CANVI SOBTAT

Després d’observar l’estat en què ha quedat la casa derruïda, m’apropo a parlar amb les persones afectades. Les escolto amb atenció imaginant-me com  em sentiria jo en una situació semblant. Puc veure la desesperació en el rostre d’aquesta família que de cop i volta, la vida, la seva manera de viure pren un altre camí. Amb la desesperació també està l’alegria de saber-se tots vius i que no estan ferits. La mare, angoixada, només volia comprovar que tothom estigués bé. És veritat que ho han perdut tot, però conserven el més important: la vida, i sobretot les ganes de mirar cap endavant. Un futur que han de començar junts, amb noves il·lusions i noves esperances. No hi ha més remei!!

Aquests fets em fan pensar tot el que gira entorn la meva vida. Em plantejo quines són les coses més importants. Quantes vegades ens preocupem per tenir cases, cotxes a més de coses materials que semblen ser imprescindibles. A vegades, és necessari aquests cops que la vida ens dóna per despertar-nos i valorar els petits detalls, les persones que ens envolten i ens estimen i a qui estimem i que no els ho diem mai.

He sentit que els obstacles s’han de veure com a oportunitats; així és com veig que afrontaran aquesta situació les persones afectades. Valoraven que eren vius, no els importava haver-ho perdut tot perquè això passava a un segon terme en comprovar que tots estaven bé.

També constates la solidaritat dels veïns, tot un poble que s’implica per ajudar  una família que podria haver estat la seva.

Enter a caption

Un C2 diferent

En Jaume ens ha demanat fer una redacció sobre un moment del curs. Em sembla impossible escollir un de significatiu, cada dia és un moment especial, una sorpresa.

Tretze d’octubre, primer dia del curs C2 de català. Tothom a qui li deia que anava fer aquest curs em donava molts ànim ja que a continuació venia tot allò que feia del curs una cosa terrible. Amb aquestes expectatives allà que vaig. Em sorprèn la diversitat de persones que ens hem trobat en aquesta classe, edat, professió, motius diferents però totes amb un desig comú, aconseguir el valuós C2.

El professor, en Jaume, la clau d’aquest curs diferent. Primer dia presentacions tots en rotllana dient el nostre nom separant-lo per síl·labes acompanyat d’un gest, quina manera tan curiosa de treballar la separació sil·làbica. Això només era el començament. Cada dia abans que arribés el Jaume la frase estrella; què farem avui?.

Hem treballat el que i el què amb la lletra d’una cançó, hem conegut en Ramon Muntaner i la seva Crònica a traves de jocs, sinopsis al drive, concurs en kahoot, comentaris a twitter… Fins i tot hem tingut una professora en pràctiques, l’Anna, amb la que hem construït un joc de la crònica d’en Ramon Muntaner.

El treball cooperatiu i el joc han estat el punt fort del curs, personalment ha estat un curs molt profitós, a més de fer català he après noves metodologies pedagògiques que espero poder posar en pràctica a la meva feina.

També he de dir que el grup de companys ha estat molt be, en conjunt estic molt contenta d’haver pres la decisió de fer aquest curs de català.

Dolors Casadó

JORNADES DE PORTES OBERTES… PER QUÈ?

Des de fa unes setmanes observo que a moltes façanes de les escoles del meu poble hi ha uns cartells anunciant “Jornades de Portes Obertes”. Són dies en els que les famílies, amb els seus fills i filles, poden visitar les escoles esperant trobar models educatius que s’adaptin millor a les seves necessitats.

En canvi, però, als mitjans de comunicació, van sortint notícies que si escola pública per una banda, privada per una altra o privada concertada per una altra, estigmatitzant d’alguna manera un model educatiu plural, profundament arrelat, singular i propi de Catalunya, de moltes iniciatives i estils pedagògics diversos i que, a més, han enriquit i enriqueixen el teixit social del nostre país. Sembla que es vulgui imposar un model únic i totalitari control·lat pel Govern de torn i que, de ben segur, no facilitaria que les famílies poguessin escollir el que creuen millor per als seus fills i filles. La llibertat només es pot exercir des de la diversitat d’opcions i si només hi ha un model els pares i les mares no la podrien exercir.

Tanmateix em sap greu observar com alguns polítics s’omplen la boca parlant de llibertat i tolerància i en aquest tema es mostren força intolerants. Mentre a la majoria de països hi ha diversitat real en l’oferta educativa aquí se’ns vol fer creure que també però amb fets que demostren el contrari.

Hem de partir de la base que els principals responsables de l’educació dels fills som els pares i les mares. Suposo que amb això estarem d’acord. Paguem uns impostos. Part d’aquests impostos van a Educació. Aquests diners no són dels polítics. Ells són els administradors i, per tant, han de tenir en compte que no a totes les famílies se’ns adapta el mateix model educatiu. I no poden dir que si “volen un altre tipus d’educació que se la paguin”. Pagaríem dos cops!

Per tant, considero que aquests diners haurien de servir per potenciar cada vegada més models educatius singulars que ajudessin a trobar millors respostes pedagògiques a les necessitats, cada vegada més diverses, de les famílies del nostre país. L’èxit del model dependria del nombre de famílies que l’escollissin. Tancar-se a un únic model és com si només poguéssim comprar un tipus de cotxe. Em recorda anys prehistòrics. Però, en fi… Ja es veu que això d’escollir escola per decidir quin tipus d’educació volem pels nostres fills i filles depèn d’una sola pregunta. Quina educació? La que decideixin els polítics o la que escullin els pares i les mares? Quanta hipocresia…

Dolors Casadó