Capital okupa

El present escrit vol posar de manifest l’opinió del col·lectiu de policies que malauradament com ja és habitual es troba en el punt de mira de la societat catalana. El documental Ciutat Morta només dona a conèixer una part de la informació, és a dir, la versió que defensa part d’aquest col·lectiu okupa. Per aquest motiu, considerem que no és un documental sinó una pel·lícula de bons i dolents. El col·lectiu okupa  creu que el judici no va ser just i que van existir pressions polítiques perquè la sentència fos condemnatòria envers els imputats. Contràriament a la indefensió que es relata al documental, l’advocat defensor va arribar fins a l’estament més alt del poder judicial, el Tribunal Suprem, el qual no només va mantenir la pena de presó als inculpats, sinó que  els la van augmentar. A més, tot procediment judicial   contempla una sèrie de garanties processals, com és  el principi  in dubio pro reo que estableix que en cas de dubte en les proves  la sentència sempre serà a favor de l’imputat.

Per una banda, creiem que existeix una permissivitat excessiva de l’Ajuntament de Barcelona envers el moviment okupa, atès que l’edifici on van transcórrer els fets que ens ocupen era de titularitat municipal. Aquella nit de febrer de 2006, quatre  guàrdies urbans es van adreçar al carrer Sant Pere Més Baix per prevenir més sorolls i molèsties els veïns del carrer. Un grup entre 20 i 30 persones van increpar els guàrdies urbans amb actitud hostil i amenaçant a agents portant pedres, ampolles i objectes per llençar a la policia. Entre aquests grup violent que van llençar pedres hi havia Rodrigo Andrés Lanza i Alex Cisternas, els quals es van detenir de manera in fraganti pels agents de la Guàrdia Urbana. Si aquest col·lectiu creu que la justícia s’ha equivocat, ha de prendre decisions i buscar nous testimonis. Per altra banda, cal destacar que existeixen contradiccions per part de l’acusació i la defensa en el procés judicial. A tall d’exemple, es qüestiona el fet que Patricia Heras es va personar  a l’Hospital del Mar, després de l’agressió als guàrdies urbans i que manifestava que havia patit lesions per una caiguda  fortuïta en bicicleta. Però va ser arran de les valoracions del metge forense i del metge que li va atendre a l’Hospital, que es va constatar que les lesions no eren produïdes per una caiguda en bicicleta. Com es detalla a l’informe pericial, les lesions no eren compatibles amb una lesió per fregament, sinó per impactes produïts per cops, possiblement per una baralla. Així mateix,  els tècnics del Servei d’Emergències Mèdiques que en anterioritat van atendre a Patricia Heras a un carrer prop de Sant Pere Més Baix,  van relatar que durant la primera assistència mèdica, no hi portava cap bicicleta. Val la pena dir que també  van existir moltes incongruències amb l’objecte que va deixar tetraplègic al guàrdia urbà i que en un primer moment no va quedar clar si era una pedra o un test.

En definitiva,  ens crida molt l’atenció que al documental surti una  persona encaputxada manifestant que un conegut sap qui és el veritable autor dels fets. Per què no es dona a conèixer el nom del testimoni  que hauria de formar part del procés judicial? No es pot permetre que en estat de dret és doni fiabilitat a aquest tipus de declaracions. Es més, com a ciutadà té el deure i l’obligació de denunciar-ho, si  no es considera que està cometent un delicte d’obstrucció a la justícia. La violència del sistema no es combat amb més violència! Convé destacar que darrera de l’agent de policia i del seu uniforme, hi ha una persona que tenia en aquell moment 39 anys, casat i pare de quatre fills.  En conseqüència de l’agressió relatada l’agent Juan José Salas  ha quedat en estat tetraplègic, per tant, és la veritable víctima dels fets. Ja n’hi ha prou de manipular l’opinió pública! És molt preocupant que aquesta societat li doni més  fiabilitat a un reportatge amb informació que no és plenament  fidedigne que a tot un procés judicial.

El 4F amb noms i cognoms o parlem de pseudònims?

L’emissió del documental La ciutat morta ha tingut una gran repercussió a tota la societat catalana. Més de mig milió d’espectadors el van veure en directe i a les xarxes socials l’enllaç es va convertir en viral. Això genera moltes opinions i molts punts de vista que tothom vol compartir en diversos formats, ja sigui amb un comentari al mur del FaceBook, amb una piulada o amb un article. Aquest últim cas és el de Jesús Rodríguez amb “4F amb noms i cognoms”, en el qual els juristes, el cos policial, els polítics i la premsa reben un fort correctiu.

