Els veïns de dalt

AUTOR I DIRECTOR: Cesc Gay

REPARTIMENT:
Pere Arquillué
Àgata Roca
Nora Navas
Jordi Rico

ESCENOGRAFIA: Alejandro Andújar
VESTUARI: Anna Güell
IL·LUMINACIÓ: Carlos Lucena
AJUDANTA DE DIRECCIÓ: Marta Pérez

COPRODUCCIÓ: Elefant, Teatre Romea, Mola Produccions i Trasgo Producciones

El Romea és l’escenari que acull el debut teatral de Cesc Gay amb Els veïns de dalt. Es tracta d’una comèdia amb pinzellades de vivències personals en què dues parelles, l’Anna i en Juli, encarnats per Àgata Roca i Pere Arquillué, i en Salva i la Laura, interpretats per Nora Navas i Jordi Rico, contrasten experiències sexuals. El resultat és un estat gairebé permanent de riallades entre el públic.

La Laura i en Salva baixen a sopar al pis de l’Anna i en Juli. La trobada comença a animar-se a mesura que van corrent les copes i l’esperpent es va servint en safata. Els veïns de dalt són liberals. Fan trios, orgies i criden molt quan estan en plena follia de les freqüents bacanals. En Juli i l’Anna descobreixen una realitat sexual paral·lela que fa aflorar mancances en la parella, enveges, frustracions i retrets d’un binomi que sembla que està esquerdat.

Es barregen tot un seguit d’ingredients que donen com a resultat un còctel humorístic en forma de conversa a quatre bandes. La naturalitat i la ingenuïtat de l’Anna, la seriositat de la Laura i sobretot el xoc entre la sinceritat del Salva i la ironia d’en Juli. Tot plegat posa de manifest les frustracions matrimonials d’una parella que sembla viure els últims moments.

Però no tot és còmode per a l’espectador. L’obra també té moments en què les rialles deixen pas a la seriositat o al desconcert. Sortides de to que trenquen amb la comoditat del riure. Moments no tan agradables en què el públic queda descol·locat de sobte i no sap quina cosa ha de fer, si continuar rient, sentir compassió, llàstima o fins i tot ràbia. No sembla gens fàcil fer sentir això al públic. Però de sobte un altre gir en el diàleg torna a fer reprendre el somriure habitual per acabar amb un final força abrupte que, de fet, serà el que menys recordarem d’aquest encertat debut de Gay.

Amb D de C2 o com arribar com a alumne i sortir com a grup

Entrem a l’aula reservada per als aspirants a obtenir el títol que acrediti el nivell D de català. També se’l coneix com el C2 del Marc europeu comú de referència per a les llengües, si voleu estar a l’última quant a nomenclatura oficial. Les tardes de dimarts i dijous s’hi donen cita uns 25 alumnes. De ben segur en serien més si hi hagués més oferta d’horaris. El fet és que només hi ha una única opció per poder assistir a les classes en totes les poblacions pertanyents al CNL Eramprunyà.

D’apassionats per la llengua catalana hi deu haver allà dins. La realitat, però, acostuma a ser més pragmàtica des del punt de vista professional. La raons personals de voler perfeccionar l’ús de la llengua queden relegades, en molts casos, a un segon pla quan es tracta d’analitzar les motivacions dels alumnes matriculats al curs. No és estrany que la majoria de les persones que hi assisteixen treballin al sector públic català. Posseir el títol de català nivell D dóna força punts en la valoració dels mèrits.

Estem a principis de maig. D’aquí a poques setmanes una nova promoció d’alumnes sortirà amb el nou títol sobre el braç. Es respiren nervis a la classe, inseguretats. No tothom les té totes per poder superar la prova. Jaume Sans, el professor, s’esforça per apaivagar totes aquestes emocions naturals que hi afloren: “Vull que el dia de la prova sigui com un dia més de classe”.

Des del principi del curs en Jaume va trastocar els esquemes dels alumnes. Hi anaven esperant rebre uns continguts de la manera clàssica i tradicional: llibre, exercicis i classe magistral. Però el primer dia es van adonar que no tot seria així i a mesura que passaven les sessions el treball en grup i cooperatiu es va anar assentant en l’ànima de la classe.

