Els meus records del C2

Començaré amb el primer dia del curs. Recordo el neguit de no saber què m’esperava, com serien les classes, si tindria la capacitat d’adaptar-me… Però en arribar a classe vaig veure que no era l’única, els meus companys compartien amb mi els meus nervis i dubtes. Ara que miro enrere, veig com tots hem assolit els objectius del curs, els companys que mai havien utilitzat les noves tecnologies com a eines d’estudi i es veien incapaços de poder fer-ho, ara utilitzen perfectament eines com Google, Twitter, Drive… Però no només això, també hem après a treballar en equip, a ajudar-nos i a aprendre els uns dels altres.

Un altre moment, o millor dit, un altre fet que tinc guardat a la memòria és el Llibre de les bèsties, un llibre que mai oblidaré. Em va sorprendre molt com ens va plantejar en Jaume la manera de treballar aquest llibre, però finalment va ser una molt bona experiència, amb la qual, vaig aprendre molt més del que em pensava. Recomano a tothom aquesta lectura, jo no l’havia llegit fins que vaig arribar al C2. És un llibre que critica la societat de forma molt curiosa utilitzant com a personatges les bèsties del regne animal, però el més sorprenent de tot és com un llibre que va ser escrit fa molts anys, pot fer una descripció tan bona de la societat actual! Ara entenc allò que diuen de l’home, que és l’únic que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, quina raó! Sembla que mai aprendrem dels nostres errors.

Una tècnica que ha fet servir en Jaume durant aquest curs, és que entre activitat i activitat, quan ja trèiem fum pel cap, per trencar aquesta concentració, ens feia un joc en el qual participàvem tots i fèiem una estona d’esbarjo que ens servia per desconnectar, riure i reprendre l’estudi amb força i ganes.

L’altre dia vam fer un comiat del grup abans dels exàmens, vam fer un petit aperitiu i com a sorpresa per als alumnes ens van portar el nostre projecte del curs finalitzat, un joc de cartes que havíem fet entre tota la classe, la millor forma de tancar aquest comiat va ser jugant-hi. Vam passar una bona estona col·laborant entre nosaltres, planejant jugades i al final fent trampes en veure aproximar-se la derrota.

Per finalitzar, tinc al cap un moment del curs que encara no ha arribat, l’examen final, serà la setmana que ve i inevitablement estic una mica nerviosa, vull fer-ho bé, em venen moltes preguntes al cap – Serà difícil? Ho sabré fer? Obtindré una bona nota? – Després penso en com ha anat el curs, en el primer dia de classe que comentava abans, en tot el que he après i tot el que m’enduc amb mi i sé que no m’he de preocupar, ja que seguint la dinàmica del curs, serà un pas més que donarem junts i sé que ho aconseguirem.

L’Educació al nostre país

L’altre dia vaig llegir un article al diari, el títol deia “L’educació a Catalunya mai serà com a Finlàndia” Feia una comparació on es veien les diferències entre ambdós models educatius i concloïa que Catalunya està anys llum d’ells. Malauradament té raó, no cal ser ministre d’educació per veure la deficiència del nostre sistema educatiu i comprendre que alguna cosa no funciona bé.
Podria començar dient que el nostre país no dóna les mateixes oportunitats a tothom. Cada vegada més, veig escoles públiques que van quedant degradades socialment, qui té diners pot pagar una bona escola i entorn per als seus fills i qui no en té ha de mantenir l’ esperança de que el seu fill sigui un estudiant excel•lent i aconsegueixi alguna beca.

Possiblement és aquesta segregació que fem que ja condemna a una escola sencera, és el peix que es mossega la cua. Algú va decidir deixar d’invertir en educació, deixar de créixer en aquest àmbit. Com a pare, sempre voldré el millor per al meu fill, així que aniré a buscar-lo on ho ofereixin; Com a professor, sempre voldré els millors recursos per treballar, el millor material, les millors instal•lacions i si no ho tinc, em desmotivaré veient la meva impotència per manca de suport; Com a estudiant, espero estar en les mans del millor guia per al meu futur, però primer, m’han de donar l’oportunitat de provar-me a mi mateix, de veure on puc arribar.
És per això, que ens hem de conscienciar per no posar límits a l’educació, aquesta serà el nostre futur. Hem de crear nous plans educatius, nous mètodes, fixar-nos en el que si funciona i deixar de banda el que no.
A mi m’ha regirat el cap l’article comparant-nos amb Finlàndia, però no cal que ens anem tan lluny: César Bona, es pot considerar un dels millors professors del país, l’any 2015 va ser l’únic espanyol nominat al premi Global Teacher Prize pel seu mètode d’ensenyament. Aquest any ressona el nom de David Calle, també nominat al GTP per crear un canal educatiu a youtube.

Hem de recordar que invertir en educació és invertir en el futur, invertir en qualitat de vida.