Veïns del C2 això s’acaba, però tenim moments per recordar.

Com a la majoria dels meus companys se’m fa difícil decidir quins cinc moments escollir com especials després de totes les anècdotes que hem viscut junts. Quan vaig començar el curs, el meu objectiu no era més que aprovar i obtenir punts per a la borsa docent, per tant les meves expectatives entorn el curs no eren gaire positives. Això va canviar el primer dia; només amb la presentació del curs em vaig adonar que aquesta formació seria diferent i, evidentment, així va ser.  En Jaume ha aconseguit que el nostre objectiu inicial passi a un segon pla i que la nostra prioritat, actualment, sigui la d’aprendre català divertint-nos.

Al principi, la metodologia que utilitzava en Jaume em va sorprendre ja que no era per res del món un ensenyament tradicional on el mestre explica i els alumnes escolten. Aquest curs ha sigut molt dinàmic i hem après sense ser-ne conscients. Per començar, la metodologia utilitzada concebia el joc com una eina d’aprenentatge, de desconnexió i de coneixement dels altres membres del grup. Aquest és un dels moments que recordo com especials. Entre activitats, en el moment que havíem de canviar de bloc i de tema, en Jaume ens proposava un joc; cada dia n’ era un de diferent. Hem viscut molt bons moments arran d’aquestes propostes.

La primera activitat que recordo és l’activitat grupal que consistia a fer un vídeo explicatiu d’un contingut específic que prèviament havíem escollit. Al principi d’aquesta proposta,  tot el grup es mostrava neguitós per com seria, per si havíem de quedar fora de l’horari de classes, amb quin programa ho faríem, etc. Aquests dubtes van minvar amb els pas de les sessions ja que el projecte el vam anar fent a pams, a poc a poc i sense nerviosismes. A més a més, com tots estàvem disposats a treballar no van haver problemes de cap tipus.

Un altre moment memorable és l’activitat de “ Les perles”. Aquesta dinàmica s’ha estès al llarg de tot el curs al principi de totes les sessions. Dita proposta està relacionada amb la carta del jòquer; a cada sessió la hi tocava a un de nosaltres i per tant, havíem d’escriure l’acta. Això era molt útil per a tots els alumnes; tant per als que no venien a classe aquell dia i que així sabien el que havíem fet com per als que anàvem a classe ja que de la nostra acta s’extreien els errors (les perles) i els corregíem entre tots.  D’aquesta manera, anàvem formant el nostre aprenentatge cooperativament.

A mesura que passava el curs el grup s’anava consolidant i així; la confiança i el bon rotllo es feia patent entre nosaltres. Un dels moments en que me n’he adonat d’això ha sigut als pica-pica on els rols de mestre i alumnes desapareixien i érem un grup de persones coneixent-nos més i gaudint d’una estona diferent.

I per últim, el cinquè moment que jo recordo com especial és el de la creació de la  nostra “haka”. Va ser divertit tot plegat; tant l’elaboració  per grups com l’elecció del definitiu.  Aquest himne considero que ha sigut molt significatiu ja que ens representa , és únic i serà un record que tindrem del C2 i que sempre recordarem.

LA LITERATURA DIGITAL COM UNA EINA COMPLEMENTÀRIA

Com a alumna de literatura que he sigut, una cosa queda ben clara: “Quan les paraules cobren vida, la literatura guanya facilitat de comprensió”, tal i com afirma Laura Borràs.

La literatura digital és una nova metodologia d’aprenentatge que motiva a l’alumnat i, en conseqüència, provoca una major implicació d’aquest sector. És evident que els alumnes som els principals afectats d’aquesta innovació educativa ja que la nostra futura formació depèn de les noves metodologies que apareguin. Així, tota novetat en el món de l’educació es tradueix en riquesa i millora de les dinàmiques per a nosaltres.

