L’inesperat viatge de Papeete fins a Castelldefels

     Just abans de presentar-nos, el viatge va començar de forma totalment inesperada. El professor va iniciar el trajecte vestit de militar i fent-nos formar en fila. No us podeu imaginar el xoc que va suposar per mi i per la majoria dels alumnes aquesta manera tan peculiar d’iniciar el curs. De fet, a dia d’avui, ja puc dir que tot el curs ha estat un viatge ple de sorpreses inesperades. Cada setmana no sabies ben bé amb què ens trobaríem. Al principi, entraves a classe resant perquè el professor no ens fes parlar o bé perquè no ens toqués redactar l’acta del dia i ara ens barallem per escriure-les.

     Les primeres setmanes van servir per que ens coneguéssim tota la classe, a base de jocs i estratègies que costava de fer-les. Ens vam dividir en subgrups de menys persones, el nostre grup el vam nomenar Ohana Ocean. Som un grup força heterogeni i amb un fort sentit de rebel·lia, cridem molt i ens agrada fer-nos veure, tot i així també treballem molt. Ens va costar arrencar el viatge des de Papeete a Castelldefels, però entre tots hem anat sumant quilòmetres a base de complir les activitats marcades pel nostre capità Jaume.

     Per arribar a cadascuna de les escales, molts dels grups es van haver d’afrontar a les temibles xarxes socials, com ara: Instagram, Twitter, blogs, etc. Després d’experimentar amb totes aquetes, es va optar per Twitter com la més “fàcil”. Els Ohana Ocean hem estat força complidors i hem intentat superar tots els problemes que anaven sortint, totes els hastags, links, blogs, paraules clau, imatges amb dret d’autor, arguments i contrarguments, etc. Gràcies a això, hem acumulat els quilòmetres suficients per poder fer moltes voltes al globus terraqui i escollir les escales que més ens agradaven. Ens agrada força la calor, la platja i el sol, per aquest motiu les escales escollides són illes paradisíaques, inici des de Papeete a Auckland (Nova Zelanda), d’allà a Port Louis (Illes Maurici), després a la nostra proposta de seu a San Juan (Puerto Rico) i finalment hem arribat a Castelldefels.

     Arribats a aquest punt només falta poder acomiadar-nos tots amb l’examen final i posar punt i final a aquest viatge. Com tots els viatges, el final té un punt amarg i dolç a la vegada. Trobaré a faltar reunir-nos cada dimarts i dijous a primera hora a la cafeteria i després amb el grup. Aquest viatge inesperat és el millor que podia emprendre.

Anuncis

UN VIATGE EN COMÚ

Arriba el final d’aquest viatge! Fa qüestió de vuit mesos vam començar, tant els meus companys com jo, un viatge conjunt proposat per en Jaume, el nostre pilot i patró. Viatge que hem realitzat bé per mar, bé per aire, tot i que he de dir que en un primer moment pensàvem que havíem entrat en  La loca academia de Policia.

Ell ens va convidar a fer un viatge virtual ple d’experiències, tant individuals com col·lectives, a través del qual hem pogut assolir el nivell C2 de català. Aquest viatge el vam començar un grup de persones provinents de diferents llocs i professions, atrets per diversos motius personals i professionals, en què el punt de partida va ser Castelldefels. Personalment, durant aquest viatge he pogut descobrir una nova forma de viatjar que mai, en els meus 39 anys, havia conegut ni experimentat, potser perquè ja començo a estar una mica desfasat envers les noves tecnologies i metodologies actuals.

Gràcies a l’escriptora Aurora Bertrana, aquest viatge ens ha transportat a Papeete, capital de Thaití, amb l’objectiu de tornar al nostre punt de partida al llarg d’aquests vuits mesos, durant els quals hem realitzat diferents treballs individuals i en grup, a través d’una eina nova: el Twitter, desconeguda per molts de nosaltres. Així, hem tingut les nostres pròpies etiquetes com per exemple, #Paradís4.0, el qual ha estat el principal lloc de trobada de totes i cadascuna de les diverses escales realitzades pels diferents grups, ja que hem començat junts aquest viatge, però no hem agafat els mateixos camins de tornada.

