Jugar és la millor manera d’aprendre

Fa temps que tenia pendent d’obtenir la titulació del nivell C2 de català, atès que dóna puntuació en els concursos d’oposicions internes de la meva feina. Fa quatre anys vaig fer el curs del mateix nivell a la Universitat Autònoma de Barcelona.  Les classes van ser semipresencials i la metodologia era completament diferent.  Calia memoritzar tot el temari.  Es tractava de vomitar tota la informació que havies après en un full de paper. Això és el que ens han ensenyat des  que anem a l’escola i potser ens va servir en un primer moment a tenir una base de coneixements sòlids. Però us recordeu d’aquesta informació que vau memoritzar? Quant de temps vau trigar d’ oblida-la? Actualment sóc alumne del nivell  C2 de català del Consorci per la Normalització Lingüística, a Castelldefels, i m’agradaria explicar-vos la meva experiència durant el curs que vam iniciar el mes d’octubre de 2014.

D’entrada, els alumnes del curs ens va sorprendre molt la metodologia de treball que duia a terme el nostre professor Jaume. Es tractava d’assolir reptes que ens proposaven i que segons el professor eren “els veïns” els encarregats d’inventar-se aquests reptes. En Jaume va dipositar en nosaltres tota la seva confiança, la forma d’ensenyar era completament autodidàctica i es basava en la interacció amb la resta de companys, per tal d’arribar a una conclusió general. Arran d’això, entre tots ens ajudàvem a  establir un esquema general  per acabar l’exercici de manera individual i amb èxit.  Cal destacar que el primer gran repte va ser la construcció d’un símbol del grup, però per què volíem un símbol del grup? Què havia de significar? Entre tots vam construir un arbre amb material que cadascú va portar de casa seva. A l’interior de cada fulla de l’arbre hi vam col·locar una tira de paper que contenia una frase que en Jaume ens va donar a cadascú de nosaltres. Recordo que a la meva tira de paper posava: No vaig treballar mai a la meva vida, tot va ser diversió. Doncs bé, si feu la interpretació d’aquesta frase podreu veure en què consisteix aquesta nova forma de aprenentatge i  que en Jaume ens ha mostrat durant tot el curs.

símbol   grup

D’una banda, cada dia assignàvem a tres persones per fer un resum dels exercicis que  havíem fet a classe, les fotografies de les activitats i per  escollir  una cançó que tingués relació amb la sessió. Enviàvem tot això a en Jaume per tal que ho publiqués al blog del Servei. Aquest sistema va constituir una eina de consulta per als alumnes que no podien assistir aquell dia a classe i ens va facilitar l’estudi del material didàctic. D’altra banda,  ens cridava molt l’atenció que la distribució de la classe mai acabava tal i com havíem començat. Cada dia es formaven nous grups per debatre o realitzar les activitats que ens encomanava el professor. D’aquesta forma manteníem el contacte amb tots els alumnes del curs, fet que va ajudar a crear un bon ambient de treball i cohesió grupal. Cal destacar que en Jaume ens feia  cercar informació referent a propostes que fèiem a classe i posteriorment cadascú plantejava la seva aportació exposant l’opinió. D’aquesta  manera el professor ens va mantenir atents, participatius i sobretot ens vam divertir molt.

aula 1 aula 2

En resum, els dies i les hores de classe passaven cada cop més ràpid. Les unitats finalitzaven i en començàvem de noves i sense adonar-nos  memoritzàvem i interiotzàvem els coneixements que ens facilitaven a classe.  A cada unitat els veïns ens proposaven un nou repte: un article d’opinió sobre l’article de Civilització tòxica; una argumentació sobre el documental de Ciutat Morta; un parlament breu a classe; la realització d’un falca publicitària;una entrada en un blog sobre viatges, moda o decoració i una ressenya sobre l’obra de teatre Els veïns de dalt. Encara que en Jaume mai no ens va explicar qui eren els veïns i va deixar que cadascú s’imaginés el que volgués, tot i això  sabíem que eren els professors del centre els quals  fixaven els objectius del curs. Per tant, va resultar una forma nova i divertida d’enviar deures als alumnes. Només he de dir-vos que ha estat un plaer jugar amb vosaltres!

