Quan les paraules cobren vida

El passat mes de novembre de 2013 l’actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), membre de l’International Advisory Board of Electronic Literature i professora de la UB, Laura Borràs Castanyer, va protagonitzar una ponència titulada Quan les paraules cobren vida, des de la ciutat de Reus, en el marc de les conferències TEDTalks amb la qual  va endegar un debat profund i personalíssim sobre “el poder i la realitat de les paraules”, perquè “les paraules tenen vida, parlen de la vida, creen el món, amb elles pensem el món, qui som i què fem”.

Durant l’acte, Laura Borràs va convidar l’auditori a reflexionar sobre la transformació de les paraules en contacte amb les tecnologies digitals agafant com a punt de partida la seva tesi doctoral La bogeria a l’Edat Mitjana, en què analitza l’eclosió que experimenten les paraules de la mà de les tecnologies, les quals –les paraules- “poden tenir, fins i tot, moviment físic”. De fet, no va sorprendre atenent que està especialitzada en camps tan interessants com la literatura medieval i la literatura electrònica (particularment les xarxes 2.0). Les paraules també són sentiments i “cada paraula és un batec de vida”, va explicar en un instant de record a la poetessa i escriptora Joana Raspall de la qual, aquell any, es commemorava el centè aniversari.

Per tal d’enriquir la conferència, es va valdre de suports videogràfics i informàtics (Google convertit en una màquina d’escriure, per exemple), per cloure que “les màquines ens ajuden a llegir el món”. “La paraula busca una aliança amb l’espai (…), vol esdevenir imatge d’ella mateixa” –seria el cas dels cal·ligrames; paraules animades que volen dir-nos quelcom en una doble dimensió la verbal i la icònica (la materialitat del llenguatge segons Salvat Papasseit)-. L’espectador també va poder-se endinsar a la Nova York tipogràfica d’Alex Gopher; Nova York escrita per poder ser llegida pels ulls. Finalment, la ponent va tractar com els dispositius tàctils (tauletes) són una nova manera de llegir les paraules, de repensar la relació entre el continent i el contingut, en definitiva repensar la manera de fer literatura a través de les app’s digitals.

En definitiva, després de sentir Laura Borràs ens plantegem si serem capaços de desfer-nos definitivament del llibre, la tecnologia més potent i poderosa. La història fa pensar que no; el llibre ha conseguit mantenir-se, al llarg dels temps, sense pràcticament cap mena de competència.

En defensa de la seguretat pública

L’escriptor i dramaturg suec Johann August Strindbert (1849-1912) va expresar un cop: “La societat és un manicomi i els funcionaris de policia en són els guardians”; l’anterior cita és prou clarificadora i representativa del paper que juga la seguretat pública, monopolitzada per les forces d’ordre, en les societats democràtiques actuals.

Generalment i com a qualsevol altre àmbit de l’administració pública, una partida pressupostària generosa i amb caràcter exclusiu seria el supòsit ideal, per tal d’assegurar l’objectiu últim de servei públic de la seguretat. No obstant l’anterior, el sentit comú dicta que existeixen altres pilars de l’estat del benestar que necessiten sufragar-se i un debat d’oposició frontal envers els sectors sanitari i educatiu, per exemple, es presenta inútil i estèril, i cal defugir-lo; la defensa de la seguretat pública ha de ser qualitativa i no pas comparativa.

Així doncs, una bona dotació pressupostària en defensa i seguretat públiques permet, per una banda, dotar els funcionaris i totes les unitats adscrites d’eines de treball adients per combatre la criminalitat amb eficàcia, garanties i celeritat. Per una altra banda, s’assegura la formació contínua dels professionals en àmbits gens menyspreables com la legislació vigent i les habilitats tècnic-policials.

A més, el finançament ininterrumput de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat no només n’assegura la pròpia existència sinó també la de la societat en el seu conjunt, la qual sense la força pública se sumiria en el caos més absolut i l’autodestrucció. Podem afirmar que la policia és l’instrument efectiu del manteniment del status quo (les democràcies contemporànies) i de protecció dels drets i les llibertats, i la garantia de la seguretat ciutadana. Fem en pau perquè sabem que estem segurs i som lliures.

Paral·lelament, i des d’una perspectiva més pràctica, la proximitat material de la policia a la ciutadania fa més accessible la justícia i l’exercici dels drets davant de possibles conflictes i/o vulneracions. També, com a servei integral, permet rebre assessorament d’altres àmbits de l’administració pública.

Igualment, altres serveis d’emergències, tals com el cos de bombers o les ambulàncies, en situacions de risc, calamitat i/o alteració del l’ordre públic, poden neccessitar de l’ajuda dels cossos de seguretat en aspectes tan cabdals com l’assegurament de l’entorn i l’assistència.

En resum, la seguretat pública, de la mateixa manera que la sanitat i l’educació, necessiten d’un finançament ajustat a les seves necessitats reals, i cal protegir-les de qualsevol ingerència política.