Jo, com a jurista que sóc, m’agradaria aclarir alguns fets. Encara que hi pugui coincidir en certs punts està clar que està escrit d’una forma visceral i que alguns aspectes no responen a la realitat i s’expressen en forma de manipulació per tal que el lector satanitzi a aquests grups. Afirma que el màxim responsable de la UNOC en aquell moment era corrupte i que, per tant, tots els seus subalterns també ho eren; sens dubte cau en una generalització sensacionalista. Senyors, de pomes podrides n’hi ha arreu, però això no vol dir que on n’hi hagi una tothom ho sigui.

També parla d’abusos contra persones amb estètica alternativa. Són unes acusacions molt greus i certament són casos que no haurien de produir-se; en aquest cas els agents ja els han jutjats i es prenen les mesures pertinents perquè no es repeteixi.

Els polítics tampoc en surten gaire ben parats. Parla de manca d’interès però al mateix temps exposa que alguns van accedir amb reunir-se amb Mariana Huidobro, mare de Rodrigo Lanza, i que Albert Fernández sempre els donà suport. Això denota una visió de l’assumpte un pèl partidista. Quant a la implicació, on s’explica que podrien haver fet alguna cosa més, no és pas així; no haurien pogut fer-hi res més, ja que es tractaria d’un cas gravíssim d’intromissió i els polítics no tenen potestat per immiscir-se en les tasques judicials. I en això hi estarem tots d’acord. Tothom és igual davant la llei!

Acusa certs diaris d’aplicar una censura. Aquest tema el desconec, però el que és prou clar que els mitjans de comunicació només treuen a la llum la informació que els arriba, i mai no s’ha de publicar una noticia sense haver-la contrastada abans.

Respecte de la Fiscalia es queixa de què la mare no va rebre resposta a la seva carta, fet gens criticable ja que tot té el seu procediment legal. Si ens saltéssim els passos dels processos judicials seria impossible tenir un sistema just: seria caòtic, poc efectiu i no pas just. La fiscalia provincial de Barcelona actua segons les proves de què disposa. Certament, amb més informació podria haver-hi hagut un altre veredicte o posteriorment es podria haver replantejat l’obertura del cas, però no és el jutge qui ha de dubtar, a priori, de la credibilitat d’un cos de seguretat. També parla d’un mur judicial, però no és això el que som els juristes. Potser caldria revisar un sistema judicial que s’ha quedat obsolet a l’hora de resoldre certs casos, però nosaltres ens hem de limitar a aplicar i fer complir la llei.

Per acabar voldria dir que potser el cas no es va gestionar tan bé com es podria, però els homes som fal·libles, i per part dels juristes no hi va haver cap interès de culpabilitzar o imputar a ningú en particular: es va actuar com en la resta de casos, és a dir, amb la major imparcialitat possible. En tot cas, tal com he comentat anteriorment, caldria una revisió del sistema judicial abans d’entretenir-nos a casos particulars un per un i de forma individual.

Ivette Grima

LA POLÍTICA DE LA CIUTAT MORTA

Arran del cas 4F i del documental Ciutat morta s’han escrit un gran nombre d’articles, entre els quals es troba el de Jesús Rodríguez, que critiquen el paper que van tenir els representants polítics. S’han acusat als polítics de no haver actuat de forma activa en el transcurs de la investigació ja que no hi havia oportunitat de captar vots per no estar en època de campanya electoral i perquè no hi havia hagut fins al moment transcendència mediàtica que requerís atenció. Cal tenir en compte que els polítics no poden tenir coneixements de tots els casos judicials que es porten a terme a la cuitat de Barcelona, ni en cap cas concret, a menys que hi hagi una relació directa o es posi el cas al seu coneixement.

Representants polítics de diversos partits van mantenir contacte amb familiars del afectats com és el cas de Mariana Huidobro, mare de Lorenzo Lanza. Aquestes reunions no van tenir els resultats esperats per part dels interessats atès que la investigació judicial estava oberta i no hi havia marge d’actuació.

L’interès polític és el benestar del ciutadà, i les seves actuacions van dirigides a garantir aquest interès. Tot i l’estret vincle entre política i justícia, el poder judicial és quelcom independent.

Va haver-hi intents d’aproximació per part dels polítics, com quan l’alcalde de Barcelona en aquell moment va facilitar informació via radiofònica. Posteriorment no es va acceptar en el judici aquest testimoni pel fet que no es disposaven de proves sòlides per confirmar la informació aportada.

Per concloure vull remarcar que el paper del polític mai es fàcil. Darrerament a causa de les acusacions respecte al maneig inadequat dels diners del fons públic, la figura del polítics ha estat molt vinculada a la corrupció, però no podem caure a la generalització i pensar que si alguns membres dels partits polítics han pres avantatge d’aquesta situació econòmica sempre serà d’aquesta manera en tots els altres àmbits. Els polítics tenen les responsabilitats pròpies del seu treball, com qualsevol altre treballador, i no podem pretendre que uns assumeixin les responsabilitats dels altres.