“Vaig aprendre d’aquesta manera. Crec que s’ha d’intentar seguir un mètode dinàmic, te’l vas fent teu, vas veient els resultats i et vas animant”. És el que contesta en Jaume quan li pregunten el perquè d’aquesta manera de treballar. La majoria sembla estar content.

Les sessions s’anaven desenvolupant a través dels jocs en grup. També s’hi feien petits debats. Fotocòpies i apunts, els justos, i tasques, les necessàries. A primera vista pot semblar un material poc consistent per aprendre, però la realitat és una altra. Si es comparen els escrits que es presentaven a principi de curs amb els del final, la gran majoria coincideix en que hi ha hagut un canvi positiu. Un canvi que ha arribat de manera silenciosa i s’ha plasmat en la seguretat amb què s’afronten les tasques proposades pels veïns, uns éssers imaginaris que el professor va utilitzar per guiar el grup i proposar nous reptes.

Un cop arribats al final del curs l’ambient a l’aula es distès, alegre, confortable i confiat. És estrany com un grup d’adults tan heterogeni ha sabut cohesionar-se amb l’excusa d’un curs del nivell D de català. No ha estat un curs qualsevol i de ben segur que molts no solament el recordaran pel títol que obtindran, sinó pels moments que hi han passat amb el mestre i els companys.

La moda per als ciclistes urbans ha arribat per quedar-s’hi

És cert que l´ús de la bicicleta està augmentant a les ciutats. Cada cop més gent l’utilitza no solament com una manera d’invertir el temps lliure, sinó també com alternativa als mitjans de transport motoritzat. El ciclisme urbà creix, sobretot a les grans ciutats com Barcelona, Sevilla, Madrid, València, Saragossa, etc. La bicicleta és una manera còmoda, ràpida i eficaç de desplaçar-se pels nuclis urbans, molt més si es fa per zones restringides al trànsit.

Com tot, moure’s en bicicleta també té inconvenients, sobretot si es fa vestit amb roba que està preparada només per anar-hi a peu. Hi ha qui diu que si pedala cap a la feina arribarà suat, o que es tacarà els pantalons de greix, o que li fregarà la roba amb la pell… però el fet és que aquestes excuses tenen el temps comptat ja que cada cop és més comú poder comprar roba pensada per al ciclisme urbà.

Es tracta de roba d’ús quotidià, que es pot utilitzar per estar a la feina o amb els amics però que està dissenyada per eliminar totes les petites incomoditats que pot ocasionar muntar en bici vestint amb la roba habitual. La botiga online Moda y Pedal ha estat pionera a Espanya a especialitzar-se en roba i accessoris destinats a vestir i poder gaudir de la bicicleta a diari.

Us mostrem ara cinc peces de roba d’home amb les quals podreu vestir de cap a peus i fer més agradable els trajectes a pedals.

Roba per al ciclisme urbà

1. Jersei de llana merí Vulpine

Jersei de llana merí Vulpine. Foto: Moda y Pedal

La llana merí es un teixit amb unes propietats antibacterianes que retarden l’aparició de l’olor i que transpira molt bé. No s’arruga ni es taca amb facilitat. Aquesta peça té més allargat el panell posterior per a que l’esquena no quedi al descobert quan ens avancem sobre el manillar. Una butxaca posterior fa més fàcil poder accedir-hi mentre es va circulant. També té detalls reflectants per fer-se més visible a la carretera i les costures no freguen amb la pell ni causen irritacions.

2. Pantalons Pistard que repeleixen l’aigua

Pantalons ciclistes Pistard. Foto: Moda y Pedal

Aquests pantalons estan fabricats amb un material que actua de paravent i que repel·leix l’aigua tal i com fan les plomes d’ànec. Com que no és el mateix un repel·lent d’aigua que un impermeable, els pantalons conserven les propietats transpirables. També tenen el tir de la cintura més alt de l’habitual per pedalar més còmodament. El greix de la cadena tampoc és un problema ja que el camal dret pot pujar fins al panxell de la cama per evitar taques.

3. Mitjons impermeables Sealskinz

Mitjons Impermeables Sealskinz. Foto: Moda y Pedal

Aquests mitjons tenen una triple capa que inclou llana merí, la qual cosa fa que la peça trigui molt més a fer mala olor. Impedeix passar l’aigua i manté les propietats de transpiració. També conserva la calor a temperatures força baixes. És ideal no solament per muntar en bici, també per fer passejades per la muntanya o activitats a l’aire lliure.

