A voltes amb la participació ciutadana

A Castelldefels com en altres municipis del Baix Llobregat els ajuntaments estan posant en marxa iniciatives de participació ciutadana i consultes populars per tal d’involucrar a la ciutadania en la presa de decisions. Ens trobem en una nova etapa política de governs de coalició entre diferents partits , allunyats de les majories absolutes , això ha afavorit el diàleg i el foment de la participació tant dels ciutadans com de les diferents entitats municipals.

D’una banda, el desenvolupament de les noves tecnologies, de les xarxes socials, les aplicacions de mòbil… fa que sigui més fàcil i accessible aquesta feina , també les assemblees veïnals o dels partits polítics on podem parlar directament amb els nostres representants.

D’altra banda, vivim en una societat canviant, som una nova generació que ha crescut envoltada de totes aquestes facilitats amb accés directe a la informació i que reclamem respostes immediates als nostres problemes i propostes. No puc imaginar-me ara mateix presentant una instància a l’ajuntament per un tema puntual (recollida de residus, barreres arquitectòniques, etc.) i que em diguin que he d’esperar mesos per parlar amb un responsable quan els veus parlar a través de Facebook, Twitter…

Evidentment no és necessari consultar contínuament als ciutadans les decisions que es prenen els plens municipals, això cansaria la gent, faria que perdessin l’interès, però si aquestes qüestions que afecten directament la nostra vida quotidiana.

En definitiva vivim en una societat oberta i canviant que vol formar part de les decisions que l’afecten i no només que se’ns consulti la nostra opinió cada 4 anys, amb la participació a més a més de ser un dret , es fomenta el sentiment de pertinença , de comunitat, que ens porta a la defensa dels interessos comuns, si tenint al nostre abast les eines de canvi i participació i no els fem servir no tindrem dret a queixar-nos que les coses no canvien.

La Justicia és justa

No es pot negar que a primera vista per a qualsevol persona aliena al cas 4f es puguin trobar irregularitats, falsos testimonis i inclús proves alterades. Aquesta és la visió que pot tenir una persona que hagi llegit l’article del periodista Jesús Rodriguez, o un espectador que hagi vist el documental Ciutat morta. Tots dos documents ens ofereixen una vessant no gaire objectiva del que van ser els fets d’aquell 4 de febrer de 2006. Uns esdeveniments que es van iniciar en un edifici ocupat al carrer Pere mes Baix de Barcelona, en el qual es va celebrar una festa antisistema, i on per seguretat ciutadana de la zona va anar la guardiaurbana. Com a conseqüencia de la molta afluencia de gent es va restringir l’entrada a l’edifici pels mateixos promotors de la festa, però les persones que no van poder entrar-hi van pensar que havia sigut la policia la que els hi havia impedit. Resultat, es van provocar uns aldarulls que van acabar amb un policia greument ferit i cinc detinguts que van passar a disposició judicial. Uns van ser condemnats a tres i cinc anys de presó per un delicte d’intent d’homicidi en primer grau, i els altres per un delicte d’atemptats contra l’autoritat.

Però el sistema judicial en aquest país està per sobre dels sentiments i les emocions de les persones. Si l’espectador o el lector pot pensar que tot van ser un cúmul d’errades policials i jurídiques, la realitat no és aquesta. El sistema judicial està ben fonamentat i sempre es treballa en base a les proves de les quals es disposa. Cert és que a porteriori els agents Samyang i Bayona, testimonis fonamentals del procediment, s’han vist implicats en delictes de corrupció, maltractaments i falsos testimonis que fa que es pugui pensar que les seves declaracions no siguin veritables, però fins al dia d’avui no s’ha demostrat que en aquest cas els seus testimonis siguin falsos i les declaracions exposen amb tota sèrie de detalls com es van esdevenir els fets. Com reconeixen perfectament l’imputat Rodrigo Lanza, com l’autor del llançament de la pedra que va lesionat de per vida deixant tetraplègic l’agent 22424, i els imputats Alex Cisternes i Juan Pintos, com autors del llançament d’altres objectes i provocadors dels aldarulls. Així mateix reconeixen els detinguts a l’Hospital del Mar Alfredo Pestana y Patricia de las Heras, com autors dels llançament d’una tanca de protecció contra la Guardia Urbana, així com molts més objectes, amenaces, crits i insults, i no pas com els mateixos imputats manifestes que estaven a l’hospital per unes lesions sofertes per haver caigut de la bicicleta, la qual no va aparèixer mai, i d’un informe del metge forense que manifesta que les lesions que presentaven no podien haver-se produït per una caiguda.