 

Anuncis

Cesc Gay es desvirga al teatre amb una àcida comèdia

El cineasta Cesc Gay va debutar el 19 de març al Teatre Romea de Barcelona amb l’obra Els veïns de dalt.  El director va estudiar  cinema a l’Escola Municipal d’Audiovisuals de Barcelona i va debutar  l’any 1998,  amb l’obra Hotel Room. Ha escrit i dirigit quatre llarg metratges més, entre els quals destaquen krampach i V.O.S  L’obra estat representada per Àgata Roca (Anna), Pere Arquillué (Juli) que representen una parella en crisi i per una altra banda, Nora Navas (Laura) i Jordi Rico (Salva) que feien de parella embogida i sexualment activa.

Caec Gay

En relació a l’obra de teatre  Els veïns de dalt  és una comèdia que tracta sobre la vida en parella d’un matrimoni de més de quaranta anys, el qual  no es troba en el seu millor moment. És a través d’una altra parella de la mateixa finca, la Laura i en Salva, que els an reflexionar i  adonar-se ue el seu matrimoni no funciona.  L’obra comença quan l’Anna i en Juli conviden a sopar els seus veïns, per tal d’agrair-los l’ajuda quan van fer el trasllat del pis. Segons transcorre  la conversa que mantenen es van detallant secrets envers la sexualitat de cada parella, fins al punt que els  fan replantejar a l’Anna i en Juli la seva monòtona relació.

cesc Gay2

És important recordar que el director Cesc Gay es va basar en els seus veïns de dalt  per escriure el guió de l’obra. A la finca on viu fa un temps es van instal·lar uns veïns i es van començar a escoltar sorolls i gemecs. D’aquesta forma, el director i guionista  es va inspirar i va decidir fer-ne la seva primera obra de teatre. Així doncs, existeixen gran varietat d’obres que tracten i ironitzen sobre els problemes de parella, però cal destacar l’obra de Teatre Totes les parelles ho fan (2013) representada al teatre Gaudí de Barcelona i dirigida per Ivan Campillo, la qual té molts punts similars a l’obra Els veïns de dalt. L’obra Totes les parelles ho fan és una comèdia amb uns personatges amb els caràcters molt definits. A la trama hi ha una parella que  es separa i es torna a trobar,  i una altra parella els  uneix tot i que són pols oposats. L’obra també tracta els conflictes sentimentals, la psicologia masculina envers la femenina i  passa de la calma a l’èxtasi.

En conclusió, Els veïns de dalt es tracta d’una comèdia  que ens fa reflexionar sobre la vida en parella, la sexualitat, l’amor i l’aparença de les persones.   L’obra té un humor molt sarcàstic, plena de sorpreses i moments molts divertits. Cal destacar la gran interpretació de Pere Arquillué, que realitza una de les seves millors actuacions dins de la comèdia i el qual té un paper protagonista que resol de la millor manera, i fa riure al públic cada vegada que obre la boca. Teniu temps per anar a veure aquesta obra fins al dia 17 de maig. No us la podeu perdre!

cesc Gay3

Capital okupa

El present escrit vol posar de manifest l’opinió del col·lectiu de policies que malauradament com ja és habitual es troba en el punt de mira de la societat catalana. El documental Ciutat Morta només dona a conèixer una part de la informació, és a dir, la versió que defensa part d’aquest col·lectiu okupa. Per aquest motiu, considerem que no és un documental sinó una pel·lícula de bons i dolents. El col·lectiu okupa  creu que el judici no va ser just i que van existir pressions polítiques perquè la sentència fos condemnatòria envers els imputats. Contràriament a la indefensió que es relata al documental, l’advocat defensor va arribar fins a l’estament més alt del poder judicial, el Tribunal Suprem, el qual no només va mantenir la pena de presó als inculpats, sinó que  els la van augmentar. A més, tot procediment judicial   contempla una sèrie de garanties processals, com és  el principi  in dubio pro reo que estableix que en cas de dubte en les proves  la sentència sempre serà a favor de l’imputat.

