Els veïns de dalt

Ressenya

Obra: Els veïns de dalt

Autor i director: Cesc Gay

Intèrprets: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas i Jordi Rico.

Durada 1 hora i 20 minuts.

Primera representació al Teatre Romea el 19 de març de 2015.

Comèdia escrita en clau d’humor, tot i que tracta un tema força seriós: el meravellós món de la vida en parella, el dia a dia de les parelles, que mai és fàcil i tampoc sempre és de color de rosa.

Una parella viu acomodada en un pis modern, acollidor i ben decorat, d’un edifici de veïns. L’Anna (Àgata Roca) prepara un sopar per convidar els veïns de dalt. El seu marit, el Juli (Pere Arquillué) contrariat per la decisió de la seva dona, decideix que aprofitarà el sopar per treure un tema que els té molt angoixats. La parella que viu a dalt, la Laura (Nora Navas) i el Sebas (Jordi Rico), tan simpàtics, dels que sempre saluden a l’ascensor, fan uns sorolls molt estranys… a conseqüència d’això, la seva filla petita es desperta a les nits. Ells tampoc descansen bé. L’Anna no vol que el Juli en parli davant dels seus convidats. Pensa que aquest és un tema delicat per treure en un sopar.

La discussió està servida…

Els veïns de dalt, és la primera obra teatral escrita per Cesc Gay, fins ara s’havia limitat a adaptar del teatre a la gran pantalla Kràmpack de Jordi Sànchez i VOS de Carol López. Es veuen també similituds amb l’obra un déu salvatge de Yasmina Reza. Aquesta obra està basada en fets reals. Una vivència personal va fer que l’autor és decidís a escriure-la. Igual que els protagonistes, també va tenir uns veïns de dalt força sorollosos que van causar algunes molèsties a la seva família. Aquest fet el va inspirar a aquesta ficció. Vestint-la amb una gran dosi d’humor i d’ironia, fa que ens endinsem en una comèdia àcida sobre la vida de parella, mostrant-nos a través dels personatges: els conflictes, les discussions, els silencis, les ferides obertes, els retrets, la sexualitat, de la parella. I deixa un final obert als espectadors, i jo diria que amb una llum d’esperança.

Bona interpretació de tots els actors, destacant en Pere Arquillué, el qual no ens deixa indiferents la seva ironia portada a l’extrem. De fet, tots els personatges aconsegueixen portar-nos al seu terreny. Ens fan riure, però també ens fan sentir incòmodes en algunes situacions. Crec que això és realment el que busca l’autor, implicar-nos en l’obra i decidir en quin personatge ens podem identificar més. L’obra és molt àgil i fa que passis una molt bona estona gaudint de bon teatre.

Susanna Sardà

Reflexions d’una periodista

Sóc periodista i m’adreço a vosaltres per explicar-vos que els mitjans de comunicació no vàrem estar a l’alçada amb els fets esdevinguts el 4F de 2006. Es podria resumir l’actitud que vam prendre els professionals del sector, en aquells moments, amb una sola paraula: silenci.

La majoria vam decidir que era la millor opció, per diferents motius. En primer lloc, estava la pressió que va exercir la classe política en aquells moments el color polític que governava a la ciutat s`hi jugava molt. És per això que va decidir actuar amb celeritat, eliminant totes les proves de l’incident.

En segon lloc, els mitjans de comunicació depenen, gairebé sempre, de les empreses que els patrocinen. De manera que tenen també el poder de decisió pel que fa a la publicació de determinades informacions.

En tercer lloc, els valents que van decidir escriure, es van trobar amb la censura editorial, per increïble que sembli.

En últim terme, els gabinets de premsa policials i els informes judicials no van facilitar les coses als periodistes, dit d’un altra manera, la mordassa en el món periodístic, es va fer evident. És important recordar que, fins l’emissió del documental Ciutat morta, regnava el silenci entre el sector periodístic obre aquest cas. S’ha hagut d’emetre per posar en marxar tota la maquinària de la comunicació. Començar a escriure articles i més articles, parlar del tema a les tertúlies de ràdio, de televisió, fer entrevistes, crear programes de televisió, etc.

Així doncs, què ha succeït per passar del silenci més demolidor a escoltar opinions en boca de tothom? És una pregunta interessant. Penso que el que ha passat en definitiva és temps. La manera de rebre la informació ha canviat en pocs anys. Internet, les xarxes socials, premsa digital. L’opinió pública té a l’abast eines per ser informada ràpidament i treure’n conclusions. Aquestes mateixes eines també les tenim, ara, els periodistes, i hem de fer l’impossible per utilitzar-les, en benefici de tots. I tenir molt en compte que “la llibertat és un bé que s’ha de guanyar cada dia”(Sánchez Pinyol, Vilaweb).