I no es que no es pugui creure la versió donada pels imputats, que sempre neguen al versió dels fets. La qüestió és que el testimoni d’un agent d’un cos policial de l’Estat te molta més credibilitat que qualsevol altre testimoni. D’una altra banda també és de vital importància l’informe del metge forense de data 03 d’abril de 2006, on s’especifica clarament que la lesió que va sofrir l’agent 22424, va se conseqüencia de l’impacte d’una pedra d’uns 8 o 10 centímetres llençada de manera frontal desde no gaire distància. Els fets són els que són i fins el dia d’avui els testimonis i les proves de les quals es disposen han fet que tant el cos judicial com el ministeri fiscal prenguin les decisions que han pres i hagin dictat les sentències que han dictat, sempre basant-nos en la llei d’enjudiciament criminal que en regeix.

Cos de juristes del cas 4f

Capital okupa

El present escrit vol posar de manifest l’opinió del col·lectiu de policies que malauradament com ja és habitual es troba en el punt de mira de la societat catalana. El documental Ciutat Morta només dona a conèixer una part de la informació, és a dir, la versió que defensa part d’aquest col·lectiu okupa. Per aquest motiu, considerem que no és un documental sinó una pel·lícula de bons i dolents. El col·lectiu okupa  creu que el judici no va ser just i que van existir pressions polítiques perquè la sentència fos condemnatòria envers els imputats. Contràriament a la indefensió que es relata al documental, l’advocat defensor va arribar fins a l’estament més alt del poder judicial, el Tribunal Suprem, el qual no només va mantenir la pena de presó als inculpats, sinó que  els la van augmentar. A més, tot procediment judicial   contempla una sèrie de garanties processals, com és  el principi  in dubio pro reo que estableix que en cas de dubte en les proves  la sentència sempre serà a favor de l’imputat.

Per una banda, creiem que existeix una permissivitat excessiva de l’Ajuntament de Barcelona envers el moviment okupa, atès que l’edifici on van transcórrer els fets que ens ocupen era de titularitat municipal. Aquella nit de febrer de 2006, quatre  guàrdies urbans es van adreçar al carrer Sant Pere Més Baix per prevenir més sorolls i molèsties els veïns del carrer. Un grup entre 20 i 30 persones van increpar els guàrdies urbans amb actitud hostil i amenaçant a agents portant pedres, ampolles i objectes per llençar a la policia. Entre aquests grup violent que van llençar pedres hi havia Rodrigo Andrés Lanza i Alex Cisternas, els quals es van detenir de manera in fraganti pels agents de la Guàrdia Urbana. Si aquest col·lectiu creu que la justícia s’ha equivocat, ha de prendre decisions i buscar nous testimonis. Per altra banda, cal destacar que existeixen contradiccions per part de l’acusació i la defensa en el procés judicial. A tall d’exemple, es qüestiona el fet que Patricia Heras es va personar  a l’Hospital del Mar, després de l’agressió als guàrdies urbans i que manifestava que havia patit lesions per una caiguda  fortuïta en bicicleta. Però va ser arran de les valoracions del metge forense i del metge que li va atendre a l’Hospital, que es va constatar que les lesions no eren produïdes per una caiguda en bicicleta. Com es detalla a l’informe pericial, les lesions no eren compatibles amb una lesió per fregament, sinó per impactes produïts per cops, possiblement per una baralla. Així mateix,  els tècnics del Servei d’Emergències Mèdiques que en anterioritat van atendre a Patricia Heras a un carrer prop de Sant Pere Més Baix,  van relatar que durant la primera assistència mèdica, no hi portava cap bicicleta. Val la pena dir que també  van existir moltes incongruències amb l’objecte que va deixar tetraplègic al guàrdia urbà i que en un primer moment no va quedar clar si era una pedra o un test.

