El 4F amb noms i cognoms o parlem de pseudònims?

L’emissió del documental La ciutat morta ha tingut una gran repercussió a tota la societat catalana. Més de mig milió d’espectadors el van veure en directe i a les xarxes socials l’enllaç es va convertir en viral. Això genera moltes opinions i molts punts de vista que tothom vol compartir en diversos formats, ja sigui amb un comentari al mur del FaceBook, amb una piulada o amb un article. Aquest últim cas és el de Jesús Rodríguez amb “4F amb noms i cognoms”, en el qual els juristes, el cos policial, els polítics i la premsa reben un fort correctiu.

Jo, com a jurista que sóc, m’agradaria aclarir alguns fets. Encara que hi pugui coincidir en certs punts està clar que està escrit d’una forma visceral i que alguns aspectes no responen a la realitat i s’expressen en forma de manipulació per tal que el lector satanitzi a aquests grups. Afirma que el màxim responsable de la UNOC en aquell moment era corrupte i que, per tant, tots els seus subalterns també ho eren; sens dubte cau en una generalització sensacionalista. Senyors, de pomes podrides n’hi ha arreu, però això no vol dir que on n’hi hagi una tothom ho sigui.

També parla d’abusos contra persones amb estètica alternativa. Són unes acusacions molt greus i certament són casos que no haurien de produir-se; en aquest cas els agents ja els han jutjats i es prenen les mesures pertinents perquè no es repeteixi.

Els polítics tampoc en surten gaire ben parats. Parla de manca d’interès però al mateix temps exposa que alguns van accedir amb reunir-se amb Mariana Huidobro, mare de Rodrigo Lanza, i que Albert Fernández sempre els donà suport. Això denota una visió de l’assumpte un pèl partidista. Quant a la implicació, on s’explica que podrien haver fet alguna cosa més, no és pas així; no haurien pogut fer-hi res més, ja que es tractaria d’un cas gravíssim d’intromissió i els polítics no tenen potestat per immiscir-se en les tasques judicials. I en això hi estarem tots d’acord. Tothom és igual davant la llei!

Acusa certs diaris d’aplicar una censura. Aquest tema el desconec, però el que és prou clar que els mitjans de comunicació només treuen a la llum la informació que els arriba, i mai no s’ha de publicar una noticia sense haver-la contrastada abans.

Respecte de la Fiscalia es queixa de què la mare no va rebre resposta a la seva carta, fet gens criticable ja que tot té el seu procediment legal. Si ens saltéssim els passos dels processos judicials seria impossible tenir un sistema just: seria caòtic, poc efectiu i no pas just. La fiscalia provincial de Barcelona actua segons les proves de què disposa. Certament, amb més informació podria haver-hi hagut un altre veredicte o posteriorment es podria haver replantejat l’obertura del cas, però no és el jutge qui ha de dubtar, a priori, de la credibilitat d’un cos de seguretat. També parla d’un mur judicial, però no és això el que som els juristes. Potser caldria revisar un sistema judicial que s’ha quedat obsolet a l’hora de resoldre certs casos, però nosaltres ens hem de limitar a aplicar i fer complir la llei.

Per acabar voldria dir que potser el cas no es va gestionar tan bé com es podria, però els homes som fal·libles, i per part dels juristes no hi va haver cap interès de culpabilitzar o imputar a ningú en particular: es va actuar com en la resta de casos, és a dir, amb la major imparcialitat possible. En tot cas, tal com he comentat anteriorment, caldria una revisió del sistema judicial abans d’entretenir-nos a casos particulars un per un i de forma individual.

Ivette Grima

Els veïns de dalt. Un sopar ràpid i tots cap a casa. Total, què pot passar?

Obra. Els veïns de dalt Autor i director: Cesc Gay. Repartiment: Àgata Roca, Pere Arquillué, Nora Navas i Jordi Rico. Durada: 1h 25. Escenografia: Alejando AndujarVestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carles Lucena. Ajudant de producció: Marta PérezCoproducció: Elefant, Teatre Romea, Mala Vida produccions i Trasgo Produccions.

Cesc Gay ens presenta una comèdia àcida en què els seus propis veïns de joventut han estat la font d’inspiració. Tal com el director explica, quan era petit va arribar a l’edifici on vivia un parella nova que emetia uns sorolls nocturns amb uns decibels una mica més alts del que és habitual i això feia que de vegades li costés dormir. Va decidir aprofitar aquesta situació rocambolesca per fer la seva primera incursió al món del teatre.

