2+2,mai són quatre

Fitxa tècnica
Direcció: Cesc Gay
Autor: Cesc Gay
Repartiment: Àgata Roca, Jordi Rico,Nora Navas i Pere Arquillué
Escenografia: Alejandro Andujar
Il.luminació: Carlos Lucena
Vestuari: Anna Güell
Aj. De direcció: Marta Pérez
Coproducció: Teatre Romea,Elefant,Mola Produccions i Trasgo Produccions
Biografia de repartiment
Cesc Gay
Autor i director
Cesc Gay (Barcelona, 1967) és un cineasta i guionista que destaca per un llenguatge cinematogràfic molt personal i una profunda mirada sobre els personatges que retrata. És considerat un dels cronistes més aguts de les classes mitjanes urbanes. L’any 2000 adapta i duu al cinema l’obra de teatre Krámpack.Ha escrit i dirigit quatre llarg metratges més, Una pistola en cada mano (2012), V.O.S. (2009), Ficció (2006) i En la ciudad (2003), amb els quals ha aconseguit el reconeixement internacional.
Amb l’obra Els veïns de dalt, debuta com a autor i director teatral.
Àgata Roca
Diplomada en Interpretació per l’ Institut del Teatre de Barcelona (1990), forma part de la companyia T de Teatre des dels inicis i ha participat en tots els seus muntatges i sèries de televisió.També ha treballat amb els directors teatrals Pau Durà (Les millors famílies), Carol López (V.O.S. i Boulevard), Lluís Pasqual i Joan Ollé. Ha participat en les sèries de televisió KMM, La sagrada família (Dagoll Dagom), Ventdelplà, Laura, Sitges, Crims i Estació d’enllaç, entre altres col•laboracions.Ha participat en les pel•lícules V.O.S. i Ficció de Cesc Gay, Excuses! de Joel Joan, Las horas del día de Jaime Rosales, Dictado de Antonio Chavarrías i Tots volem el millor per a ella de Mar Coll.
Pere Arquillué
Actor d’una extensíssima trajectòria tant en teatre com en cinema i televisió. En actiu des de 1990, durant els últims anys destaca la seva participació en Un enemic del poble, dirigida per Miguel del Arco; Qui té por de Virginia Woolf?, dirigida per Daniel Veronese; Cyrano de Bergerac, dirigida per Oriol Broggi; Copenhaguen, dirigida per Ramon Simó, i L’arquitecte, dirigida per Julio Manrique. Ha treballat també sota la direcció de Xavier Albertí, Sergi Belbel, Calixto Bieito, Rafel Duran, Lluís Homar, Ariel García Valdés, Joan Ollé, Rosa M. Sardà, Josep M. Flotats, Georges Lavaudant, Àlex Rigola, Carlota Subirós i Gerardo Vera, entre d’altres.En l’àmbit del cinema, ha participat en una quinzena de pel•lícules sota les ordres de Ventura Pons, Josep M. Forn, Carlos Saura i Fernando León de Aranoa, i més recentment, Lalo García (Siete pasos y medio) i Nacho García Velilla (Que se mueran los feos). En televisió destaca en els últims anys la seva participació en les sèries La Riera, Cazadores de hombres i Mar de fons, i en tv movies com El pallasso i el Führer i L’estratègia del cucut, entre d’altres. Ha rebut una desena de premis, entre els quals destaquen tres Premis Butaca al millor actor de teatre (2008, 2011 i 2012), dos premis de la Crítica Teatral a la interpretació (1997 i 2009), el Premi Ciutat de Barcelona 2011, el Premi Nacional de Cultura (teatre) el 2011 i el premi Jordi Dauder de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida (2013).
Nora Navas
