Els veïns de dalt

Fitxa tècnica
Direcció: Ces Gay
Autor: Ces Gay
Repartiment: Àgata Roca, Jordi Rico, Nora Navas, Pere Arquillué
Escenografia: Alenjandro Andújar
Il·luminació: Carlos Lucena
Vestuari: Anna Güell
Ajudanta de direcció: Marta Pérez
Coproducció: Teatre Romea, Elefant, Mola Produccions i Trasgo Produccions
Amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya) i la col·laboració del Teatre La Sala de Rubí

Els veïns de dalt és el debut teatral de Cesc Gay, que fins ara s’havia limitat a flirtejar amb el teatre traslladant a la pantalla gran el Kràmpack de Jordi Sànchez i el VOS de Carol López. L’arrel de l’obra és un fet real. Van ser els veïns de dalt del cineasta els que van inspirar aquesta ficció, que Gay s’ha encarregat de convertir en una comèdia àcida que reflexiona sobre la vida de parella i la sexualitat a través de dues parelles que viuen en un mateix edifici.

En un pis modern, acollidor i decorat amb bon gust l’Anna (Àgata Roca) feineja a la cuina. El Juli (Pere Arquillué) retorna a casa una vegada finalitzada la jornada laboral. L’Anna li recorda que han convidat els veïns de dalt, la Laura (Nora Navas) i el Salva (Jordi Rico) a un pica-pica. Les excuses i les estratègies del Juli per evitar la vetllada, i les referències als molests sorolls dels veïns, ens mostraran els primers problemes visibles en la parella. Després de discutir, i a un punt de telefonar els veïns per anul·lar el sopar, sona el timbre. Tot està servit perquè sigui qualsevol cosa menys un sopar tranquil entre veïns. La reunió i la revelació de les pràctiques sexuals “liberals” que mantenen els veïns de dalt portaran el Juli i l’Anna a un viatge de recriminacions i descobriments en què les dues parelles se sinceraran.

Una bona oportunitat per riure per les butxaques veient els problemes dels altres (que de vegades són també els nostres) i per ser conscients dels singulars i còmics que, com a veïns, segur podem semblar als altres si els expliquem les nostres interioritats. Cal destacar la interpretació del Pere Arquillué que broda el personatge més incòmode de l’obra. Bon teatre, en definitiva.

Marisol Lobato

Aprendre i millorar? Així, sí

Sóc una alumna del nivell C2 de català i volia compartir la meva experiència amb qui vulgui fer aquest curs, perquè si penseu en matricular-vos i teniu algun dubte al respecte, aquest reportatge us ajudarà força a prendre una decisió encertada.

Les metodologies  del SLC de Castelldefels estan basades en la gamificació, és a dir, aprendre mitjançant el joc. Les sessions són amenes, dinàmiques i molt participatives, ja que el treball cooperatiu és el modus operandi de les classes,  amb reptes imposats pels veïns. Us preguntareu qui són els veïns? Doncs, encara no ho sabem. Els veïns són un enigma que suposo es desvetllarà en els pròxims dies.

Treball cooperatiu

Vam començar el curs elaborant entre tots una insígnia de grup. Un símbol que hauria d’expressar la unió del grup per tal d’aconseguir el nostre objectiu final. Vam construir un arbre i cada fulla va representar a cadascú de nosaltres.  Va ser una sessió molt divertida, i a més a més, el grup començava a funcionar com un element cohesionat.

Insígnia del grup

Una altra sessió a destacar del curs va ser el debat sobre el documental Ciutat morta. Tot i que hi va haver diversitat d’opinions al respecte, vam fer ús de la cortesia lingüística, debatre sense discutir per arribar a un consens, la qual cosa és fonamental per treballar en grup. Tot això ens va servir per aprendre a elaborar un article d’opinió.

Fa pocs dies hem anat a veure una  obra de teatre, Els veïns de dalt. Va ser una obra molt divertida i, en aquest cas, el repte consistia a fer la ressenya d’aquesta obra.

Tarda de teatre

La peça clau d’aquest curs ha sigut el Jaume, el nostre profe. Amb la seva manera de portar les classes, la seva personalitat i professionalitat, motivant-nos i fent-nos reflexionar constantment, ha aconseguit que tots el definim com un professor exemplar i, el que és més important, que tots hàgim progressat de debò. A més a més, ens ha facilitat una diversitat de recursos basats en les noves tecnologies de informació que ens permetrà resoldre qualsevol dubte en qualsevol moment.

El profe

Per concloure, us puc assegurar que aquesta nova manera d’aprendre ha fet que hagi gaudit de totes i cada una de les classes d’aquest curs fins al punt que, malgrat que encara ens queden dues sessions per acabar-lo, ja sé que trobaré a faltar el profe i els companys tots els dimarts i dijous durant molt de temps. Aquest curs ha estat per a mi una experiència inoblidable.