Sempre és més senzill culpar a un altre, i els polítics en els darrers anys han sigut un blanc  fàcil. Potser ha arribat el moment que cadascú admeti els seus errors i les responsabilitats per tal de poder reconstruir una ciutat més viva.

L’ombra del 4 -F

Fins ara, els únics fets provats del cas 4F són els que recull la sentència judicial. S’hi descriu el que va passar aquella matinada del 2006 al districte de Ciutat Vella. Però la Fiscalia considera que els nous indicis aportats per l’article de Jesús Rodríguez obre una via d’investigació nova que justifica la decisió de reobrir el cas 4F, amb un acord no unànime de la institució judicial. Però com van succeir els fets?

Nou persones van ser condemnades pels incidents durant el desallotjament d’un edifici municipal el 2006. Un guàrdia urbà va quedar tetraplègic a conseqüència de l’impacte d’una pedra. Un documental premiat per l’Ajuntament de Barcelona i l’article de Jesús Rodríguez qüestionen la investigació policial i defensen la innocència dels acusats. Una de les empresonades es va suïcidar durant un permís penitenciari. Els condemnats demanen depurar els agents suposadament corruptes, dos dels policies que van declarar contra els acusats van ser jutjats i condemnats per tortures en un altre cas.
Els advocats defensors van al•legar parcialitat del tribunal, basant-se en què el mateix tribunal va ratificar la presó provisional incondicional als imputats, i va desestimar totes les peticions d’investigació fetes per la defensa durant la instrucció. La Comissió de Defensa dels drets de la Persona I del Lliure Exercici de l’Advocacia també va expressar la seva preocupació per la manca d’imparcialitat en examinar les actuacions del Tribunal. El tribunal es va negar a investigar la hipòtesi del test llançat. A més els advocats de la defensa es van queixar que no s’havia garantit suficientment la incomunicació entre els testimonis policials.
Segons les declaracions dels agents de policia presents al lloc dels fets i del personal sanitari del 061 van ser contradictòries. L’agent 19581 i el metge del 061 que va atendre al policia ferit van atribuir la lesió “al llançament d’un test des del terrat o un balcó de l’edifici”. Els agents 24.147 i 24.738, a “una pedra llançada des del carrer pels acusats”.
Segons el punt de vista mèdic, els dos metges forenses del Jutjat de Guàrdia acceptaven com a plausibles les dues versions, però en canvi els quatre pèrits mèdics aportats per les defenses asseguraven que era científicament impossible que la lesió hagués estat causada per un impacte frontal, i en canvi donaven credibilitat a un impacte fort causat per un objecte caigut des de gran alçada. Joan Clos, aleshores alcalde de Barcelona, va declarar públicament que la lesió era deguda a un test llançat des del balcó de l’edifici, i va ratificar la versió dos anys després en una entrevista televisiva, tot citant un informe policial “verbal o escrit”-
L’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona va assistir al judici en qualitat d’observador, a requeriment del “Centro de Estudios Legales i Sociales de Buenos Aires” i de les famílies de dos dels acusats, davant la presumpta comissió d’irregularitats durant el procés consistents, entre altres, en una “manipulada intervenció policial” de la Guàrdia Urbana i imparcialitat de la jutgessa, magistrada Carmen Garcia Martínez, i de la Fiscalia.
Tot i que el president del tribunal va negar a la defensa preguntar sobre aspectes importants pel procés, els policies van contradir-se en qüestions fonamentals, i van inclús comunicar-se entre si de manera il•legal entre les declaracions d’uns i altres. L’acusació no va presentar cap altra prova més enllà del testimoni dels policies, inclús va confirmar que “havia esborrat o no investigat altres proves possibles”.
Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures que van rebre els detinguts principals. El jutge va acabar arxivant les denúncies contra els guàrdies urbans.
Amb la finalitat que hi hagi una rigorosa investigació per saber la veritat i perquè creiem que hi ha indicis suficients de possibles actuacions incorrectes i sense perjudicis de les dues sentències ja dictades; la Fiscalia ha acordat, per 3 vots a favor i 2 en contra, reobrir el cas 4F.
Quim Arnáiz
Curs D. CPNL
Castelldefels, 16 de febrer de 2015

Presumpció de culpabilitat

Vivim en una societat cada cop més corrupta i vinculada amb el poder. Els fets succeïts el 4f van treure a la llum que la justícia no és a l’abast de tothom. Si no encaixes al que és considerat normal o no agrades, ets sospitós .

El 04/02/2006, en una festa que es realitzava en un antic teatre en mig d’una actuació del cos de seguretat de Barcelona, vers els assistents de la festa, va ésser llençat un test des del terrat del mateix edifici, fent que impactés al cap d’un dels agents, això li provocà ferides greus que el van deixar en  estat vegetatiu, tot i que el test fou llençat des d’una alçada varen arrestar a vianants que era al carrer com acusats del fet.