Ha participat en seminaris d’actuació impartits per Alejandro Massi, Ricardo Bartis i Gabriela Izcovich, i de dramatúrgia amb Javier Daulte a Buenos Aires. Els últims anys destaca la seva participació a Doña Rosita la soltera, dirigida per Joan Ollé; Dubte, dirigida per Sílvia Munt; Ells no poden morir, dirigida per Xavier Albertí, i La casa de Bernarda Alba, dirigida per Lluís Pasqual. Ha treballat també sota la direcció de Javier Daulte, Carol López, Pep Pla, Glòria Balañà, Ariel García Valdés i Ramon Simó. En el cinema destaca la seva participació en Tots volem el millor per a ella de Mar Coll, Una carta para Eva d’Agustí Villaronga, Miel de naranjas d’Imanol Uribe, Dictado d’Antonio Chavarrías i Pa negre d’Agustí Villaronga, en les tv movies Mueblé de Sílvia Munt i Germanes de Carol Lopez, i en sèries de televisió com ara Jet lag, Porca misèria i Pagats per riure, entre d’altres. Ha estat guardonada amb la Concha de Plata a la millor actriu protagonista del Festival de Sant Sebastià (2010), el Premi José María Forqué a la millor actriu protagonista (2011), el Premi Goya a la millor actriu protagonista (2011) i el Premi Gaudí a la millor actriu protagonista (2011 i 2013).
Jordi Rico
Darrerament ha estrenat dos espectacles amb T de Teatre, Delicades i Aventura!, d’Alfredo Sanzol. Ha treballat també amb els directors teatrals Julio Manrique, Oriol Broggi, Teresa Vilardell, Pau Carrió, Carme Portaceli, Albert Boadella, Joan Font, Ferran Madico i Javier Daulte, entre d’altres. Amb Els Joglars va estrenar tres espectacles (Ubú president, Daaalí i La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla).
També ha participat en les sèries de televisió 39+1, Aida, La sagrada família (Dagoll Dagom), Porca misèria i la minisèrie Les veus del Pamano, totes a TV3, i Tierra de lobos, a Telecinco.
Els Veïns de dalt ( 2014)
Una parella que rep a casa els seus sorollosos veïns de dalt, els gemecs animals dels quals senten a tota hora però que els van ajudar amablement fa mesos durant la mudança. Una parella especial, un bomber i una psicòloga encarnats per Jordi Rico i Nora Navas, que sorprendran – deixaran bocabadats – amb la seva peculiar vida, als amfitrions, i els aboca a enfrontar-se a la crisi que arrosseguen fa ja massa temps, amb teràpia de parella inclosa.
Els que vau veure el muntatge de l’obra d’Eduard Albee Qui té por de Virginia Woolf? ( 1962) que Daniel Varonese va dirigir fa uns anys en aquest mateix Teatre Romea, recordareu l’estupenda interpretació que Pere Arquillué ens oferia llavors en el paper de George, el frustrat professor universitari d’aquella obra mestra plena del cinisme més demolidor i del sarcasme més esfereïdor tant el seu fracàs professional com la seva hecatombe matrimonial. Arquillué , tan cínic com llavors i fantàstic com de costum; decidit a recordar-nos que, si vol, pot ser també un brillant actor de comèdia. Els diàlegs tenen algunes similituds amb els diàlegs de Woody Allen en les pel•lícules com Manhatan ( 1979) i Match point ( 2005).
Els anys seixanta del segle XX no són els anys deu del segle XXI. Però les parelles ni tan sols necessiten estar casades per reproduir els mateixos esquemes i patir el mateix esgotament emocional i/o sexual que patien les parelles casades de llavors.
Cesc Gay fa un retrat de la vida en parella de la classe mitjana barcelonesa , que està instal•lada en la doble monotonia de la rutina diària i dels també retrets diaris. Els veïns de dalt no és pas una comèdia sobre els problemes de la convivència entre veïns, sinó sobre els problemes que comporta viure en parella. Compartir l’existència amb una altra persona és una de les vivències més atractives i difícils de la nostra existència .
Si haguéssim de fer una valoració de l’obra del 0 al 10, jo la valoraria amb un 8. Recomano molt ferventment anar a veure-la perquè és un reflex de les relacions en parella de la societat que vivim, i alhora passarem una estona divertida i riurem alliberant tensions. Dit això, l’obra té una mala bava superior al que les seves aparences de divertiment amable ens puguin fer creure al primer cop d’ull.
Fes una sorpresa a la teva parella i porta-la al Romea.
Quim Arnaiz
CPNL Castelldefels
25 d’abril de 2015