Durant aquest viatge hem realitzat diferents treballs individuals (postals, actes, articles d’opinió, etc.) combinats amb treballs en grup (jocs, correcció d’actes individuals de forma grupal, poemes, TEDtalks, etc.), en els quals la competitivitat sana entre els grups tenia l’objectiu d’aconseguir el màxim de quilòmetres possibles per tal d’arribar des de Papeete a casa el més aviat possible.

Tot això acompanyat del nostre blog, sempre al dia gràcies al nostre pilot i patró. M’agradaria dir que durant una part d’aquest viatge ens han acompanyat agents meteorològics externs, com la neu, protagonista inesperada durant un temps.

Sincerament, ha sigut un viatge inoblidable on he tingut la sort de conèixer nous companys/es i una nova forma de treballar i aprendre, un cop més, gràcies a en Jaume.

 

Fins al proper viatge!

Diari de navegació del curs C2 de català 2017-2018

Començo el meu viatge emocionada, nerviosa i amb ganes de menjar-me el món. Em preparo per a la meva travessia: trec la pols del meu veler, que representa el meu títol del nivell C1 de català; aixeco la vela, que és el meu corrector d’Optimot; agafo el mapa #paradís4.0, que necessitaré per guiar-me entre la mar;  i prenc fermament el meu timó, que constitueix les meves ganes d’aprendre i d’avançar.

En Jaume ens rep al moll. Va vestit de forma militar i amb ulleres de sol. Ens prepara enfront de les adversitats i ens indica que mai hem d’abandonar. Ell serà la nostra veu, la nostra estrella polar, la nostra guia dins de l’oceà. Ens dona llibres d’instruccions que ens orientaran dins de les paraules, dels textos i d’allò que vindrà. Un d’aquests és el de l’Aurora Bertrana, que amb les seves lletres i descripcions ens ensenya la terra llunyana que volem conquistar.

Som diferents velers els que ens llencem a la mar en recerca del nivell C2 de català. La nostra primera parada és Papeete, que es troba a la Polinèsia Francesa. És el lloc idoni per començar. Allà he aconseguit una gran i estimada tripulació. Ens diem els Ohana Océan.  Som rebels, treballadors, riallers i constants.

El millor ambient és el de la gresca, sobretot en moments on els ànims cauen a terra. Els que i perquè han fet fugir la boira dels nostres relats i això ens ha ensenyat que mai és massa tard per preguntar.

El twitter, a l’alta mar, ens connecta amb el món de les opinions en català. En Jaume ens va dir que tot era començar! Pensàvem que aquesta xarxa era molt petita, però ara se’ns mostra tan gran com les aigües que hem d’explorar. Per una altra banda, el blog permet fer revisió dels dies i de les experiències, per no perdre’ns en el temps, les actes es publiquen, i els veïns del C2 ens comuniquem.

Enviem postals a en Jaume perquè no perdi l’esperança que arribarem a Castelldefels. Des d’Auckland fins a Port Louis, passant per San Juan. Li explico el problema amb les comes i els punts, quina bogeria! Pensava que ens quedaríem atrapats a l’illa dels signes de puntuació! Gràcies als jocs i a estirar de la corda, jugant a vilatans i assassins, som pirates que solquem la mar amb un sol destí.

L’oceà de les lletres i de les paraules és tan gran! Ens sentim tan perduts de vegades. Els pronoms febles provoquen un gran forat a la popa del veler, no sabem si abandonar. Les onades són cada cop més altes, la neu ho congela tot a la nit  i el sol matiner en la seva esplendor cada cop és més asfixiant. Però en Jaume ens parla per la ràdio i ens anima a seguir endavant, ens diu amb veu de capità: ‘’Vosaltres podeu! Ho aconseguireu! Els pronoms febles estan superats!’’ No deixa que ens avorrim ni ens despistem. Gràcies a ell, contactem amb els serveis dels complements directes, indirectes i circumstancials, i podem continuar navegant.

Quin viatge! Quines aventures! Gràcies a Déu en algun lloc ens trobem a la costa del Mediterrani. Les aigües són calmades, però perilloses, ja que els taurons TEDtalks ens empaiten sense descans. Són bèsties de paper i de vergonya, que s’alimenten de missatges impactants, de paraules ben dites i de discursos en veu alta dels tripulants. Però els Ohana no tenim por! Amb els arpons els vencerem!