Per una banda, creiem que existeix una permissivitat excessiva de l’Ajuntament de Barcelona envers el moviment okupa, atès que l’edifici on van transcórrer els fets que ens ocupen era de titularitat municipal. Aquella nit de febrer de 2006, quatre  guàrdies urbans es van adreçar al carrer Sant Pere Més Baix per prevenir més sorolls i molèsties els veïns del carrer. Un grup entre 20 i 30 persones van increpar els guàrdies urbans amb actitud hostil i amenaçant a agents portant pedres, ampolles i objectes per llençar a la policia. Entre aquests grup violent que van llençar pedres hi havia Rodrigo Andrés Lanza i Alex Cisternas, els quals es van detenir de manera in fraganti pels agents de la Guàrdia Urbana. Si aquest col·lectiu creu que la justícia s’ha equivocat, ha de prendre decisions i buscar nous testimonis. Per altra banda, cal destacar que existeixen contradiccions per part de l’acusació i la defensa en el procés judicial. A tall d’exemple, es qüestiona el fet que Patricia Heras es va personar  a l’Hospital del Mar, després de l’agressió als guàrdies urbans i que manifestava que havia patit lesions per una caiguda  fortuïta en bicicleta. Però va ser arran de les valoracions del metge forense i del metge que li va atendre a l’Hospital, que es va constatar que les lesions no eren produïdes per una caiguda en bicicleta. Com es detalla a l’informe pericial, les lesions no eren compatibles amb una lesió per fregament, sinó per impactes produïts per cops, possiblement per una baralla. Així mateix,  els tècnics del Servei d’Emergències Mèdiques que en anterioritat van atendre a Patricia Heras a un carrer prop de Sant Pere Més Baix,  van relatar que durant la primera assistència mèdica, no hi portava cap bicicleta. Val la pena dir que també  van existir moltes incongruències amb l’objecte que va deixar tetraplègic al guàrdia urbà i que en un primer moment no va quedar clar si era una pedra o un test.

En definitiva,  ens crida molt l’atenció que al documental surti una  persona encaputxada manifestant que un conegut sap qui és el veritable autor dels fets. Per què no es dona a conèixer el nom del testimoni  que hauria de formar part del procés judicial? No es pot permetre que en estat de dret és doni fiabilitat a aquest tipus de declaracions. Es més, com a ciutadà té el deure i l’obligació de denunciar-ho, si  no es considera que està cometent un delicte d’obstrucció a la justícia. La violència del sistema no es combat amb més violència! Convé destacar que darrera de l’agent de policia i del seu uniforme, hi ha una persona que tenia en aquell moment 39 anys, casat i pare de quatre fills.  En conseqüència de l’agressió relatada l’agent Juan José Salas  ha quedat en estat tetraplègic, per tant, és la veritable víctima dels fets. Ja n’hi ha prou de manipular l’opinió pública! És molt preocupant que aquesta societat li doni més  fiabilitat a un reportatge amb informació que no és plenament  fidedigne que a tot un procés judicial.

Istanbul, nexe d’unió entre dos continents

La ciutat

El viatge va ser molt enriquidor. El que més ens va cridar l’atenció d’aquesta experiència va ser el xoc entre cultures que existeix en aquesta ciutat. Podríem definir a Istanbul com una  ciutat d’aromes, de colors, de religions, de  tradició i de modernitat. Istanbul, també coneguda en l’època antiga com a Constantinoble, és una ciutat que connecta dos continents, Europa i Àsia. És per aquest motiu  que es considera aquesta ciutat el nexe d’unió entre la cultura occidental i l’oriental. Tot i que és un estat laic, hi predomina la religió musulmana, la qual és molt present a la vida quotidiana dels ciutadans. A més, la ciutat està dividida per la part continental d’Europa i la part asiàtica, que són completament diferents. Ens vam quedar molt sorpresos en veure que coexistien dues cultures a la mateixa ciutat i que convivien en total harmonia.

Experiències i sensacions

Vam fer  el viatge  al mes de juliol de 2013 i hi feia molta calor; però acostumats a la xafogor de Barcelona no ens vam sorprendre, fins i tot al vespre notàvem més frescor. Recordo que un dels moments que més vam gaudir va ser poc després d’aterrar. Vam considerar oportú després de l’estrès del viatge d’anada fer una primera parada a una cafeteria i  fumar una Shisha i prendre un te. Justament en aquell instant i coincidint amb l’ocàs del sol,  van començar a cridar a l’oració des dels minarets de les mesquites, que es tracten d’altes columnes que envolten als temples musulmans. Ens vam quedar molt sorpresos, atès que tota la ciutat es va paralitzar i s’escoltaven els càntics àrabs, que ens transportaven a un ambient ancestral i cerimoniós, que fins i tot ens va posar els pèls de punta.

