Estat de xoc

Quan et trobes en una situació com aquesta, que sense saber res arribes a casa teva i observes que el teu edifici o casa està derruït, ha de ser una sensació molt impactant.

En primer moment, quan arribes al lloc i et trobes les runes de la teva llar, crec que em quedaria una estona en estat de xoc. En el moment que comencés a reaccionar, la meva preocupació s’aniria a les meves persones estimades, família, amics, veïns que viuen amb mi, en el meu mateix entorn. Intentaria contactar amb elles per assegurar-me que es trobessin en perfecte estat, desitjaria amb totes les meves forces que no els hagués passat res.

Un cop fetes les comprovacions que les persones estimades es troben en perfecte estat, penso que tractaria d’esbrinar les causes de l’ensorrament, contactaria amb els serveis d’emergència o amb qualsevol persona responsable que estigués a càrrec de la situació, per demanar informació i explicacions del que ha passat.

Ara bé, un cop sabés les causes del desastre, demanaria responsabilitats i que em facilitessin els recursos oportuns per als meus familiars i per a mi mentre estiguem sense casa.

Per finalitzar, amb el patiment que suposa haver perdut totes les pertinences i objectes estimats, amb esforç tractaria de construir una nova llar.

La Presentació del primer dia

El primer dia va ser una mica estrany i amb cert neguit.
Anaven per primera vegada a classe i ningú ens coneixíem, ens vam haver de presentar. De fet, ho vam fer d’una manera que no esperàvem. El professor va fer una activitat molt original per presentar-nos.

Per iniciar, en Jaume ens va donar un full que cadascú de nosaltres vam haver de posar el nom. Seguidament els vam penjar a la paret amb celo.
A continuació tothom va aixecar-se de la seva cadira i havia d’anar a un altre company per preguntar-li el nom, a més fer-li una pregunta de la seva vida.
Tot això s’havia de fer ràpidament, ja que en Jaume ens  va donar un temps limitat. Després tota la informació que teníem, s’havia d’escriure al full en el qual posava el nom de la persona que havíem preguntat. I així repetidament amb diferents companys.

Més tard, una vegada ja havíem emplenat els fulls de la paret, cadascú va agafar un, i va presentar al company o companya que li va tocar, amb totes les respostes que se’n van apuntar, com: edat, lloc on viu, professió, etc…
Així doncs, va ser una forma molt original i divertida de conèixer els meus companys de classe, a més poder trencar una mica el gel.
Per tant, aquest ha sigut un dels moments que més recordo.

 

Protegim la mainada

La polèmica fotografia publicada a les xarxes socials pel torero Fran Rivera Ordóñez torejant amb la seva filla menor de cinc mesos als braços, ha creat un fort impacte a la societat. El torero diu que és una tradició familiar que el seu avi va fer amb el seu pare, el seu pare va torejar amb ell mateix i ell ara ha torejat amb la seva filla petita de cinc mesos. Per aquest motiu, el defensor del menor d’Andalusia ha denunciat aquesta pràctica a la Fiscalia de Menors.

Per una banda, estic d’acord amb les crítiques rebudes per part de la societat amb la pràctica del torero, amb el risc innecessari que ha exposat a la seva filla, encara que manifesti que aquesta pràctica la realitzava en un entorn molt controlat per ell mateix, i que amb ell, la nena es trobava més segura que portant la seva bossa de l’escola caminant pel carrer. Malgrat que no era un toro de 600 o 700 quilos i era una vaca petita, no deixa de ser un animal corpulent amb molta força, és a dir, que aquest animal en qualsevol moment pot donar-li un cop i fer-lo caure, fins i tot ell mateix pot entrebancar-se i deixar caure l’Infant.

 

D’altra banda, considero que és injust que se li hagi fet aquest tracte vexatori. Per posar un exemple, plantejaré unes preguntes: No és igual de perillós que un infant pugi a dalt de tot d’un castell humà? No és igual de perillós que un menor pugi amb un adult a una moto? Aquestes pràctiques que he exposat en forma de pregunta, unes de les mil que pot haver-hi, creieu que són pràctiques delictives per denunciar-les a fiscalies de menors? Jo crec que no. Aleshores per què s’ha denunciat el torero? Probablement és injust que se li hagi donat aquest tracte.
La seva professió, conjuntament amb la seva condició de personatge públic de la premsa rosa, ha posat en marxa la maquinària destructiva per part d’associacions animalistes que estan en contra de les curses de toros i de part de la societat que no suporta els personatges que surten en aquest tipus de premsa. Vull deixar clar que sóc membre d’una protectora d’animals. Per tant, estic en contra dels espectacles taurins. Bé, si d’això se li pot dir espectacle! I no m’agrada gens el maltractament animal, però s’ha de deixar de banda les desavinences amb la professió del torero i no posar en riscos innecessaris a la mainada, sigui quina sigui la persona i la professió.
Per acabar, és possible que Fran Rivera s’hagi equivocat en publicar aquesta fotografia a les xarxes socials. Però ni el defensor de l’infant, ni aquesta societat -tan permissiva amb altres pràctiques que perjudiquen directament al món de la mainada- tenen dret a jutjar-lo.