Ja visiono el moll del SNL de Castelldefels, on realitzarem l’examen pel qual aconseguirem el nostre títol de navegants experts en català C2. En Jaume ens saluda i ens anima a arribar, a prendre terra ferma. Penso en aquest gran viatge, en els riures, en les paraules, les lectures i els textos. Quants quilòmetres hem recorregut! Com hem crescut! Com gaudiran els següents navegants! Perquè en Jaume ajuda a viatgers perduts en català. Això ja s’acaba per a nosaltres, però per a ell, el curs tornarà a començar!

 

vacation-2218675_960_720

Trajectòria del curs

Han passat molts mesos des que vam començar els curs. Realment no m’hi imaginava que unes classes de llengua podrien agradar-me tant. La darrera vegada que vaig assistir a una classe de català va ser quan era adolescent i això sí era un altra època. No recordo professors de llengua que fossin tan propers amb els seus alumnes, més aviat tinc el record d’algun professor intimidant. Encara que, fent memòria, és molt possible que el problema no vingués del mestre, sinó de la falta de motivació meva per encarrilar els meus estudis. Ara ja amb una edat i amb obligacions, he tingut motivació de sobra per apuntar-me i fer el possible per tal de aconseguir el meu propòsit.  La primera classe ja apuntava maneres, els alumnes ens vam convertir directament en soldats i el professor en el nostre sergent. Va ser una presa de contacte entre nosaltres per trencar el gel. Però en Jaume aviat ens va informar del fil conductor que portaria el curs. El C2 seria un viatge en el qual viuríem una experiència des de la basant de l’aprenentatge. Penso en la metàfora que suposa el viatge darrere el paradís 4.0 ja que aquest ha esdevingut una etapa més en les nostres vides i mai la oblidarem.

Les eines de treball de les classes han sigut molt variades. Hem emprat les noves tecnologies com ara el Twitter per publicar exercicis o el blog per a textos amb més extensió. Però també hem fet treballs manuals com les postals o retalls de paper per decorar la classe. Sense oblidar-nos de la part teòrica a base d’exercicis clàssics d’omplir espais amb paraules clau o corregir textos fets pels nostres companys. Les classes han sigut molt didàctiques i amenes. Els jocs a mig matí feien que els més adormits ens espaviléssim. En resum, unes classes per gaudir-les, aprendre i viure-les.

Quan les paraules cobren vida

El passat mes de novembre de 2013 l’actual directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), membre de l’International Advisory Board of Electronic Literature i professora de la UB, Laura Borràs Castanyer, va protagonitzar una ponència titulada Quan les paraules cobren vida, des de la ciutat de Reus, en el marc de les conferències TEDTalks amb la qual  va endegar un debat profund i personalíssim sobre “el poder i la realitat de les paraules”, perquè “les paraules tenen vida, parlen de la vida, creen el món, amb elles pensem el món, qui som i què fem”.

Durant l’acte, Laura Borràs va convidar l’auditori a reflexionar sobre la transformació de les paraules en contacte amb les tecnologies digitals agafant com a punt de partida la seva tesi doctoral La bogeria a l’Edat Mitjana, en què analitza l’eclosió que experimenten les paraules de la mà de les tecnologies, les quals –les paraules- “poden tenir, fins i tot, moviment físic”. De fet, no va sorprendre atenent que està especialitzada en camps tan interessants com la literatura medieval i la literatura electrònica (particularment les xarxes 2.0). Les paraules també són sentiments i “cada paraula és un batec de vida”, va explicar en un instant de record a la poetessa i escriptora Joana Raspall de la qual, aquell any, es commemorava el centè aniversari.

Per tal d’enriquir la conferència, es va valdre de suports videogràfics i informàtics (Google convertit en una màquina d’escriure, per exemple), per cloure que “les màquines ens ajuden a llegir el món”. “La paraula busca una aliança amb l’espai (…), vol esdevenir imatge d’ella mateixa” –seria el cas dels cal·ligrames; paraules animades que volen dir-nos quelcom en una doble dimensió la verbal i la icònica (la materialitat del llenguatge segons Salvat Papasseit)-. L’espectador també va poder-se endinsar a la Nova York tipogràfica d’Alex Gopher; Nova York escrita per poder ser llegida pels ulls. Finalment, la ponent va tractar com els dispositius tàctils (tauletes) són una nova manera de llegir les paraules, de repensar la relació entre el continent i el contingut, en definitiva repensar la manera de fer literatura a través de les app’s digitals.