Aprendre a jugar o jugar per aprendre

Moltes persones del meu entorn coincideixen a plantejar-me la mateixa pregunta:

“Si ja parles i escrius el català, per què t’has apuntat a aquest curs?´´, bona pregunta…

Per a mi aquest curs ha estat un repte personal. M’agrada molt el català, de fet és la meva llengua materna. He tingut la necessitat de realitzar-lo per millorar i ampliar els meus coneixements a nivell gramatical i també d’expressió oral i escrita.  Crec que ho estic aconseguint.

La majoria dels de la meva  generació estem acostumats a aprendre de manera tradicional. Això va canviar per mi el dia que vaig començar aquest curs de C2 amb  20 alumnes més.

Jo no sabia què era la gamificació , és a dir, utilitzar el joc com a motivació per a l’aprenentatge. A aquestes alçades del curs sóc plenament conscient de quin és el significat. L’encarregat de posar en pràctica aquesta tècnica ha estat en Jaume, el nostre professor.  Bé ,ell i els veïns , els quals encara no ens els ha presentat. En qualsevol cas, han tingut un paper molt important al llarg del curs. Ells ens han portat a assolir reptes, a guanyar punts per aconseguir insígnies, ens ha motivat quan semblava impossible aconseguir-ho i això ha fet que les classes es convertissin en un joc, potenciés la concentració, l’esforç i la participació.

.

El més important ha estat treballar en grup.  Ho havíem de fer a totes les classes. A cada sessió preparàvem les tasques en grups reduïts.  No sempre amb les mateixes persones.  Aquest fet m’ha permès debatre temes respectant i escoltant  la resta del grup, parlar davant dels companys, valorar la seva feina i que valoressin la meva. A casa, individualment i aprofitant la feina feta acabàvem el treball fent servir les noves tecnologies: Dropbox, WordPress, Internet, Instagram. Aquestes han estat eines indispensables per a les tasques lingüístiques.

.

Ha estat un curs molt ben aprofitat. M’ha servit per aprendre a redactar diferents tipus de text: article d’opinió, informe, entrada de blog, ressenya. Sempre comptant amb l’ajut de la resta de companys i de les correccions del Jaume.

A més, hem pogut gaudir de dues sortides al teatre. Alguns vam anar a veure Marilula al Teatre Plaza de Castelldefels i tots al Teatre Romea de Barcelona vam veure Els veïns de dalt. Vam gaudir doblement d’aquesta última obra perquè a classe entre tots vam preparar la ressenya.  En vam parlar obertament del tema, del que pensàvem i això sempre és enriquidor.

M’he divertit molt aprenent català.  Ara ho sé. Per mi,  ha estat un joc i un plaer.

Susanna Sardà

PARLEN LES DONES

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Montserrat Abelló

(De Dins l’esfera del temps, 1998)

Sardenya, l’illa per descobrir

Ara que el bon temps ja és aquí i molts de vosaltres esteu pensant en les vacances, us vull parlar d’un viatge que vam fer l’estiu passat i que no ens va deixar indiferents, ens va encantar…

Vam viatjar a la segona illa més gran del Mediterrani, l’Illa de Sardenya.

Fins aquell moment, nosaltres no en coneixíem res. Ens en vam informar una mica abans d’anar-hi. Disposàvem de set dies i Sardenya és una illa molt extensa (24.090 Km2) . Per això vam decidir visitar només el nord d’aquesta meravellosa terra.

Es troba separada d’Itàlia pel mar Tirrè i pel nord és veïna de l’illa francesa de Còrsega. La capital de la Regió Autònoma de Sardenya és Cagliari. La gent té costums, tradicions i llengua pròpia, el sard. Han rebut influències de molts pobles: romans, àrabs, espanyols, francesos. I això els ha convertit en un poble molt ric en cultura i gastronomia, obert als visitants.

El que més impressiona és la  varietat de paisatges i de colors, en pocs metres podem trobar el blau turquesa de les aigües, el rosa de les roques, el blanc de la sorra i el verd dels arbres que envolten les platges. El millor que podeu fer a Sardenya és descobrir per vosaltres mateixos els increïbles indrets que amaga.

Jo us en donaré algunes indicacions;la resta…és cosa vostra.

Transport:

A Sardenya es pot arribar: en avió. En aquest cas és imprescindible llogar un cotxe a l’arribada. Un altra manera, que també tria molta gent, és el ferri, d’aquesta manera poden embarcar el propi cotxe. Nosaltres vam escollir la primera opció.

Avió: Girona-l’Alguer en menys de dues hores (cotxe de lloguer des de l’aeroport).

Allotjament:

Sardenya té diferents tipus d’allotjaments: hotels, hotels rurals, apartaments, cases rurals, B&B. Per a nosaltres, el més pràctic va ser llogar un apartament.  Així teníem la possibilitat de fer algun àpat a casa.