4. Guants Impermeables Sealskinz

Guants Impermeables Sealskinz. Foto: Moda y Pedal

En la línia dels mitjons de la mateixa marca, aquests guants s’arrapen molt bé a la pell per poder manipular millor els comandaments de la bicicleta o altres objectes. Te uns punts de plàstic al palmell que confereixen adherència extra fins i tot dintre de l’aigua. No importa si plou, l’aigua no traspassarà a dins.

5. Bufanda de tub Astore

Bufanda de tub Astore. Foto: Moda y Pedal

La col·lecció urbana de la marca Astore confereix un toc de distinció i és el complement ideal per protegir una de les parts més sensibles del cos quan es circula en bicicleta.

La perpètua i perfecta imperfecció

Mira, et comento: Patrícia Heras es va suïcidar a Barcelona quan tenia 31 anys, l’abril de 2006. Estava condemnada a tres anys de presó a Barcelona per atemptat contra l’autoritat. Tenia un règim de tercer grau que l’obligava a dormir a la presó en què portava condemnada sis mesos. Segons va pronunciar-se l’Audiència de Barcelona, Heras va enfrontar-se a agents de la Guàrdia Urbana el 4 de febrer de 2006, quan intervenien per posar fi a una festa a un edifici okupat.

El cas va passar a ser conegut com a 4F i va ser tràgic per a un dels agents que va rebre un impacte al cap i va quedar tetraplègic. Les primeres versions apuntaven que el traumatisme va ser causat per un objecte llençat des de certa alçada. Fins i tot l’alcalde Joan Clos ho va admetre. La versió oficial va canviar més tard. Ja no era un objecte llençat des d’un lloc elevat, sinó una pedra llençada a nivell de terra. Cap dels dos objectes es va presentar com a prova, però va ser la segona versió finalment la que es va admetre com a bona i va servir per empresonar dos joves més.

Patricia Heras. Foto: poetadifunta.blogspot.com

La Patrícia no va tenir res a veure amb els fets. Ella sempre ho va negar. Mentre se celebrava la festa ella es trobava a la sala d’espera de l’Hospital del Mar amb un company ferit a causa d’un accident de bicicleta. Allà va coincidir amb els agents de la Guàrdia Urbana que la van veure i van assegurar que també es trobava al lloc dels fets, com va concloure finalment l’Audiència. El testimoni dels agents va passar per davant de totes les evidències i proves en sentit contrari que es van aportar.

El documental Ciutat morta ha fet trontollar tots els col·lectius que han tingut alguna relació amb el 4F. Des de la policia, passant per l’Ajuntament de Barcelona, el poder judicial, els mitjans de comunicació i els condemnats pel cas i el seu entorn. Un cas que en termes judicials ja està tancat i que la fiscalia no tornarà a reobrir, malgrat tots els dubtes, sospites i interrogants que torna a posar sobre la taula el documental.

Ara mateix no s’estarien escrivint aquestes línies si no fos per la repercussió mediàtica que ha tingut Ciutat morta arran de l’emissió per televisió. Tot i ser al Canal 33 un dissabte a la nit i sense gaire publicitat prèvia, la cadena va batre rècords d’audiència. Va incendiar la xarxa, no solament pel contingut, sinó també per la mesura cautelar del jutjat 25 de Barcelona de censurar 5 minuts amb imatges de l’antic cap d’Informació de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Víctor Gibanel.

Després d’allò, concentracions, hastags, tertúlies, debats, noves informacions i rius de tinta que no aconseguiran tornar a les víctimes allò que han perdut. Els mateixos mitjans que van callar al seu moment i van parlar més tard, aniran condemnant de nou el cas a l’hemeroteca. Seguirà havent-hi la sensació de que cal fer-hi alguna cosa més per fer justícia, però potser qui té capacitat per fer-ho no en té cap interès. Del contrari s’hauria d’acceptar que el sistema pot cometre errades, que s’equivoca i que podria millorar. Pensar que ha pogut passar això és ser un antisistema i els antisistema han de ser condemnats.

És el missatge que es vol transmetre i que alguns mitjans repeteixen, guiats pels interessos del poder polític i econòmic. Es tracta, en definitiva, d’una lluita constant per canviar la que pretenen que sigui la perpètua i perfecta imperfecció en què en comptats casos guanyen els dèbils, però no en aquest.