En definitiva,  ens crida molt l’atenció que al documental surti una  persona encaputxada manifestant que un conegut sap qui és el veritable autor dels fets. Per què no es dona a conèixer el nom del testimoni  que hauria de formar part del procés judicial? No es pot permetre que en estat de dret és doni fiabilitat a aquest tipus de declaracions. Es més, com a ciutadà té el deure i l’obligació de denunciar-ho, si  no es considera que està cometent un delicte d’obstrucció a la justícia. La violència del sistema no es combat amb més violència! Convé destacar que darrera de l’agent de policia i del seu uniforme, hi ha una persona que tenia en aquell moment 39 anys, casat i pare de quatre fills.  En conseqüència de l’agressió relatada l’agent Juan José Salas  ha quedat en estat tetraplègic, per tant, és la veritable víctima dels fets. Ja n’hi ha prou de manipular l’opinió pública! És molt preocupant que aquesta societat li doni més  fiabilitat a un reportatge amb informació que no és plenament  fidedigne que a tot un procés judicial.

El 4F amb noms i cognoms o parlem de pseudònims?

L’emissió del documental La ciutat morta ha tingut una gran repercussió a tota la societat catalana. Més de mig milió d’espectadors el van veure en directe i a les xarxes socials l’enllaç es va convertir en viral. Això genera moltes opinions i molts punts de vista que tothom vol compartir en diversos formats, ja sigui amb un comentari al mur del FaceBook, amb una piulada o amb un article. Aquest últim cas és el de Jesús Rodríguez amb “4F amb noms i cognoms”, en el qual els juristes, el cos policial, els polítics i la premsa reben un fort correctiu.

Jo, com a jurista que sóc, m’agradaria aclarir alguns fets. Encara que hi pugui coincidir en certs punts està clar que està escrit d’una forma visceral i que alguns aspectes no responen a la realitat i s’expressen en forma de manipulació per tal que el lector satanitzi a aquests grups. Afirma que el màxim responsable de la UNOC en aquell moment era corrupte i que, per tant, tots els seus subalterns també ho eren; sens dubte cau en una generalització sensacionalista. Senyors, de pomes podrides n’hi ha arreu, però això no vol dir que on n’hi hagi una tothom ho sigui.

També parla d’abusos contra persones amb estètica alternativa. Són unes acusacions molt greus i certament són casos que no haurien de produir-se; en aquest cas els agents ja els han jutjats i es prenen les mesures pertinents perquè no es repeteixi.

Els polítics tampoc en surten gaire ben parats. Parla de manca d’interès però al mateix temps exposa que alguns van accedir amb reunir-se amb Mariana Huidobro, mare de Rodrigo Lanza, i que Albert Fernández sempre els donà suport. Això denota una visió de l’assumpte un pèl partidista. Quant a la implicació, on s’explica que podrien haver fet alguna cosa més, no és pas així; no haurien pogut fer-hi res més, ja que es tractaria d’un cas gravíssim d’intromissió i els polítics no tenen potestat per immiscir-se en les tasques judicials. I en això hi estarem tots d’acord. Tothom és igual davant la llei!

Acusa certs diaris d’aplicar una censura. Aquest tema el desconec, però el que és prou clar que els mitjans de comunicació només treuen a la llum la informació que els arriba, i mai no s’ha de publicar una noticia sense haver-la contrastada abans.

Respecte de la Fiscalia es queixa de què la mare no va rebre resposta a la seva carta, fet gens criticable ja que tot té el seu procediment legal. Si ens saltéssim els passos dels processos judicials seria impossible tenir un sistema just: seria caòtic, poc efectiu i no pas just. La fiscalia provincial de Barcelona actua segons les proves de què disposa. Certament, amb més informació podria haver-hi hagut un altre veredicte o posteriorment es podria haver replantejat l’obertura del cas, però no és el jutge qui ha de dubtar, a priori, de la credibilitat d’un cos de seguretat. També parla d’un mur judicial, però no és això el que som els juristes. Potser caldria revisar un sistema judicial que s’ha quedat obsolet a l’hora de resoldre certs casos, però nosaltres ens hem de limitar a aplicar i fer complir la llei.

Per acabar voldria dir que potser el cas no es va gestionar tan bé com es podria, però els homes som fal·libles, i per part dels juristes no hi va haver cap interès de culpabilitzar o imputar a ningú en particular: es va actuar com en la resta de casos, és a dir, amb la major imparcialitat possible. En tot cas, tal com he comentat anteriorment, caldria una revisió del sistema judicial abans d’entretenir-nos a casos particulars un per un i de forma individual.