La classe es capgira!

LA CLASSE ES CAPGIRA!

És possible continuar com si no existís Google, Viquipèdia o les xarxes socials? És possible un canvi a l’ensenyament? Per què hi ha sempre, a tot arreu, una resistència enorme a qualsevol canvi?
Made in Catalonia
Quan vam començar el curs, la majoria dels alumnes estàvem acostumats a aprendre amb la metodologia tradicional basada en el paper determinant del professor en la classe enfilat a la tarima: fa la lliçó del dia, respon a les preguntes i posa deures. Ens vam trobar amb la sorpresa: el professor del curs de català C-2 (nivell D) utilitza el treball en grup i el joc com a eina principal per superar uns reptes i assolir els objectius que ens han de portar a l’èxit.
El treball en equip al principi va ser complicat, però a poc a poc ens vam conèixer tots una mica millor: Per començar vam construir un arbre, a continuació vam utilitzar el consens com a eina per a la planificació dels treballs que anàvem desenvolupant a posteriori.

De vegades alguns vam comptar fins a deu per respectar i escoltar als altres. Convé destacar l’ que vam fer tots plegats del documental Ciutat morta amb el conseqüent repartiment de rols i les polèmiques respectives.

Després vam anar al teatre a veure l’obra Els veïns de dalt. Aquí vam riure tots molt i va servir per conèixer una mica millor els nostres veïns.

D’altra banda, hem après a ser usuaris de les noves eines tecnològiques, com l’Instagram, el Dropbox i vam crear un blog del curs.

Com aconseguim motivar les persones?
És la pregunta del milió. L’estat d’automotivació és una mena de felicitat laboral i professional molt difícil d’aconseguir. Tots necessitem que algú ens injecti una càrrega addicional de motivació de tant en tant. La motivació és com el combustible que permet que el vehicle funcioni. Si s’acaba la benzina, deixa de rutllar.
El 28% del fracàs escolar en l’ensenyament obligatori és la conseqüència de la falta de motivació?
La motivació cal conrear-la permanentment, de la mateixa manera que no podem prescindir de dur el cotxe a la benzinera de manera periòdica.
Crear un clima d’elevada motivació i compromís és el millor camí cap a l’èxit, pressuposant el talent de les persones que formen la classe o el grup.

Un incís – Auguste Rodin (1840-1917)
França va trigar en reconèixer un dels seus fills més brillants, l’escultor Auguste Rodin.
Rodin, estava obsessionat pel moviment dels cossos: pretenia que les escultures, per definició estàtiques, fessin l’efecte de moure’s, com si tinguessin vida, i que, per això, les seves obres poguessin ser contemplades des de qualsevol punt de vista. La força expressiva del seu treball inquietava més d’un i per això no va obtenir recompensa econòmica i reconeixement social fins a la maduresa, a prop de fer els 51 anys.

El sentit comú. Seny. (Made in Catalonia II)
El sentit comú té a veure amb la lògica del col•lectiu, les persones; implica posar-te en el seu lloc a l’hora de prendre les nostres decisions.
I què és el sentit comú, el seny, virtut suposadament molt arrelada entre els catalans?
El sentit comú té a veure amb la lògica a l’hora d’actuar. Una lògica basada en el comú. El fet de posar-te en el lloc dels altres per preveure’n les reaccions; de predir l’evolució dels fets a còpia d’haver presenciat episodis semblants o experiències similars. El sentit comú fa referència, doncs, a la saviesa col•lectiva, a la lògica del nostre entorn.
Crec que el Servei Local de Català de Castelldefels i el professor del nostre curs, en concret, ha sabut treure’ns el suc que portàvem a dins. Ara solament falta l’últim pas. La confirmació.
Això és tot, amics. Fins aviat i molta sort.

Quim Arnaiz. Alumne del nivell C2 del SLC de Castelldefels.
30 d’abril de 2015

L’ombra del 4 -F

Fins ara, els únics fets provats del cas 4F són els que recull la sentència judicial. S’hi descriu el que va passar aquella matinada del 2006 al districte de Ciutat Vella. Però la Fiscalia considera que els nous indicis aportats per l’article de Jesús Rodríguez obre una via d’investigació nova que justifica la decisió de reobrir el cas 4F, amb un acord no unànime de la institució judicial. Però com van succeir els fets?

