes eren molt dinàmiques i en els moments en què ja estàvem traient fum pel cap, el Jaume ens feia uns jocs que ens ajudaven a relaxar-nos i a conèixer als nostres companys una mica més.

En aquest curs, a més d’assolir  un bon nivell de català, gràcies al Jaume (que amb la seva virtut ens ha introduït en el món de les noves tecnologies) he après a incorporar les TIC al meu estudi,  a treballar en grup i a veure l’estudi com una cosa divertida i no com un càstig, que és com jo ho veia.

Per finalitzar, us preguntareu el perquè d’aquest títol. L’he triat perquè realment no em puc quedar únicament amb cinc bons moments, ja que tots els dies a classe han estat màgics.

La importància de la seguretat

El diari El País informa, al seu portal d’Internet en data del dia 8 de gener del 2015, dotze morts en un atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo. Eren les onze del matí i dos terroristes van entrar a l’interior de la revista satírica Charlie Hebdo disparant al crit d’ “Al•là és gran”. Un total de dotze morts a més d’onze persones ferides. El pànic es va apoderar de centenars de ciutadans que es trobaven per la zona, els quals es van refugiar a les diferents terrasses del districte 11 de França. El terror no va finalitzar fins que la policial va neutralitzar els dos terroristes i van controlar la situació. La tornada a la normalitat va permetre els serveis sanitaris poder entrar a la zona per poder assistir totes les víctimes.

I si ens preguntem què va fallar perquè en Said K. i Chérif K., germans de 34 i 32 anys respectivament, nascuts a França i educats dins d’un país totalment democràtic, poguessin realitzar aquest brutal assassinat? Va fallar l’educació? Què és el que va fallar? Les forces i cossos de seguretat? Potser sí, ja que si els grups d’informació haguessin treballat més curosament, haurien detectat l’adoctrinament a joves musulmans i podrien haver aturat l’atemptat que es va cobrar dotze víctimes en un dia, a més d’onze persones ferides.

En conclusió, si aquell fatídic dia la policia no hagués neutralitzat els dos terroristes, els serveis mèdics no haguessin pogut entrar a la zona per assistir totes les víctimes, i si el serveis d’informació haguessin detectat els dos futurs terroristes, el diari Charlie Hebdo hauria pogut expressar-se lliurement i els seus treballadors encara estarien vius. Per això, la seguretat, la sanitat i l’educació d’un territori han d’anar sempre de la mà i treballar conjuntament pel bé de tots. Però com queda clar després d’aquest fet, si no es garanteix la seguretat, els altres àmbits són molt difícils que puguin donar.