La història es desenvolupa a temps real. Succeeix a l’actualitat en algun indret de Catalunya, fàcilment identificable com Barcelona. Una parella en plena crisi matrimonial -formada pel Juli, un professor de música frustrat i excèntric, i per l’Anna-conviden per compromís els seus encantadors veïns, els quals es troben al punt àlgid de la seva relació: el Salva, un bomber que no té pèls a la llengua, i la Laura, una psicòloga amb un bonrollisme extrem. Ja des del començament es fan retrets que es succeeixen durant tota l’obra. En un moment del sopar hi ha una “proposta deshonesta” que desencadena en una situació estrambòtica i plena d’embolics. L’obra recorda en certs aspectes a la pel·lícula Qui tem a Virginia Wolf? En la qual un matrimoni amb molts problemes convida a sopar un matrimoni molt més jove i totalment enamorat. Durant el transcurs del sopar hi ha infinitat de retrets i situacions desagradables. La tria dels actors ha estat un encert ja que transmeten amb claredat allò que el director vol fer arribar al públic i la posada en escena és simplement magnífica, tant pel to com pel timbre, el ritme o la intensitat. La col·locació també és perfecta i l’expressió adequada en cada moment. Tot això fa que la relació entre els personatges es defineixi de forma molt visible i entenedora. El decorat molt acurat, amb elements ben escollits com el piano o la catifa que és font de conflicte. Tanmateix el vestuari i el maquillatge caracteritzen els personatges a la perfecció i ens donen una idea de com serà cadascú. La il·luminació és molt bona, reduint o augmentant la intensitat de la llum per a crear diferents ambients i sensacions. També s’ajuda de la música en algun moment, la qual cosa afavoreix a donar un toc de romanticisme quan és necessari.

És sens dubte una obra de cinc estrelles que ha de veure qualsevol amant de les bones comèdies i gaudeixi amb l’humor intel·ligent i una mica negre.

Ivette Grima Rué

El català

Parlo diverses llegües i m’encanta aprendre’n de noves, però la meva llengua materna i la que més estimo és el català. És la llengua dels meus sentiments però sempre m’he sentit més còmoda escrivint relats acadèmics en castellà, probablement a causa d’haver estudiat principalment en llengua castellana. Volia acabar amb aquesta diglòssia i aconseguir un bilingüisme real i això em va dur a inscriure’m al Consorci de Normalització Lingüística, al Servei Local de Català de Castelldefels, per a obtenir el nivell C2 de català i acabar de perfeccionar l’idioma.

La majoria estem acostumats a aprendre amb una metodologia tradicional basada en un professor líder que fa la classe mestra i uns alumnes que són un element passiu que es limiten a escoltar, a prendre apunts i a fer les tasques que se’ls encomana. La gran sorpresa va se quan ens van donar la programació i s’explicava que s’aprendria a través de la gamificació, és a dir, fent servir el joc com a eina principal en tot el procés d’aprenentatge.

Durant el transcurs del curs s’havien de superar reptes. Alguns d’ells de forma individual encara que la majoria eren en grup. La dinàmica general de la classe era consensuar totes les decisions i això fomentava el diàleg entre els estudiants i fomentava el companyerisme per  afavorir la cohesió de grup. És molt positiu per fer amics, si és que en vols fer! 😉

Treballar en grup de vegades no és gens fàcil, sobretot quan s’han de fer feines fora de l’aula. Per sort, avui en dia disposem d’eines que ens permeten compartir informació des de qualsevol lloc. En el curs a part de perfeccionar el català vam aprendre a fer ús de les noves tecnologies i vam assolir una bona competència digital. Vam fer un blog, vam utilitzar l’Instagram i vam fer servir el Dropbox entre d’altres coses. Tot això va ser de molta utilitat.

El fil conductor de les sessions van ser els veïns. Cada cop que s’havia de fer alguna activitat eren ells qui demanaven que la féssim. Amb això semblava que les tasques no fossin cosa seva, podia ser un igual i ser una part activa del grup.

En conclusió, el curs va ser molt dinàmic i divertit. Si voleu millorar el català al mateix temps que us ho passeu bé, aquest és el vostre lloc!

Ivette Grima

Per sort ens queda Portugal!

Sempre he tingut un esperit aventurer i he volgut anar a infinitats de llocs. Fer safaris i fer-li ganyotes a un lleó (ben protegida dins d’un jeep, aventurera, no suïcida!), pujar muntanyes on sembla que puguis tocar els estels i admirar de prop el planeta del Petit príncep, submergir-me a les profunditats i jugar amb els dofins, passar la nit a una caseta de fusta damunt d’un arbre dins d’un sac mentre escolto històries o admirar temples orientals amb tants adorns que sembla que en qualsevol moment s’hagi de caure alguna “pedreta” i amb una mica de sort no et veurà ningú i podràs ficar-te-la a la butxaca i guardar-la com un tresor la resta de la teva vida. Resumint, es podria dir que sempre m’ha cridat l’atenció tot allò que es considera diferent o exòtic. Hi ha tants llocs per visitar i tantes coses per veure!  Però la manca de pressupost per poder bussejar i admirar els peixos de colors a la barrera de corall  o de sentir-me com un Hobbit en busca de l’anell únic travessant Nova Zelanda em va portar a Portugal. Ves, m’havia de “conformar” amb una escapada de quatre dies a Lisboa. i qui ho diria? Va ser un dels millors viatges que he fet mai!!!! És per això que volia compartir amb tots vosaltres la meva experiència a veure si us animeu a menjar un bon bacalhau a braz o tastar la deliciosa ginjinha en un gotet de xocolata. Lisboa està ple d’encants i d’indrets sorprenents. Si us agrada la meitat que em va agradar a mi ja haurà pagat la pena. Això sí, si us molesta veure constantment la cara d’en Cristiano Ronaldo millor canvieu de destinació, hi ha cartells pertot arreu!:-P