Ivette Grima

LA POLÍTICA DE LA CIUTAT MORTA

Arran del cas 4F i del documental Ciutat morta s’han escrit un gran nombre d’articles, entre els quals es troba el de Jesús Rodríguez, que critiquen el paper que van tenir els representants polítics. S’han acusat als polítics de no haver actuat de forma activa en el transcurs de la investigació ja que no hi havia oportunitat de captar vots per no estar en època de campanya electoral i perquè no hi havia hagut fins al moment transcendència mediàtica que requerís atenció. Cal tenir en compte que els polítics no poden tenir coneixements de tots els casos judicials que es porten a terme a la cuitat de Barcelona, ni en cap cas concret, a menys que hi hagi una relació directa o es posi el cas al seu coneixement.

Representants polítics de diversos partits van mantenir contacte amb familiars del afectats com és el cas de Mariana Huidobro, mare de Lorenzo Lanza. Aquestes reunions no van tenir els resultats esperats per part dels interessats atès que la investigació judicial estava oberta i no hi havia marge d’actuació.

L’interès polític és el benestar del ciutadà, i les seves actuacions van dirigides a garantir aquest interès. Tot i l’estret vincle entre política i justícia, el poder judicial és quelcom independent.

Va haver-hi intents d’aproximació per part dels polítics, com quan l’alcalde de Barcelona en aquell moment va facilitar informació via radiofònica. Posteriorment no es va acceptar en el judici aquest testimoni pel fet que no es disposaven de proves sòlides per confirmar la informació aportada.

Per concloure vull remarcar que el paper del polític mai es fàcil. Darrerament a causa de les acusacions respecte al maneig inadequat dels diners del fons públic, la figura del polítics ha estat molt vinculada a la corrupció, però no podem caure a la generalització i pensar que si alguns membres dels partits polítics han pres avantatge d’aquesta situació econòmica sempre serà d’aquesta manera en tots els altres àmbits. Els polítics tenen les responsabilitats pròpies del seu treball, com qualsevol altre treballador, i no podem pretendre que uns assumeixin les responsabilitats dels altres.

Sempre és més senzill culpar a un altre, i els polítics en els darrers anys han sigut un blanc  fàcil. Potser ha arribat el moment que cadascú admeti els seus errors i les responsabilitats per tal de poder reconstruir una ciutat més viva.

La classe es capgira!

LA CLASSE ES CAPGIRA!

És possible continuar com si no existís Google, Viquipèdia o les xarxes socials? És possible un canvi a l’ensenyament? Per què hi ha sempre, a tot arreu, una resistència enorme a qualsevol canvi?
Made in Catalonia
Quan vam començar el curs, la majoria dels alumnes estàvem acostumats a aprendre amb la metodologia tradicional basada en el paper determinant del professor en la classe enfilat a la tarima: fa la lliçó del dia, respon a les preguntes i posa deures. Ens vam trobar amb la sorpresa: el professor del curs de català C-2 (nivell D) utilitza el treball en grup i el joc com a eina principal per superar uns reptes i assolir els objectius que ens han de portar a l’èxit.
El treball en equip al principi va ser complicat, però a poc a poc ens vam conèixer tots una mica millor: Per començar vam construir un arbre, a continuació vam utilitzar el consens com a eina per a la planificació dels treballs que anàvem desenvolupant a posteriori.

De vegades alguns vam comptar fins a deu per respectar i escoltar als altres. Convé destacar l’ que vam fer tots plegats del documental Ciutat morta amb el conseqüent repartiment de rols i les polèmiques respectives.

Després vam anar al teatre a veure l’obra Els veïns de dalt. Aquí vam riure tots molt i va servir per conèixer una mica millor els nostres veïns.

D’altra banda, hem après a ser usuaris de les noves eines tecnològiques, com l’Instagram, el Dropbox i vam crear un blog del curs.

Com aconseguim motivar les persones?
És la pregunta del milió. L’estat d’automotivació és una mena de felicitat laboral i professional molt difícil d’aconseguir. Tots necessitem que algú ens injecti una càrrega addicional de motivació de tant en tant. La motivació és com el combustible que permet que el vehicle funcioni. Si s’acaba la benzina, deixa de rutllar.
El 28% del fracàs escolar en l’ensenyament obligatori és la conseqüència de la falta de motivació?
La motivació cal conrear-la permanentment, de la mateixa manera que no podem prescindir de dur el cotxe a la benzinera de manera periòdica.
Crear un clima d’elevada motivació i compromís és el millor camí cap a l’èxit, pressuposant el talent de les persones que formen la classe o el grup.