En definitiva, després de sentir Laura Borràs ens plantegem si serem capaços de desfer-nos definitivament del llibre, la tecnologia més potent i poderosa. La història fa pensar que no; el llibre ha conseguit mantenir-se, al llarg dels temps, sense pràcticament cap mena de competència.

Lluitar per a un nou inici

ruin-511842_960_720

Reps una trucada telefònica anunciant-te que casa teva ha desaparegut. Rere una explosió, la que era fins fa una hores la teva llar, ara és una gran muntanya de runes.

Què sentir? Què pensar? Com actuar? són preguntes que, probablement, passin pel cap de qualsevol persona que es troba davant una situació terriblement irreversible.

Tot record irreemplaçable, que ens lligava emocionalment a moments i/o persones especials, ara resta transformat en quelcom destruït, fet pols.

Els passos a fer davant aquesta consternant situació són possiblement més durs que la pròpia pèrdua. Afrontar la situació un cop conscient de la irreversibilitat d’aquest horrorós fet, és tot un repte emocional i un esforç de superació colossal.

No obstant això, la desolació mai supera el dolor incurable per la pèrdua i/o danys físics d’éssers humans. Quan passa un accident d’aquesta magnitud, el primer interrogant de qualsevol individu és saber si alguna persona s’ha vist afectada físicament. El consol que s’aguditza quan es té la seguretat de comptar sempre amb tots els que hi habitaven a la zona accidentada és, per tant, el sentiment més important que s’ hauria de tenir sempre, per tal d’iniciar la lluita a un nou inici.

CANVI SOBTAT

Després d’observar l’estat en què ha quedat la casa derruïda, m’apropo a parlar amb les persones afectades. Les escolto amb atenció imaginant-me com  em sentiria jo en una situació semblant. Puc veure la desesperació en el rostre d’aquesta família que de cop i volta, la vida, la seva manera de viure pren un altre camí. Amb la desesperació també està l’alegria de saber-se tots vius i que no estan ferits. La mare, angoixada, només volia comprovar que tothom estigués bé. És veritat que ho han perdut tot, però conserven el més important: la vida, i sobretot les ganes de mirar cap endavant. Un futur que han de començar junts, amb noves il·lusions i noves esperances. No hi ha més remei!!

Aquests fets em fan pensar tot el que gira entorn la meva vida. Em plantejo quines són les coses més importants. Quantes vegades ens preocupem per tenir cases, cotxes a més de coses materials que semblen ser imprescindibles. A vegades, és necessari aquests cops que la vida ens dóna per despertar-nos i valorar els petits detalls, les persones que ens envolten i ens estimen i a qui estimem i que no els ho diem mai.

He sentit que els obstacles s’han de veure com a oportunitats; així és com veig que afrontaran aquesta situació les persones afectades. Valoraven que eren vius, no els importava haver-ho perdut tot perquè això passava a un segon terme en comprovar que tots estaven bé.

També constates la solidaritat dels veïns, tot un poble que s’implica per ajudar  una família que podria haver estat la seva.

casa derruida

Enter a caption

LA NOSTRA CASA EN RUNES

casa en runes

 

Aquest estiu va ser inoblidable, desafortunadament, per a la família Puig. Qui els anava a dir que tornant de la platja es quedarien en banyador durant uns quants dies, perquè casa seva va desaparèixer totalment a causa d’una explosió. Encara no se n’han descobert les causes.

La casa de dues plantes amb pàrquing, propietat de la família Puig, va quedar en runes en un tres i no res. Uns diuen que va ser intencionat, altres que va ser una fuita de gas. Fos el que fos, el 4 de juliol, allà hi havia la família Puig, amb roba de bany, palplantada davant de casa seva, o el que en quedava, tots muts i atònits.

Per sort, tots van decidir anar aquell dia a la platja: la mare, el pare, les dues nenes i l’àvia, fins i tot, en Roc, el gosset, que quan va baixar del cotxe no parava de bordar observant que també s’havia quedat sense llar.