La ciutat és plena de contrastos entre cultures. A la part occidental de la ciutat ens va cridar molt l’atenció la diferència de vestimenta entre les dones. Algunes anaven amb el vel o fins i tot el burca, i d’altres vestien com les dones d’Occident.  La lluita entre tradició i modernitat era present en la vida diària dels habitants i feia d’Istanbul una ciutat enigmàtica i cosmopolita.

Què visitar

Durant la nostra estada vam contractar algunes excursions amb guies, els quals ens van explicar part de la història  de la ciutat. Cal destacar la influència de l’Imperi romà, bizantí i otomà en el desenvolupament de la ciutat. Existeixen centenars de llocs d’interès per visitar però a continuació només us detallarem  els que vam considerar indispensables en aquestl viatge idíl·lic:

Mesquita Blava

Està al centre de la ciutat i justament en front de l’església de Santa Sofia.  Ens van explicar que era l’única mesquita que tenia sis minarets i en el seu temps va provocar moltes discussions perquè es va creure que constituïa un intent de rivalitzar amb la Meca. Va ser sens dubte l’edifici més impressionant de l’arquitectura de la ciutat i potser comparable amb el mateix Taj Mahal de l’Índia.

La Mezquita Azul Estambul

Santa Sofia

A l’altra costat de l’esplanada de la Mesquita Blava, vam visitar l’antiga església ortodoxa convertida en mesquita i avui museu d’Istanbul.  Per alguns també es considerada la vuitena meravella del món, i és la quarta església del món amb l’àrea coberta més gran.

Bizancio_SantaSofia

Gran Basar

És el major basar de la ciutat i uns dels més grans i antics del món. Vam passar tot un matí a dins donant voltes, allò semblava un laberint. Es tractava de passadissos llarguíssims, plens de paradetes de joies, artesania i roba. Us en recomanem la visita, a més,  no visitar El Gran Basar seria com anar a Barcelona i no veure les Rambles. Però heu de tenir molta cura amb les compres, la primera regla és que almenys heu de regatejar dos cops abans de comprar,  sinó possiblement estareu pagant el doble. La segona regla  és que no us deixeu enganyar amb la artesania. Nosaltres vam comprar dos shishas  i resulta que no eren artesania local sinó que es tractaven de productes “Made in China”.

El-Gran-Bazar-de-Estambul

Cisterna Basílica

És una de les diverses cisternes  que existeixen a la ciutat. Son dipòsits  d’aigua que es van construir en cas que la ciutat fos atacada. El dipòsit també se’l coneix com el palau submergit i  té múltiples columnes que van ser transportades des de temples politeistes que van destruir durant l’Imperi bizantí. És un lloc on vam escapar de sorolls de la ciutat, amb llum feble, música de fons i frescors que arribaven de l’aigua emmagatzemada.

atr6126

Plaça Taksim

Es considera el cor de la moderna Istanbul, situada en la part europea,  és un lloc comercial i d’oci de la ciutat. Va coincidir, que aquell 2013 la plaça era el lloc de reunió de les manifestacions anomenades “primavera àrab”.  La visita a ser bastant ràpida, atès que a la tarda hi solien haver baralles i càrregues policials. Suposo que en una altra situació hauria estat un lloc per sortir fins i tot de nit.

turcos-manifiestan-Erdogan-plaza-Taksim_TINIMA20130609_0673_54

A reveure!!

En definitiva, Istanbul tot i ser una ciutat europea, no té res a veure amb d’altres que segurament hàgiu vist. Això és degut a la influència de la cultura àrab. Cal ressaltar que es tracta d’una ciutat de tradició, però a la vegada de modernitat. És un clar exemple de connexió entre dues cultures que a molts indrets del món estan enfrontades, però que a aquesta ciutat conviuen en sinergia. Us convidem a que visiteu  Istanbul, a la qual podreu gaudir de la diversitat cultural i conèixer possiblement de la forma més occidental el món àrab. Esperem que us hàgim ajudat! Animeu-vos-hi!!