L’economia de lliure mercat permet que l’ambició lògica de l’home per enriquir-se creï empreses que generen llocs de treball i productes nous barats, sent aquestes tres conseqüències bones en si mateixes, al meu entendre.
L’arribada de la revolució industrial, amb el domini de l’energia i els coneixements tècnics, han propiciat una producció massiva que ha començat a arrasar les condicions ambientals a causa de la necessitat de més i més matèries primeres i processos de transformació, de manera que la creació de subproductes, residus, fums, radiacions, i altres ha augmentat fins a nivells perjudicials.
Fins fa molt pocs anys, no existien lleis per reduir l’efecte degradador amb el qual cada persona o fàbrica realitzava els processos que volien, generalment els més barats i els residus o deixalles s’eliminaven de la forma més expeditiva, cremant-los o tirant-los al riu o al mar.
El continu avanç de la R+D va permetre abaratir encara més els processos de manera que la demanda global va augmentar. Ja no tenim un televisor sinó tres: al saló, a la cuina i al dormitori.
La medicina ha avançat espectacularment, creant vacunes i fàrmacs que d’una banda limiten les morts prematures i d’un altra allarguen la vida a la tercera edat, amb el que cada vegada som més consumidors. La situació és explosiva.
Què s’ha de fer?
– Conscienciar la societat, especialment els joves que regiran el país en el futur i als polítics, que són els que avui poden legislar per forçar als ens productius que utilitzin processos nets i eficaços.
– Legislar restriccions allà on la iniciativa privada no està disposada a col•laborar si només en depèn.
– Aplicar el sentit comú; donaré un exemple. A Grècia pràcticament tots els habitatges tenen plaques solars captadores de radiació solar per escalfar l’aigua sanitària, de manera que eliminen una potència elèctrica instal•lada entre 1 i 2 kW per habitatge, sent el cost unitari molt baix. Aquí en aquest estat, pràcticament no es veuen i no obstant això han arruïnat a moltes persones animant-les a instal•lar costoses plaques fotovoltaiques (i de mal reciclatge quan s’esgotin), que produeixen una irrisòria quantitat d’electricitat.
– Ser realistes i reprendre el pla de construcció de centrals nuclears, que produeixen una enorme quantitat d’energia en instal•lacions no molt costoses i de volum reduït, que poden col•locar-se en llocs allunyats. Evidentment cal optimitzar la seguretat, però pensem què els accidents què malauradament hi ha hagut han contaminat milers de vegades menys que les bombes nuclears que s’han fet explotar en proves atmosfèriques.
– Interpretar allò de “creixeu i multipliqueu-vos” d’una forma més racional que ens porti a una població sostenible.
Quan veig pel carrer un ene que treu el paper del seu caramel i va corrent a llençar-lo a una paperera abans de menjar-se’l, m’anima a pensar que ja estem al bon camí.
Els veÏns del C2 