Hi havia veïns, els bombers, els mossos d’esquadra i  una ambulància… Sort que ningú va prendre mal. No hi va haver cap ferit, ja que gràcies al sol que cremava aquell dia, en el moment de l’explosió, no passava ningú per davant d’aquella casa…

Aquella nit van passar-la en un hotel de la ciutat i van haver de començar a gestionar tot de tràmits per rebre els ajuts del govern. Però el que més agraeix la família afectada és tota la mobilització dels veïns, una solidaritat que mai s’esborrarà dels seus cors.

Noemí Biosca Puig

Aparatosa explosió de gas fa enderrocar tres edificis

Vora les tres de la matinada d’ahir, divuit d’agost, els bombers van rebre l’avís d’un veí que sentia una forta pudor de gas a l’escala veïnal del bloc de pisos número quaranta-u del carrer Tresols de Gavà (Barcelona).

En qüestió de set minuts, quatre dotacions de bombers i cinc ambulàncies ja eren al lloc dels fets. Just els va donar temps a desallotjar tot l’edifici afectat i els circumdants i, acte seguit, quan ja eren les 3.25h de la matinada, es va produir una gran explosió.

Per sort, no s’ hi van perdre vides humanes, però sí les d’un gos i un gat que havíen quedat tancats al balcó d’un dels habitatges en front del número 41, els amos dels quals es trobaven fora en aquell moment.

Després de l’esclat, tot i que no va causar danys humans, l’onada expansiva va trencar vidres, persianes i baranes que van sortir disparades en totes direccions. Va malmetre façanes, inclús, més enllà dels límits de seguretat establerts inicialment pels bombers. Aquesta greu fallada va provocar la indignació dels veïnsde la zona, ja que molts d’ells es trobaven fora els balcons observant l’escena.

Després de l’informe del tècnic dels bombers, en col.laboració amb els Mossos d’Esquadra, es va determinar que la causa havia estat una deflagració de gas butà d’una bombona. Es va deixar a mig tancar dins la cuina, a la segona porta de la primera planta del mateix bloc de pisos. L’amo d’aquest pis va haver de ser atès per un atac d’ansietat ja que en ser desallotjats va reconèixer als Mossos d’Esquadra que havia estat ell qui havia comès la imprudència. Així mateix, es preveu que tres dels vuit edificis afectats hagin de ser, finalment, enderrocats.

A hores d’ara, l’Ajuntament de Gavà ha habilitat el gimnàs del centre poliesportiu perquè tots els afectats tinguin un lloc cobert on passar la nit. A més, Serveis Socials i molts voluntaris han acudit a la zona per oferir aigua, aliments i suport humà.

 

Sònia DRG

CASUALITATS CATASTRÒFIQUES

1425568281_642621_1425568411_noticia_normal

El dia d’ahir va ser llarg, dur i intens per a molts dels veïns i serveis d’urgència que conformen el Vallès Occidental.

Durant la jornada del passat dia van caure precipitacions de dos-cents catorze litres per metre quadrat en un període de tres hores a l’àrea del Vallès Occidental.

El succés va provocar la crescuda del cabal a la part final del Llobregat, el Besòs i els seus afluents. Així mateix es va originar una avinguda torrencial d’aigua que va causar la desaparició del barri de les Arenes a Terrassa, l’Escardívol de Rubí i moltes fàbriques de Sabadell, entre d’altres materials.

Els veïns de la zona han perdut totes les seves pertinences i a hores d’ara es troben allotjats a entitats públiques habilitades pels diversos ajuntaments. A més a més, s’han vist afectats els edificis públics, el patrimoni històric de les ciutats i empreses de gran prestigi internacional.

Els cossos i serveis de seguretat categoritzen el fet com una catàstrofe natural impossible d’evitar a la qual han associat el terme casualitat. Parlem, doncs, dallò imprevist i difícil de preveure, com si els permisos de construcció d’habitatges i d’indústries a vora del riu no haguessin estat atorgats per certs òrgans polítics.

En qualsevol cas, l’administració engegarà mecanismes d’atenció a les persones i famílies damnificades per tal de valorar les pèrdues causades. La Catàstrofe ha estat qualificada des d’un punt de vista polític com a inevitable.