Què hi podem veure:

L’Alguer: Ciutat important de Sardenya. És molt interessant comprovar que conserva llengua i tradicions catalanes, com herència de la seva conquesta al segle XIII. La zona més maca del poble es concentra a la part antiga, envoltada per una muralla

Un s’ha de perdre passejant pels carrers medievals, plens de tallers i botigues de corall. A més hi ha moltes terrasses on prendre alguna cosa i relaxar-nos tot veient passar la gent.

El més important per veure a l’Alguer: la Torre dell’ Esperó Real, l’església i el claustre de San Francesco, el port i la Grotta de Nettuno. Són unes coves naturals descobertes el 1700. Hi amaguen una gran bellesa. S’hi poden observar les estalactites i estalacmites. S’hi ha d’accedir amb vaixell des del port, o bé amb bus cap a Cabo Caccia i baixar les 656 escales tallades a la mateixa roca.

Stintino: situat al Capo Falcone, antigament era un poble de pescadors. Atreu molts turistes, potser massa pel meu gust, perquè té una de les millors platges del món: la Pelosa, les aigües de la qual són espectaculars, de color verd maragda.  Hi bufa un vent que la fa ideal per practicar esports nàutics com el kitesurf.

Al davant es troba l’Illa d’Asinara, reserva natural protegida, amb fauna autòctona, tortugues gegants, etc. Es pot visitar amb vaixell des del port d’Stintino.

Castelsardo: poble medieval situat a dalt d’un turó. És un poble de carrers estrets i costeruts, amb trams d’escales. A dalt es troba el castell que pot ser visitat. També hi trobareu un mirador amb unes vistes espectaculars de la costa. Des de baix podeu contemplar els diferents colors de les cases del poble., Hi donen un aire diferent, molt fresc. Quan el mires des de la costa, et fa la sensació que estàs contemplant un quadre.

.

Isola Rosa: a pocs quilòmetres, trobareu aquest preciós poble mariner. El seu nom fa referència a l’illot que es troba a uns 700 metres de la costa i que a més és rosat, com totes les roques d’aquesta costa. Contrasten molt amb el blau del mar. Podeu trobar platges de sorra rosa i aigües transparents, com La Marinedda.

Molt a prop del port es troben tots els restaurants, especialitzats en cuina sarda: pasta, peixos frescos, verdures, fruites, pa sard i formatges ( el més típic és el pecorino, elaborat amb llet d’ovella).

Aquesta part de l’illa s’anomena Costa Paradiso. Hi destaquen el color rogenc de les roques i les cales. Sobretot, no us podeu perdre la platja de Li Cosi, una cala on només es pot accedir caminant, fent un fantàstic passeig per un camí, d´uns 300m, vorejant la costa, gaudint d’un espectacle de tonalitats blaves i verdes força brillants. Al final del camí veureu la platja des de dalt, amb unes aigües transparents que conviden a fer un bon bany. Es distingeix perfectament el fons, podreu practicar busseig o fer esnorkel i observar els peixos que neden sense por al vostre voltant.

Des d’aquesta part de l’lila les postes de sol són espectaculars.  Val la pena quedar-se a la platja fins al capvespre.

Santa Teresa di Gallura: molt a prop d’aquesta ciutat turística podeu visitar Capo Testa, és el punt més al nord de l’illa.  Està format per roques gegants granítiques.  És una zona molt estratègica de l’illa. Hi trobarem un far i unes precioses vistes, des del penya-segat. A més, en un dia clar podeu veure perfectament els penya-segats de Bonifacio, a l’illa de Còrsega. Fins i tot teniu la possibilitat de visitar-la, agafant un ferri que surt des del port de Santa Teresa.

Arxipèlag de La Maddalena: està format per set illes i es troba a la part de la costa anomenada Esmeralda. Hi ha la possibilitat de fer un petit creuer sortint des del port de Palau (ciutat turística, que es troba a unes 2,5 milles de l’arxipèlag). És molt agradable perquè navegues veient totes les illes i pots gaudir de les platges i banyar-te en les aigües increïbles, blaves, verdes, turqueses…Fins i tot et deixen llençar a l’aigua des del vaixell i banyar-te a les anomenades piscines, en mig del mar. Una experiència inoblidable.

Les illes són: Caprera, Spargi, Budeli, Razzoli, Santa Maria , Santo Stefano i La Maddalena. Aquesta última és la més gran. És molt turística.  Té hotels, restaurants, botigues. Ha estat molt influenciada per França. Es pot apreciar en l’arquitectura. Té un aspecte colonial. Pels llaminers, són molt recomanables les pastisseries, també influenciades per la pastisseria francesa.

Aquests llocs són alguns dels més fascinats de l’illa però n’amaga molts més…Heu de viatjar a Sardenya per descobrir-los.