PARLEN LES DONES

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Montserrat Abelló

(De Dins l’esfera del temps, 1998)

Anuncis

Llei d’estrangeria

 El meu país és el desig
que em fa anar a l’estranger de mi.
Sóc sempre emigrant al cor d’algú:
li prenc l’idioma, el clima, el cos, menjo el que hi ha, allò que em donen.
Fins que, llei en mà, m’expulsen o jo surto a cercar nous horitzons.
Mans invisibles ens empeny
No sé si prospero.Sobrevisc.

Poema de Manuel Forcano

Poemes que es poden llegir pel recorregut del poble vell de Corbera d’Ebre.

IMG_2504IMG_2524

IMG_2502

Alguns dels poemes que es poden trobar al recorregut de Corbera d'Ebre.

Alguns dels poemes que es poden trobar al recorregut de Corbera d’Ebre.

IMG_2520

Javier Llorca M.

CANÇÓ SENSE NOM (Lluís Llach)

CANÇÓ SENSE NOM (Lluis Llach)

thAG44IRBI

On vas amb les banderes i avions

i tot el cercle de canons

que apuntes al meu poble?

On vas amb la vergonya per galó,

i en el fusell hi duus la por,

que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l’infant no vol jugar

perquè el carrer vessa de sang

i ets tu qui l’omples?

On vas quan ja l’infant no pot mirar

ni el blau del mar, ni aquest cel clar,

i ets tu qui el robes?

On vas amb les banderes,

on vas amb els avions,

on vas, on vas?

On vas amb els fusells,

on vas amb els canons,

on vas, on vas…?

W.SHAKESPEARE

Esmussa, temps voraç, les urpes del lleó,
fes que la terra es mengi tot el que d’ella neix;
al tigre, arrenca-li els punxants ullals del queix,
crema al fènix etern quan es plè de braó.

Aboca’ns estacions funestes o sublims,
fes el que vulguis, doncs, tu, temps de peus lleugers,
a l’ample món i als éssers bonics i fugissers;
només et prohibeixo el més atroç dels crims:

No devastis el front del meu enamorat,
no hi dibuixis ni un solc amb cap pinzell obscur;
a ell, en el teu curs, deixa’l inalterat,
perquè sigui un model als homes del futur;

Però és igual, fes el que vulguis, temps pervers,
el meu amor romandrà jove en el meu vers”

Sóc

Sóc

Sóc el guerrer

de les batalles perdudes.

Sóc l’home sincer

de les interminables caigudes.

Sóc el de l’amor veritable

en les set vides.

 

Sóc el nen pedra

Sóc l’home cartó.

El de l’ansietat fosca

i el crit callat.

El de la mirada pura

i el somni amat.

 

Sóc, sóc!  Qui sóc?

El guerrer ?

L’home sincer?

El de l’amor veritable?

 

Sóc, sóc! Qui sóc?

El de l’ansietat fosca

o el de la mirada pura ?

El del crit callat

o el del somni amat?

 

Potser sigui el nen pedra,

Potser l’home cartó

Però no hi ha dubte

que jo, SÓC!

Himne alguerès – Ramon Clavellet

 Himne Alguerès

De la banda de Ponent

, hi ha una terra llunya llunya;

és la nostra Catalunya,

bella, forta i renaixent.

En allà, nostros germans,

redimits de la gran prova.

van cantant la cançó nova

que atravessa monts i plans.

És un crit atronador

per la catalana terra,

que mil ànimes enserra

en un llaç de germanor.

Aquest crit és arribat

finses a la nostra platja.

Catalans d’Alguer, coratge!

no olvidem nostro passat.

En lo sou gloriós camí

Catalunya sempre avança;

i, per tot hont passa, llança

la llavor que ha de florir.

O germans, no disperem!

Catalunya està fent via.

Prest arribarà lo dia

en que tots renaixerem!

Ramon Clavellet

(pseudònim d’Antonio Ciuffo)

Oda a Espanya

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall, Oda a Espanya.

La creació

foto
El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l’estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sospita.

El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se’ns liquava,
a poc a poc, tot l’enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plagar i ens en vam riure.

El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure dels qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era l’hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.

El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d’ortigues.

El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí d ecel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.

El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s’ajupen
a besar els peus d’aquells que els apallissen.

El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents-i-vint-i-quatre
llarguíssims anys.
No res: una fotesa!

Miquel Martí i Pol

Ernest

L’Elionor

L’Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia:-sí, senyor- i -bones tardes-.

La gent se l’estimava,

l’Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l’escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l’opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l’Elionor no hauria

pas sabut dir d’on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.

Miquel Martí i Pol

Lorena.