Vaig descobrir la llengua catalana l’any 1985. Va ser quan la meva família i jo vam venir a viure a Catalunya. El nostre lloc de procedència era l’Argentina i pel fet de ser d’allà ens deien de manera despectiva sudacas. Realment era una paraula molt desagradable sobretot per la manera en què la gent la deia. Tenia 10 anys quan vam arribar a Barcelona i ens vam instal·lar a Castelldefels. No va ser gens agradable en aquella època arribar a una escola que no tenia alumnes estrangers. Em sentia com un peix fora de l’aigua. A cinquè d’EGB, amb un idioma nou per a mi, molt difícil, i que mai havia escoltat.
Els meus companys ja dominaven prou bé el català . Així que jo era la nena de qui tothom es reia, sobretot després d’un comentari fora de lloc de la mestra tutora. Davant de tothom va dir que no entenia com jo no sabia català, com podia ser que a l’Argentina no l’hagués après… Tampoc havia gaudit de vacances d’estiu , tan desitjades per a les criatures. Quan allà acaba el curs escolar, aquí es comença.
En aquella època no hi havia gairebé immigració i no estaven acostumats a veure persones bevent el mate, la nostra estimada infusió. Escoltar el nostre accent també resultava estrany. Els companys de classe em deien : “Si us plau deixa de cantar quan parles.” Aquells moments van ser realment molt difícils per a mi. No li desitjo passar per una experiència semblant ni a un enemic, si el tingués. Amb tot això vull dir que, d’entrada, el meu sentiment vers el català no va ser un amor a primera vista, sinó tot el contrari.
Vaig decidir estudiar magisteri, realment en el meu cas era vocacional. La meva mare era mestra i també volia ser-ho jo. De la mateixa manera que ella sempre havia desitjat ensenyar. El meu nivell de català anava millorant any rere any. Però jo l’estudiava com una obligació imposada pel meu somni de ser mestra a Catalunya. No volia anar-me’n a viure lluny dels meus pares i germanes. La meva relació amb el català va ser freda i sense cap altra motivació que la de “pagar el dret de pis”. És a dir, aprendre’l per tal de poder viure a un lloc que m’encanta, a prop de la família i desenvolupant la feina que em fa feliç.
Tot va canviar quan, gairebé sense adonar-me’n, vaig començar a parlar la llengua catalana relativament bé. Superada la vergonya al ridícul i amb el suport d’amics catalans, va resultar més senzill. En aquell moment vaig sentir que, en general, a tothom li agradava escoltar el seu idioma amb un accent diferent. Aleshores va ser quan vaig començar a estimar el català volent perfeccionar-lo. Així doncs, vaig decidir continuar amb l’aprenentatge fent la inscripció al nivell C2. Sincerament no tenia cap idea preconcebuda de què era el que em podia trobar en el curs. No coneixia quina seria la metodologia d’aprenentatge, ni qui seria el professor. Tot per a mi seria una sorpresa.
Només puc dir que ha sigut de les millors decisions que he pres en la meva vida. Penso que és fonamental en qualsevol tipus de curs la persona encarregada de la formació. En tot cas estic parlant del professor. El Jaume és una persona que gaudeix de la seva feina. Ell s’ho passa bé ensenyant i això es reflecteix en tot moment. Transmet els seus coneixements utilitzant una nova metodologia .Realment és de les millors innovacions en les quals he pogut participar. Està basada en el treball en grup, en la realització de diversos jocs (gamificació) i a fer ús de les noves tecnologies. Aquesta última part suposava per a mi tota una ciència desconeguda, la qual em produïa una sensació de pànic. De mica en mica vaig anar superant aquesta por i actualment fins i tot tinc un bloc. Sóc capaç de penjar-hi els meus articles i llegir-hi els dels meus companys.
Cada sessió va ser una nova sorpresa, sempre del tot agradable .El temps de classe passava rapidíssim i es feia molt curt. Ens ho passàvem d’allò més bé aprenent sense esforç. Qualsevol treball en grup et fa desenvolupar unes habilitats importantíssimes que ens enriqueixen com a persones. La tolerància, la sociabilitat , el respecte, la cooperació són algunes de les eines que vam fer servir a cadascuna de les sessions. La cohesió que es va aconseguir en el grup i el suport dels uns cap als altres, penso que ha sigut un mèrit que només se li pot agrair al Jaume. Va ser el guia perfecte. Ens va acompanyar tot el camí com a missatger dels Veïns, els que ens encarregaven els reptes que havíem de superar i així guanyar punts.
Per concloure només afegiré que si teniu interès a millorar el vostre nivell de català us hauríeu d’inscriure en aquest curs. Això sí, jo m’asseguraria que el professor continuï sent el Jaume Sans. Si no, no seria el mateix.
Els veÏns del C2 