Un incís – Auguste Rodin (1840-1917)
França va trigar en reconèixer un dels seus fills més brillants, l’escultor Auguste Rodin.
Rodin, estava obsessionat pel moviment dels cossos: pretenia que les escultures, per definició estàtiques, fessin l’efecte de moure’s, com si tinguessin vida, i que, per això, les seves obres poguessin ser contemplades des de qualsevol punt de vista. La força expressiva del seu treball inquietava més d’un i per això no va obtenir recompensa econòmica i reconeixement social fins a la maduresa, a prop de fer els 51 anys.

El sentit comú. Seny. (Made in Catalonia II)
El sentit comú té a veure amb la lògica del col•lectiu, les persones; implica posar-te en el seu lloc a l’hora de prendre les nostres decisions.
I què és el sentit comú, el seny, virtut suposadament molt arrelada entre els catalans?
El sentit comú té a veure amb la lògica a l’hora d’actuar. Una lògica basada en el comú. El fet de posar-te en el lloc dels altres per preveure’n les reaccions; de predir l’evolució dels fets a còpia d’haver presenciat episodis semblants o experiències similars. El sentit comú fa referència, doncs, a la saviesa col•lectiva, a la lògica del nostre entorn.
Crec que el Servei Local de Català de Castelldefels i el professor del nostre curs, en concret, ha sabut treure’ns el suc que portàvem a dins. Ara solament falta l’últim pas. La confirmació.
Això és tot, amics. Fins aviat i molta sort.

Quim Arnaiz. Alumne del nivell C2 del SLC de Castelldefels.
30 d’abril de 2015

Presumpció de culpabilitat

Vivim en una societat cada cop més corrupta i vinculada amb el poder. Els fets succeïts el 4f van treure a la llum que la justícia no és a l’abast de tothom. Si no encaixes al que és considerat normal o no agrades, ets sospitós .

El 04/02/2006, en una festa que es realitzava en un antic teatre en mig d’una actuació del cos de seguretat de Barcelona, vers els assistents de la festa, va ésser llençat un test des del terrat del mateix edifici, fent que impactés al cap d’un dels agents, això li provocà ferides greus que el van deixar en  estat vegetatiu, tot i que el test fou llençat des d’una alçada varen arrestar a vianants que era al carrer com acusats del fet.

Els arrestat van ser traslladat a l’hospital per fer un reconeixement mèdic de les ferides produïdes pels agents de seguretat ciutadana, i  un cop allà són arrestades dues persones més alienes als fets, però sospitoses per la seva vestimenta. Tots són empresonats tot i no sent culpables .

Un cop vist el documental arribo a la conclusió que desconec la societat en què visc, en la qual la discrecionalitat i l’abús de poder mouen fitxa abans que el raonament i la pròpia justícia. La xarxa que interconnecta diferents estaments del poder ja sigui cossos de policia, judicials, ajuntaments, etc que actuen amb total parcialitat ei impunitat, manipulant fets amb falsedats per dur a terme un proteccionisme que sosté un sistema viciat per la discriminació i la negligència.

Definitivament vivim en una societat desprotegida , incomprensible en un estat de dret on la presumpció de culpabilitat per part de les autoritats tenen més pes que la paraula del ciutadà.

Una nova manera d’aprendre

Els alumnes del nivell C2 del Servei Local de Català de Castelldefels,del curs 2014-2015,hem estat partíceps d’una nova manera d’aprenentatge: aprendre treballant en grup i mitjançant el joc.

La insígnia del grup del nivell C2 de Castelldefels

Per què ens vam inscriure en el curs?

La majoria dels alumnes ens vam inscriure en el curs per assolir nous coneixement en l’idioma i perquè el fet d’acreditar el títol del nivell C2 ens meritava en els respectius treballs.Però hi havia alumnes,com per exemple el Joseba, que la seva motivació era simplement aprendre,ja que és un gran amant dels idiomes.

Que és “la gamificació”?