El grup

Marisol Lobato

LA VERITAT QUE ENS ARRIBA

La gran repercussió que ha tingut l’emissió del documental de Ciutat morta ens permet reflexionar, una vegada més, sobre la importància que té la comunicació a la nostra societat i, afilant una mica més, la dificultat que la veritat dels fets té per prosperar quan es troba amb determinats interessos. Si mirem la televisió, escoltem la ràdio o llegim la premsa diàriament, ens adonarem que la mateixa notícia pot tenir diferents connotacions depenent de la font que ens arribi i, fins i tot,  pot arribar a desaparèixer si l’assumpte en qüestió és contraproduent per a certs grups implicats.

En primer lloc, i reflexionant sobre Ciutat morta, tot i que el documental és un conjunt de declaracions i denúncies, algunes confirmades i d’altres aparents, que qüestiona radicalment l’actuació de la Guàrdia Urbana, dels Mossos d’Esquadra, dels tribunals de justícia i de l’Ajuntament de Barcelona, el reportatge deixa del tot de costat la versió dels fets que podrien aportar els acusats. Els acusats d’excessos, tortures i falsejament de proves. És, per tant, necessàriament un documental incomplet i parcial, encara que els autors de Ciutat morta disculpen les absències adduint que els protagonistes o afectats no hi han volgut participar.

Per continuar, convindria no arribar a conclusions precipitades. Ja ho han fet aquells que consideren que el bé es diu okupa i que el mal duu uniforme. Són la versió oposada d’aquells que pensen que el mal es diu okupa i que el bé porta uniforme. Però això no vol dir que el reportatge no denunciï fets greus. Molt greus. Aquesta evidència exigeix revisar tots els passos de l’episodi. Reobrir el cas. Cal esbrinar si les persones que han estat condemnades ho han estat de manera injusta. I cal saber també si l’agressor del policia greument ferit continua lliure i si el mal que va fer ha quedat impune.

Així doncs, ens toca a la ciutadania la gran tasca de discernir i analitzar a fons els fets de la informació que ens arriba, malgrat que aquesta informació sigui, en la majoria dels casos,  una veritat manipulada.

Marisol Lobato

No estem mai sols

No estem mai sols. Hi ha sempre
quaranta-sis contínues que ens vetllen
i metxeres insignes
de principis de segle.

Tenim la por ficada al cos;
sovintegen tan poc els dies festius!

Tant treballar ens taca la pell
d’oli de màquines,
de pols de màquines,
de ferum de màquines.

Se’ns contagia l’epilèpsia
de les pentinadores
i el dinamisme excessiu
dels dobladors suïssos
i la fressa monòtona de les cardes.

No estem mai sols. Hi ha sempre
gairebé vint-i-tres mil pues
i llur terrible seqüela;
i els horaris tan rígids
i el plusos tan despòtics.

No estem mai sols. Hi ha sempre
la gent; però la gent no compta.
El que compta es l’espai que ocupen
i el ritme sense treva.

Tothom accepta ja que la tendresa
perjudica el progrés.
Estigueu-ne segurs: s’apropa el dia
que tots tindrem una ànima metàl·lica.

Miguel Martí i Pol

Recull de poemes de “La fàbrica”

UN TROSSET DE PARADÍS A ZAMORA: llacs glacials del Parc Natural de Sanabria

Parc Natural de Sanabria

Esteu buscant un lloc on anar les properes vacances de Setmana Santa? Si us agrada la natura i voleu desconnectar de debò, aquí trobareu un dels paratges d’interior amb més encant d’Espanya. El Parc Natural de Sanabria, Patrimoni natural de Castella i Lleó,  és un racó que et trasllada a un altre lloc, un racó on podreu contemplar paisatges d’una bellesa espectacular.

Fa 100.000 anys, un impressionat glacial, amb llengües de gel de més de 20 quilòmetres, va servir d’origen a l’actual Llac de Sanabria i a un munt de llacunes situades al voltant del Parc. El principal al·licient del Parc és el Llac de Sanabria, el més gran de la península Ibèrica, amb 318 hectàrees de superfície i una profunditat de 51 metres.

Us recomano començar la ruta visitant el Llac de Sanabria, a uns 950 m d’altitud, i pujar després a la Llacuna dels Peixos, una llacuna molt més petita, també d’origen glacial, emmarcada en un altiplà glacial a 1800 m d’altitud. La pujada és per una carretera de muntanya amb unes vistes impressionants. A continuació, podeu dirigir-vos a San Martín de Castañeda on podeu visitar el Centre d’Interpretació del Parc, que està situat a l’interior d’un antic monestir del segle XII. Aquí, a més d’obtenir informació dels recursos turístics i naturals del Parc, i de les distintes rutes de senderisme, us explicaran els aspectes naturals, socials i culturals del Parc a través de maquetes, panells explicatius i mitjans audiovisuals. L’entrada és gratuïta.

Centre d’Interpretació del Parc

Per acabar la visita us recomano baixar a la platja principal del Llac, platja Custa llago, i pujar al catamarà Helios Sanabria, el primer catamarà eòlic-solar del món, per realitzar una travessia única, ja que hi podreu gaudir d’ imatges espectaculars  gràcies a la càmera de vídeo aquàtica del catamarà.

Catamarà Helios Sanabria

No us ho podeu perdre! Descobrir aquest paradís serà una experiència inoblidable!

Llac de Sanabria a l’hivern

Marisol Lobato