Vam sortir de Barcelona en avió i vam arribar ben d’hora a l’hotel, situat a la praça Marquès de Pombal, el centre de la part moderna de la ciutat. Vam triar aquesta ubicació perquè el preu era molt raonable i estava molt ben comunicat i es podia anar a peu fins al centre històric i més turístic.

Després de deixar les bosses ens vam posar en ruta. Per començar amb força vam fer una parada a la pastisseria Suïssa per menjar un pastisset -ens l’havien recomanat- i ha estat una de les millors recomanacions que m´han fet mai. Que n’eren de bons! Amb la bateria plena i després de veure la praça do Comércio, la praça da Figueira i la praça do Rossio vam anar a recórrer el barri de l’Alfama, el més antic de Lisboa, tot ple de carrerons estrets, cases amb formes asimètriques i coloraines. Allà també està la Sé, la catedral, i uns restaurants econòmics i amb un menjar exquisit. Per descomptat, vam acompanyar l’àpat amb una bona copa de Porto.  Per la tarda vam anar al barri Chiado on és la llibreria més antiga del món, Bertrand, i fa goig passejar-s’hi amb aquella olor a llibre vell que encisa. Tot seguit ja venia de gust un intercanvi d’impressions i vam fer una pardeta al Café a Brasileria on ens podem immortalitzar al costat de l’estàtua de Fernando Pessoa. Vam caminar molt però també vam agafar el tramvia, de fet, una de les coses més curioses que té Lisboa és el transport. No podeu deixar d’agafar el tramvia 28 o l’elevador de Santa Justa. Et fan sentir com un viatger en una màquina del temps. És el més a prop que he estat mai de creure’m l’acompanyant del Dr. Who! 😛

I com que era nadal a Belém voliem anar, en Rabadà no va  venir perquè volia esmorzar! Em podeu creure quan us dic que ell s’ho perd! 😉

Seguint amb els transports bucòlics vam agafar el tramvia 15 i vam arribar al Mosteiro dos Jerónimos. Els diumenges al matí té l’entrada gratuïta. Va ser una agradable sorpresa! Igualment, hauria pagat amb molt de gust. Espectacular!!!!! En sortir vam anar a veure el Monument dos Doscubrimentos i la Torre de Belém. Finalment vam anar a comprar uns pastissets  que volíem regalar, però he de confessar que no van arribar tots! He vist a Barcelona algun lloc on en venen. Si no els heu tastat no sabeu allò que us esteu perdent!

Després de dos dies a Lisboa vam decidir anar a Sintra,  Patrimoni de la Humanitat. Plena de jardins, finques espectaculars i palaus. El Palau Da Pena és increïble. Ple de colors, sembla un castell de Lego construït a escala real. De sobte era al país de Mai Més 🙂

Ja només ens quedava un dia i encara no haviem agafat el vaixell així que era hora d’anar a veure el Cristo-Rei. No ens feia una especial il.lusió la visita del santuari en qüestió, però les vistes des de dalt eren increïbles! En un matí ja estava vist així que vam tornar a l’Alfama i, finalment, vam veure el castell de Sao Jorge. Meravellós caminar per les seves muralles mentre es fa fosc. En sortir, semblava un altre barri, tot il.luminat.

Havia arribat el moment d’anar a sopar amb un bon vi i gaudir d’un espectacle de fado. Vam escollir un local a l’atzar, però és millor fer reserva perquè ens va costar trobar-ne un que tingués lloc. En acabar i amb la pell de gallina després de tanta emoció vam anar a descansar que l’endemà a la tarda tornavem a agafar l’avió cap a casa.

L’últim dia i amb el cor ple de pena volíem un pla tranquil i que millor que fer una passejada a un jardí botànic i  cruspir-nos un pastisset a prop del riu.

Evidentment vam comprar un parell de detallets i cap a l’aeroport. Hi ha coses realment curioses!XD

El metro va directe així que no vam trigar gaire. En un tres i no res ja havíem arribat a Barcelona i Lisboa havia entrat directament al top five de les meves ciutats preferides d’Europa. Per a mi és una visita essencial! 🙂

No us ho penseu més. Jo no em penso oblidar de tornar-hi! La ginjinha m’espera!:-)

Per vosaltres. A sua saude!