Quan vam començar el curs,a molts ens preocupava les possibilitats que tindríem d’èxit,ja que el fet d’intentar assolir el nivell superior de català ens feia molt de respecte.Però el nostre professor,el Jaume,ens va presentar una metodologia d’estudi que canviaria per complet la nostra idea de l’aprenentatge.Va proposar-nos treballar en grup i utilitzar el joc per tal de dinamitzar les sessions.La veritat és que a tots ens va sorprendre la proposta; tanmateix a poc a poc vam ser testimonis dels bons resultats que oferia aquest sistema,també conegut com “gamificació”.Els alumnes opinem que aquesta metodologia ens ajuda a assistir a les sessions amb més motivació,la qual cosa es reflecteix en les progressives millores acadèmiques.

En Jaume proposant un joc

Reflexions grupals

Un altre aspecte característic de la manera d’ensenyar del professor eren les reflexions que ens plantejava constantment,les quals servien en moltes ocasions per iniciar algun treball.Aquesta tècnica ha estat d’ajuda perquè els alumnes apliquéssim tot el potencial acadèmic.

                     Reflexionant en grup

Cortesia Lingüística

Aquest terme no se’ns oblidarà mai.Una de les claus més importants que té treballar en grup és saber respectar i escoltar les opinions dels altres.Quan s’aconsegueix estem parlant de la cortesia lingüística.

              

Aprenentatge de noves tecnologies

Durant el curs,alguns dels alumnes hem après a utilitzar noves eines tecnològiques,com l’Instagram,el Dropbox i a crear un blog.Tot i que a alguns ens va costar iniciar-nos-hi,a poc a poc ens vam tornar uns experts en la matèria.

       Instagram

Qui són els veïns?

Sens dubte és la gran pregunta que ens fem tots els alumnes del curs de català.En Jaume cada vegada que ens presentava un nou repte en forma de treball,deia que era una proposta dels veïns.Qui són en realitat els veïns?Després de molts mesos d’incògnita arriba el moment de desvelar el secret.Possiblement els veïns deuen ser els professors que formen l’equip de professionals del Servei Local de Català de Castelldefels.Però esperem tenir la resposta definitiva abans que acabi el curs.Potser ens sorprenem tots amb la resposta.

Ciutat morta

Cal destacar,però,un moment clau en el curs:el debat sobre el documental Ciutat morta.En Jaume va proposar redactar un article d’opinió d’aquest polèmic tema. Això va generar un dur debat entre els alumnes,ja que hi havia diferents opinions enfrontades.Tot i això,vam saber debatre i no traspassar la línia que marca la cordialitat.En Jaume,amb astúcia,va aconseguir que ens hi impliquéssim al màxim i plasméssim en l’article tots els aprenentatges adquirits durant el curs.

Una tarda de teatre

Per altra banda,un dels moment més divertits del curs va ser quan vam gaudir d’una tarda de teatre amb l’obra Els veïns de dalt.Una bona experiència,en què ,a part de l’entreteniment,vam aprendre a ressenyar una obra de teatre.

Un professor modèlic

La gran majoria d’alumnes hem coincidit a valorar molt positivament la labor del Jaume en aquest curs acadèmic.Amb la seva personalitat i experiència s’ha guanyat la confiança i el respecte de l’alumnat,la qual cosa ha facilitat l’aprenentatge.

      

Aprenentatge continuat

Tot i els coneixements adquirits,això no s’acaba aquí.Tenim un gran ventall de recursos didàctics a l’abast,que podem consultar en qualsevol moment,per exemple: l’Optimot,el Servei Lingüístic de la UOC,és a dir…Per tant,independentment del resultat de la prova final,haurem d’assolir i millorar coneixements al llarg de la nostra vida.

Alumnes del nivell C2 amb la insígnia de la classe.Junts l’han creat

Ernesto Vinitzki. Alumne del nivell C2 de Castelldefels

1 de maig del 2015

EL SENTIMENT POLÍTIC

El terratrèmol provocat per l’article de Jesús Rodríguez i per l’emissió del documental Ciutat morta  ha produït un malestar general i un clima de tensió en el sector polític al qual pertanyo. L’article i el documental Ciutat morta recullen els fets esdevinguts la nit del 4 de febrer del 2006, quan un agent policial va resultar greument ferit al rebre el impacte d’un objecte al cap, en el transcurs d’un desallotjament d’un antic teatre en el qual se celebrava una  festa okupa. Tot  seguit als fets es van produir detencions i condemnes de diversos anys. Una de les joves condemnades, Patricia Heras, es va suïcidar durant el període de condemna.