Aquest tipus de docència literària significa per a nosaltres un eix motivacional més que aporta dinamisme a les sessions. A més a més, aquest tipus d’activitats complementen la lectura de les grans obres i alhora facilita la comprensió de certs conceptes literaris. Això és degut al fet de percebre els continguts en un suport digital que els fa tangible.  És per això que, com alumnes, defensem la complementació de la literatura digital amb la docència tradicional. A més a més, creiem que aquesta metodologia ens apropa al món de la literatura i i ens permet gaudir-ne i aprendre’n amb eficàcia.

Malgrat que aquesta metodologia ens sembla una bona eina de treball, ens plantegem si aquest recurs està disponible per tot tipus d’alumnes. És a dir, dubtem que aquestes activitats les puguin realitzar els alumnes que no tinguin un cert nivell socioeconòmic. Això és degut que per poder gaudir d’aquests recursos es necessita un suport tecnològic que té un cost econòmic. Per tant, potser no és accessible per tothom.

No obstant això, considerem la literatura digital una bon iniciativa per complementar la literatura tradicional i la llengua. Aquesta nova eina facilita la comprensió dels continguts alhora que és motivacional i eficaç ja que aconsegueix una major implicació de l’alumnat. Per tant, defensem aquesta nova eina de treball, però sempre com a complement del suport paper i mai com a substitut de la figura del mestre. Aquest és vital vist que transmet valors i emocions a més dels continguts. Aquests detalls són imprescindibles per a la nostra educació.

L’educació, el futur d’un món com cal

“L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”, deia Nelson Mandela. Tal i com afirma aquest autor, el canvi de qualsevol societat i política s’inicia des de l’oferta d’una bona educació. Mitjançant aquest procés es desenvolupen persones fermes, segures i crítiques amb si mateixes, les quals són capaces de col·laborar entre elles. D’aquesta manera, es respecten entre tots els agents socials i creen quelcom assentat i harmoniós.

Seguint en aquesta línia, doncs, l’educació és primordial per garantir una societat civilitzada i amb valors amb els quals es superarien moltes problemàtiques existents. Mitjançant l’educació arribem a ser respectuosos amb la diferència. Així, la diferència és riquesa de coneixement vist que la diversitat ens aporta diferents punts de vista, i en conseqüència, ens fa obrir la ment i estar més receptius a noves propostes. I per tant, aprenem a afrontar l’error com un aprenentatge positiu i no pas amb frustració.

D’altra banda, la societat ha de tenir clar que els responsables de l’educació no només som els mestres sinó tota la societat. Tal i com passa a altres països, com per exemple Finlàndia, es desenvolupen diverses normatives que col·laboren amb la responsabilitat dels pares en relació a l’educació dels seus fills. Això significa que la política d’aquests països contempla la conciliació familiar a fi que els pares tinguin temps de gaudir amb els seus fills i alhora educar-los. L’educació és quelcom que es va forjant mitjançant el respecte, la paciència, l’estima i el gaudi i per aconseguir-ho es necessita temps del què els pares, actualment, no disposen.

A més a més i en relació als arguments anteriors, perquè una educació funcioni, s’hauria de valorar socialment la funció del mestre en aquest procés. Actualment, la societat no confia en la tasca dels docents, i per tant, no es creu que els treballs que aquests agents socials fan siguin profitosos. Com a conseqüència d’això, la societat no s’hi implica i, per tant, no hi col·labora; així, no s’aconsegueix oferir una educació assentada, consistent i completa.

Per tant, cal dir que amb l’educació s’assenten les bases del civisme, del saber fer i comportar-se. Per aconseguir assentar aquests valors, els infants necessiten la implicació i l’estima dels seus pares. En conseqüència, aquests adults requereixen que les polítiques familiars canviïn, i així, poder compaginar treball i família sense angoixes ni preocupacions. Alhora que tot això és imprescindible, la implicació de tota la societat i la valoració de la tasca docent es fan patents per assegurar una educació ferma i consistent, la qual aconsegueixi la felicitat de l’infant. Únicament d’aquesta manera aconseguirem un món millor, perquè tal i com afirma Herbert Spencer, la meta de l’educació no és el coneixement sinó l’acció. Per últim, cal dir que tots som responsables del món que estem creant i per tant, tothom pot fer alguna cosa per començar a canviar les dinàmiques establertes en la nostra societat.