QUARANTA-TRES ANYS DE LA GRAN RIUADA

Avui, 19 d’octubre de 2015, fa quaranta-tres anys de la gran riuada que va patir un petit poble del sud-est espanyol anomenat Zurgena (província d’Almeria).

Feia dies que plovia a bots i barrals… el temporal s’havia calmat la nit anterior, encara que la borrasca no s’hi allunyava. A partir de les set del matí d’aquell 19 d’octubre, la pluja dòcil va començar a acumular moles d’aigua per tota la conca del riu Almanzora. El diluvi va arrossegar oliveres centenàries, ramats de cabres i ovelles, terres de conreus, carreteres, cases… i, fins i tot, vides humanes.

Durant vàries hores, la por es va apoderar dels habitants del poble. La gent que no va quedar atrapada a les cases corria espantada buscant refugi a les zones més altes. En canvi, el Salvador, el secretari, demanava auxili des del balcó de casa seva. Ell i la seva família van quedar aïllats en una trampa mortal. La Juana, una anciana de 83 anys, va salvar la seva vida ficant-se en una pastera (recipient de fusta que es feia servir antigament per fer la massa del pa).

Cap a les cinc de la tarda va deixar de ploure. Havia arribat el moment del retorn per comprovar l’estat d’unes llars plenes de fang i destrucció. Alguns crits eren esgarrifosos en adonar-se de la magnitud de la tragèdia. Aquells que havien perdut part de la seva família: un pare, un fill, un cosí… ploraven desconsolats.

En arribar la nit, els zurgenenses es van veure sense roba, sense aigua, sense llum, sense telèfon i amb les vies de comunicació tallades.

Zurgena va ser el municipi de la província d’Almeria que més va patir les conseqüències de les inundacions de l’any 1973. Sis persones van perdre la vida arrossegats per la riuada grotesca d’aigües turbulentes fins a desembocar els seus cossos a les platges d’Aguamarga, Rodalquilar i Villaricos.

La meva família també va ser protagonista d’aquesta història. Encara recordo el retorn a casa amb els pares i amb la meva germana petita. L’accés a la nostra llar va ser impossible. El fang ho cobria tot!

El desconcert,  la desolació, la tristesa, la por, la ràbia… eren els nostres sentiments.  Malgrat tot, érem conscients que seguíem junts i ens vam fondre en una llarga abraçada. Vam pensar que la desgràcia era només material, per sort per a nosaltres…  sempre surt el sol encara que la tempesta sigui llarga.

Cristóbal Porta

 

Un primer dia ple d’incògnites

Tot va començar el passat 14 d’octubre de 2015. Era el dia que començava el curs c2 de Català. Vaig arribar a l’aula puntual, motivat i… a la vegada, ho he de confessar, amb una certa desconfiança, inseguretat.. Seria capaç d’aguantar tot un curs les classes metòdiques d’un nivell superior de llengua? L’ambient a l’aula respondria les meves expectatives? Molts interrogants rondaven el meu cap, però ja era massa tard per fer marxa enrere. El rellotge marcava dos quarts de vuit i la primera classe era a punt de començar.

El professor, en Jaume, es va presentar i ens va donar la benvinguda al curs. Semblava una persona dinàmica i el seu tarannà com a mestre distava molt de la figura tradicional d’un ensenyant d’estudis superiors. Així m’ho va semblar només començar amb la primera activitat de presentacions. L’activitat consistia en demanar informació als companys  per després cadascú de nosaltres poder presentar-ne un. Una excel·lent manera de “trencar el gel”entre els companys i les companyes de classe.

La sessió va continuar amb d’altres activitats, entre d’altres, destacaria la que feia referència als reportatges que els antics companys del curs anterior van publicar al bloc del c2. Aquestes publicacions feien referència a vivències viscudes a l’aula i posaven de manifest una nova manera d’aprendre, el treball en equip, la qual cosa em va transmetre una bona dosi de tranquil·litat però alhora també d’incredulitat. Seria possible aconseguir un nivell c2 simplement amb la pràctica d’aquesta metodologia?

En finalitzar la sessió vaig adonar-me que les noves tecnologies i el treball cooperatiu ens acompanyarien en aquest trajecte que justament acabàvem de començar.

EL BULLYING: UN NOU REPTE DE L’EDUCACIÓ

niño

Els últims casos d’assetjament escolar, com el cas del Diego, el nen madrileny  d’onze anys que fa uns dies va decidir acabar amb la seva vida, ha tornat a commocionar l’opinió pública. Certament, el maltractament entre iguals no és un fet aïllat, de fet, segons els experts, ha adquirit una especial gravetat amb la utilització inadequada de les xarxes socials. Actualment, la violència a les aules afecta el 4 % de l’alumnat de Primària i al 8% de Secundària.

Sovint, davant d’un cas d’assetjament escolar, els pares manifesten les seves queixes que els centres escolars fan els ulls grossos i de tapar els fets. És cert que el cas del nen madrileny així ho revela. Per tant, els protocols vigents per detectar l’assetjament en l’entorn escolar no acaben de funcionar. L’escola actual tendeix a caracteritzar-se per ser models  d’espais inclusius on la diversitat de l’alumnat és un fet. L’objectiu que es persegueix és una educació plenament integradora on tothom ha de tenir l’oportunitat de trobar el seu espai, un espai de respecte  i de bona convivència. Llavors, què és el que no funciona? Per què l’assetjament escolar és el nou repte de l’educació?

Els centres escolars actuals, malauradament, no disposen dels recursos necessaris per a portar a terme aquests models educatius, malgrat les bones intencions i la implicació  dels equips docents. Les retallades educatives, l’augment de ràtios, la insuficient formació del professorat… provocades per les administracions públiques, no ajuden a disminuir aquest focus de violència a les nostres aules, però sí que  incentiva en l’opinió pública que l’únic culpable sigui l’entorn escolar i, més concretament, la inadequada praxis portada a terme pel professorat en aquest tema. Efectivament, no podem carregar tota la responsabilitat d’aquesta lacra a l’escola. Frenar l’assetjament escolar serà una utopia mentre que la implicació no sigui compartida amb unes administracions públiques que siguin capaces de facilitar la comunicació de pares i fills amb els centres, a més de posar els instruments necessaris perquè qualsevol cas de bullying pugui ser denunciat de manera més visible. En aquest sentit, cal felicitar la iniciativa del Govern en habilitar un telèfon gratuït contra el bullying i cyberbullying. Això sí, ha estat necessari que el Diego decidís escriure en una carta la seva última voluntat: «Yo no aguanto ir al colegio y no hay otra manera para no ir», D’altra banda, la resposta a aquesta lacra també és competència de l’àmbit judicial ja que és necessari una revisió urgent de l’actual Llei del Menor, que en l’actualitat redueix les penes a realitzar tasques socioeducatives.

En resum, el respecte als drets del menor és una exigència urgent que ha de ser introduïda a la llista prioritària de l’agenda educativa i social d’aquest estat.

 

Cristóbal Porta