Nou persones van ser condemnades pels incidents durant el desallotjament d’un edifici municipal el 2006. Un guàrdia urbà va quedar tetraplègic a conseqüència de l’impacte d’una pedra. Un documental premiat per l’Ajuntament de Barcelona i l’article de Jesús Rodríguez qüestionen la investigació policial i defensen la innocència dels acusats. Una de les empresonades es va suïcidar durant un permís penitenciari. Els condemnats demanen depurar els agents suposadament corruptes, dos dels policies que van declarar contra els acusats van ser jutjats i condemnats per tortures en un altre cas.
Els advocats defensors van al•legar parcialitat del tribunal, basant-se en què el mateix tribunal va ratificar la presó provisional incondicional als imputats, i va desestimar totes les peticions d’investigació fetes per la defensa durant la instrucció. La Comissió de Defensa dels drets de la Persona I del Lliure Exercici de l’Advocacia també va expressar la seva preocupació per la manca d’imparcialitat en examinar les actuacions del Tribunal. El tribunal es va negar a investigar la hipòtesi del test llançat. A més els advocats de la defensa es van queixar que no s’havia garantit suficientment la incomunicació entre els testimonis policials.
Segons les declaracions dels agents de policia presents al lloc dels fets i del personal sanitari del 061 van ser contradictòries. L’agent 19581 i el metge del 061 que va atendre al policia ferit van atribuir la lesió “al llançament d’un test des del terrat o un balcó de l’edifici”. Els agents 24.147 i 24.738, a “una pedra llançada des del carrer pels acusats”.
Segons el punt de vista mèdic, els dos metges forenses del Jutjat de Guàrdia acceptaven com a plausibles les dues versions, però en canvi els quatre pèrits mèdics aportats per les defenses asseguraven que era científicament impossible que la lesió hagués estat causada per un impacte frontal, i en canvi donaven credibilitat a un impacte fort causat per un objecte caigut des de gran alçada. Joan Clos, aleshores alcalde de Barcelona, va declarar públicament que la lesió era deguda a un test llançat des del balcó de l’edifici, i va ratificar la versió dos anys després en una entrevista televisiva, tot citant un informe policial “verbal o escrit”-
L’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona va assistir al judici en qualitat d’observador, a requeriment del “Centro de Estudios Legales i Sociales de Buenos Aires” i de les famílies de dos dels acusats, davant la presumpta comissió d’irregularitats durant el procés consistents, entre altres, en una “manipulada intervenció policial” de la Guàrdia Urbana i imparcialitat de la jutgessa, magistrada Carmen Garcia Martínez, i de la Fiscalia.
Tot i que el president del tribunal va negar a la defensa preguntar sobre aspectes importants pel procés, els policies van contradir-se en qüestions fonamentals, i van inclús comunicar-se entre si de manera il•legal entre les declaracions d’uns i altres. L’acusació no va presentar cap altra prova més enllà del testimoni dels policies, inclús va confirmar que “havia esborrat o no investigat altres proves possibles”.
Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures que van rebre els detinguts principals. El jutge va acabar arxivant les denúncies contra els guàrdies urbans.
Amb la finalitat que hi hagi una rigorosa investigació per saber la veritat i perquè creiem que hi ha indicis suficients de possibles actuacions incorrectes i sense perjudicis de les dues sentències ja dictades; la Fiscalia ha acordat, per 3 vots a favor i 2 en contra, reobrir el cas 4F.
Quim Arnáiz
Curs D. CPNL
Castelldefels, 16 de febrer de 2015

Oda a Espanya

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall, Oda a Espanya.

Una segona oportunitat ! -recicla-restaura-crea-

Una segona oportunitat!

Un dels materials més populars per reciclar són els palets de fusta, aquestes plataformes utilitzades per transportar i emmagatzemar grans i pesades caixes. Utilitzem la imaginació. Decora i recicla amb els nostres mobles de palets de fusta.

Les biblioteques o vitrines són part fonamental de la major part de les sales. Però no sempre tenim els diners per fer aquesta inversió. Si prefereixes optar per alguna cosa original en comptes de comprar els mateixos mobles que tothom, llavors t’animo a fer una biblioteca, una terrassa o un menjador amb palets.

La millor manera és optar per un disseny tipus modular, instal·lant diverses caixes de palets a la paret i dissenyant el nostre propi moble. Això et permetrà variar en dissenys i també en colors, ja que moltes persones opten per pintar, una mica d’imaginació fa la diferència.

Un dia de bon matí, vaig veure una cadira trencada al contenidor que hi ha davant de casa. La veritat és que, d’entrada, tenia més números d’acabar triturada en una planta de reciclatge que de ser restaurada, sort que la meva dona va insistir tant a restaurar-la que vam decidir donar-li una segona oportunitat.

D’entrada, un cop comprovat que teníem tots els trossos, vaig començar per rentar-li la cara amb un bon decapant. El següent pas va ser tractar-la amb un producte químic que eliminés els corcs. Ara venia el pas més difícil, reconstruir aquest puzle. El seient era relativament fàcil per que encaixava tot bé i amb cola blanca i uns bons serjants ja teníem la part superior feta.

Reconstruir les potes de la cadira va ser el més difícil, ja que la solució passava per unir els dos trossos de les potes amb l’ajut de petites espigues de fusta encaixades dins les potes després de fer els forats amb la broca i, un cop seca la cola, reconstruir amb massilla les parts de fusta que faltaven en el lloc de trencament.

Un cop ja teníem les quatre potes senceres, s’unien les potes amb els travessers, igual que abans,amb l’ajut d’espigues de fusta, cola blanca i massilla. La unió del seient amb les potes també és va fer amb espigues de fusta. Un cop ja teníem la cadira reconstruïda, ja sols quedava anivellar la cadira, és a dir, serrar una mica les potes que no estiguessin anivellades amb les altres.

Amb el puzle ja acabat només em va quedar polir bé tota la fusta amb paper de vidre començant per un gra més gruixut i acabant amb un gra més fi. Després quan la fusta ja presentava tot el seu resplendor ja sols quedava donar un toc de color per uniformar la massilla amb la fusta, unes quantes capes de goma laca i finalment un bona cera per lluir.

El resultat final va merèixer tot l’esforç realitzat per part de tots de casa que d’una manera o altra vam contribuir a donar-li una segona oportunitat.