De Pappete a Castelldefels

Aquesta es la crònica d’un viatge personal de Papeete cap a Castelldefels. Aquest serà un gran viatge de 22h 55 min en un imaginari vol directe o 16.250,41 Km entre els dos llocs.

En aquest llarg viatge he diferenciat tres grans etapes: la preparació, la realització i la avaluació.

La preparació va ser llarga. Aquest viatge seria una gran aventura per aconseguir un objectiu, poder créixer personalment. Vaig decidir sortir de la meva zona de confort i emprendre aquesta aventura. Tenia les capacitats de fer el viatge, el temps, el valor, el coratge i, sobretot, volia viatjar!. Seria una gran aventura, no d’un mes de durada o d’un vol directe sense escales, sinó de 7 o 8 mesos aproximadament. La distància era molt llarga i, per fer-la més còmodament i sense atabalaments, vaig planejar escales a diferents ciutats i poder agafar forces, tot apropant-me cap a Castelldefels. Havia de tenir en compte com a tot llarg viatge, es podia fer llarg i podien anar sortit mil i un entrebancs. De ben segur que hi haurien dies bons, dies dolents, dies de sol, dies de pluja, i fins i tot algun dia de neu.

Molt sincerament, el meu principal dubte sobre el viatge era si seria capaç de fer-lo. La meva preparació va ser més mental i psicològica. Tenia pors i dubtes, però per a fer aquest viatge vaig carregar la maleta amb molta il·lusió, moltes ganes d’aprendre i de créixer.

Per a fer aquesta aventura, utilitzaria tots els mitjans de locomoció al meu abast. En aquesta etapa també volia saber com s’utilitzaven els mitjans de transport. Llavors vaig decidir fer una petita prova abans de fer el gran viatge i de llançar-me al mar (mai millor dit). El resultat va anar molt bé i satisfactori, i vaig veure que si que podia fer aquest llarg viatge i que tenia el nivell suficient. Després de tant de temps sense viatjar, t’entren alguns dubtes.

La segona etapa va ser la més llarga i sobretot apassionant: El gran viatge. El dia de sortida cap a Castelldefels estava una mica acollonit, però ben aviat em vaig anar relaxant i de mica en mica va anar sortit tot sobre la marxa.

Destacaria sobretot d’aquest viatge la metodologia, ha estat sorprenent. El nostre comandant a bord, en Jaume, ens ha descobert una forma poc comuna de volar i anar fent escales. Al principi, pot semblar una mica confusa i poden venir al cap alguns dubtes sobre si aquest metodologia és efectiva i si realment un aconseguirà els seus objectius, però de mica en mica et vas endinsant, veient i observant en primera persona que els objectius es van assolint.

El vol ha estat molt participatiu, cooperatiu i un viatge que segurament serà inoblidable. Considero que aquesta metodologia de fer el viatge és molt innovadora, creativa i al principi descol·loca una mica, però es molt propera, positiva, engrescadora i molt diferent de les convencionals. Arribes igual al teu destí, però el com és diferent.

Per finalitzar aquest llarg viatge hi ha l’avaluació. Es emocionant veure que has estat capaç d’assolir l’objectiu que t’has plantejat, que fa uns mesos creies que era bastant difícil d’assolir, que potser no seria capaç d’arribar, que potser m’ofegaria en mig de l’oceà o que em menjarien uns taurons gegants, però de mica en mica, l’he anat assolint i fet realitat. Estic molt satisfet d’haver fet aquest viatge, de poder haver compartit amb aquest grup de persones moments molt macos i que ha estat, segurament per a tots, una gran sorpresa i una gran experiència haver fer aquest viatge plegats.

Un viatge increïble!!

cooperacio

L’admirable esperit de concòrdia de les races privilegiades (L’Opinió, 26.10.1931)

Ens trobem en un episodi de la colonització oceànica, un clar exemple de revolució.

El lloctinent Cristiern va a la recerca d’una illa verge amb el propòsit de formar una colònia anglotahitiana. Comencen a instal·lar-s’hi: els “amos” són els anglesos i els “treballadors” els pobres tahitians, sota la llei moral arbitrària de “pertinença a la raça blanca”.

Esclatà una revolta unànime arrel de prendre una dona tahitiana que li donaren a un tal William. En aquesta revolta les dones dels blancs degollaren a “tots” els tahitians. En tota aquesta revolta, Smith s’estableix com a patriarca a Pitcairn (actualment l’única colònia britànica que queda a l’oceà Pacífic).

Aquest Noè protector crea una societat model, regida per un codi imaginari que respecta a tothom: dones i nins. Aquest poble nou es converteix en un paradís de virtut i concòrdia.

 

L’estrès en els infants i joves

L’estrès en els infants i joves ocasiona ansietat i trastorns de conducta. El sindicat de mestres de Catalunya assegura que actualment els infants i els joves el  pateixen. Això té una relació directa amb l’aparició de trastorns de conducta i de personalitat.

Les persones amb major nivell d’estrès es troben generalment als nuclis de grans ciutats, amb alta densitat de població i de contaminació. El ritme diari de les grans ciutats està directament relacionat amb l’estrès infantil i juvenil. Els joves que viuen en entorns més rurals, en contacte més proper amb la natura, sense tanta contaminació i en nuclis menys poblats, tenen una menor possibilitat de patir – lo.

A la infància hi ha tres factors a destacar. El primer és que els infants passen molt de temps a les escoles. Al finalitzar les classes realitzen activitats extraescolars, i quan arriben a casa encara han de fer les tasques de l’escola. En aquest sentit cal una reforma estructural del sistema educatiu: treballant per projectes, eliminant el sistema dels exàmens, les tasques i les hores d’estudi a casa, de manera que es puguin fer dins les hores lectives. D’altra banda, seria beneficiós per als infants poder fer ús de més espais a l’aire lliure, sense pressions, on gaudeixin i aprenguin de l’entorn. El joc envoltat de natura potencia la creativitat i la imaginació dels nens, i en disminueix la competitivitat. A més, els pares acostumen a tenir llargues jornades laborals, amb dificultats per compaginar la seva vida familiar i laboral. L’ educació ha d’anar dirigida a fomentar infants reflexius amb esperit de pensament crític. Cal acompanyar-los, assessorar-los i guiar-los cap a l’adolescència.

En els joves i adolescents també s’ha notat un augment de l’estrès que esdevé en un major risc de patir trastorns de conducta i de personalitat. En primer lloc, el fracàs escolar al nostre país es molt elevat, sobretot perquè el nostre sistema educatiu és obsolet i les polítiques d’educació no són les més adequades. A més, l’accés al món laboral és dificultós. Els joves han d’estudiar cada vegada més, tot i que això no els garanteix una feina qualificada. La majoria d’ells, després d’anys de formació, es troben a l’atur o a llocs de treball de menor categoria a la qual  els correspon. Finalment, cada vegada hi ha més dificultats per a l’emancipació i autonomia dels joves. Els lloguers de pisos han augmentat, sent inassolibles per a molts joves, que han de compartir pis per poder marxar de casa.

Per acabar, només vull concloure aquest article llançant dues preguntes a l’aire per a la posterior reflexió individual del lector:

Cap a quina societat anem? Quin tipus de societat estem creant?