Els arrestat van ser traslladat a l’hospital per fer un reconeixement mèdic de les ferides produïdes pels agents de seguretat ciutadana, i  un cop allà són arrestades dues persones més alienes als fets, però sospitoses per la seva vestimenta. Tots són empresonats tot i no sent culpables .

Un cop vist el documental arribo a la conclusió que desconec la societat en què visc, en la qual la discrecionalitat i l’abús de poder mouen fitxa abans que el raonament i la pròpia justícia. La xarxa que interconnecta diferents estaments del poder ja sigui cossos de policia, judicials, ajuntaments, etc que actuen amb total parcialitat ei impunitat, manipulant fets amb falsedats per dur a terme un proteccionisme que sosté un sistema viciat per la discriminació i la negligència.

Definitivament vivim en una societat desprotegida , incomprensible en un estat de dret on la presumpció de culpabilitat per part de les autoritats tenen més pes que la paraula del ciutadà.

La perpètua i perfecta imperfecció

Mira, et comento: Patrícia Heras es va suïcidar a Barcelona quan tenia 31 anys, l’abril de 2006. Estava condemnada a tres anys de presó a Barcelona per atemptat contra l’autoritat. Tenia un règim de tercer grau que l’obligava a dormir a la presó en què portava condemnada sis mesos. Segons va pronunciar-se l’Audiència de Barcelona, Heras va enfrontar-se a agents de la Guàrdia Urbana el 4 de febrer de 2006, quan intervenien per posar fi a una festa a un edifici okupat.

El cas va passar a ser conegut com a 4F i va ser tràgic per a un dels agents que va rebre un impacte al cap i va quedar tetraplègic. Les primeres versions apuntaven que el traumatisme va ser causat per un objecte llençat des de certa alçada. Fins i tot l’alcalde Joan Clos ho va admetre. La versió oficial va canviar més tard. Ja no era un objecte llençat des d’un lloc elevat, sinó una pedra llençada a nivell de terra. Cap dels dos objectes es va presentar com a prova, però va ser la segona versió finalment la que es va admetre com a bona i va servir per empresonar dos joves més.

Patricia Heras. Foto: poetadifunta.blogspot.com

La Patrícia no va tenir res a veure amb els fets. Ella sempre ho va negar. Mentre se celebrava la festa ella es trobava a la sala d’espera de l’Hospital del Mar amb un company ferit a causa d’un accident de bicicleta. Allà va coincidir amb els agents de la Guàrdia Urbana que la van veure i van assegurar que també es trobava al lloc dels fets, com va concloure finalment l’Audiència. El testimoni dels agents va passar per davant de totes les evidències i proves en sentit contrari que es van aportar.

El documental Ciutat morta ha fet trontollar tots els col·lectius que han tingut alguna relació amb el 4F. Des de la policia, passant per l’Ajuntament de Barcelona, el poder judicial, els mitjans de comunicació i els condemnats pel cas i el seu entorn. Un cas que en termes judicials ja està tancat i que la fiscalia no tornarà a reobrir, malgrat tots els dubtes, sospites i interrogants que torna a posar sobre la taula el documental.

Ara mateix no s’estarien escrivint aquestes línies si no fos per la repercussió mediàtica que ha tingut Ciutat morta arran de l’emissió per televisió. Tot i ser al Canal 33 un dissabte a la nit i sense gaire publicitat prèvia, la cadena va batre rècords d’audiència. Va incendiar la xarxa, no solament pel contingut, sinó també per la mesura cautelar del jutjat 25 de Barcelona de censurar 5 minuts amb imatges de l’antic cap d’Informació de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Víctor Gibanel.

Després d’allò, concentracions, hastags, tertúlies, debats, noves informacions i rius de tinta que no aconseguiran tornar a les víctimes allò que han perdut. Els mateixos mitjans que van callar al seu moment i van parlar més tard, aniran condemnant de nou el cas a l’hemeroteca. Seguirà havent-hi la sensació de que cal fer-hi alguna cosa més per fer justícia, però potser qui té capacitat per fer-ho no en té cap interès. Del contrari s’hauria d’acceptar que el sistema pot cometre errades, que s’equivoca i que podria millorar. Pensar que ha pogut passar això és ser un antisistema i els antisistema han de ser condemnats.

És el missatge que es vol transmetre i que alguns mitjans repeteixen, guiats pels interessos del poder polític i econòmic. Es tracta, en definitiva, d’una lluita constant per canviar la que pretenen que sigui la perpètua i perfecta imperfecció en què en comptats casos guanyen els dèbils, però no en aquest.