Amb referència  a l’article hem estat acusats de passivitat, de mirar a un altre costat, de no fer res, de complicitat i encobriment d’un cas de violència i tortura policial. A més a més, de no reconèixer els errors malgrat que el cas té dues sentències que demostren els fets. Però com a polític convé fer ressaltar que hem de fomentar el benestar de la ciutadania en general i considerem que l’actuació es va produir amb total correcció en relació als fets passats el 4F.  D’altra banda l’article només reflecteix els testimonis d’una de les parts del conflicte, que barreja els fets esdevinguts el 4F i les seves conseqüències amb altres actuacions d’alguns  membres de la policia concretament de dos agents que, anys més tard, han estat condemnats per tortures.

D’una forma breu és injust que als policies, als especialistes sanitaris, al sistema judicial i en concret als representants públics que som nosaltres, els polítics, ens acusin d’ometre i, per tant ,  de ser còmplices d’un cas així. Per concretar hem de confiar en la credibilitat dels testimonis dels estaments que ens representant i vetllen per la nostra seguretat.

La perpètua i perfecta imperfecció

Mira, et comento: Patrícia Heras es va suïcidar a Barcelona quan tenia 31 anys, l’abril de 2006. Estava condemnada a tres anys de presó a Barcelona per atemptat contra l’autoritat. Tenia un règim de tercer grau que l’obligava a dormir a la presó en què portava condemnada sis mesos. Segons va pronunciar-se l’Audiència de Barcelona, Heras va enfrontar-se a agents de la Guàrdia Urbana el 4 de febrer de 2006, quan intervenien per posar fi a una festa a un edifici okupat.

El cas va passar a ser conegut com a 4F i va ser tràgic per a un dels agents que va rebre un impacte al cap i va quedar tetraplègic. Les primeres versions apuntaven que el traumatisme va ser causat per un objecte llençat des de certa alçada. Fins i tot l’alcalde Joan Clos ho va admetre. La versió oficial va canviar més tard. Ja no era un objecte llençat des d’un lloc elevat, sinó una pedra llençada a nivell de terra. Cap dels dos objectes es va presentar com a prova, però va ser la segona versió finalment la que es va admetre com a bona i va servir per empresonar dos joves més.

Patricia Heras. Foto: poetadifunta.blogspot.com

La Patrícia no va tenir res a veure amb els fets. Ella sempre ho va negar. Mentre se celebrava la festa ella es trobava a la sala d’espera de l’Hospital del Mar amb un company ferit a causa d’un accident de bicicleta. Allà va coincidir amb els agents de la Guàrdia Urbana que la van veure i van assegurar que també es trobava al lloc dels fets, com va concloure finalment l’Audiència. El testimoni dels agents va passar per davant de totes les evidències i proves en sentit contrari que es van aportar.

El documental Ciutat morta ha fet trontollar tots els col·lectius que han tingut alguna relació amb el 4F. Des de la policia, passant per l’Ajuntament de Barcelona, el poder judicial, els mitjans de comunicació i els condemnats pel cas i el seu entorn. Un cas que en termes judicials ja està tancat i que la fiscalia no tornarà a reobrir, malgrat tots els dubtes, sospites i interrogants que torna a posar sobre la taula el documental.

Ara mateix no s’estarien escrivint aquestes línies si no fos per la repercussió mediàtica que ha tingut Ciutat morta arran de l’emissió per televisió. Tot i ser al Canal 33 un dissabte a la nit i sense gaire publicitat prèvia, la cadena va batre rècords d’audiència. Va incendiar la xarxa, no solament pel contingut, sinó també per la mesura cautelar del jutjat 25 de Barcelona de censurar 5 minuts amb imatges de l’antic cap d’Informació de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Víctor Gibanel.

Després d’allò, concentracions, hastags, tertúlies, debats, noves informacions i rius de tinta que no aconseguiran tornar a les víctimes allò que han perdut. Els mateixos mitjans que van callar al seu moment i van parlar més tard, aniran condemnant de nou el cas a l’hemeroteca. Seguirà havent-hi la sensació de que cal fer-hi alguna cosa més per fer justícia, però potser qui té capacitat per fer-ho no en té cap interès. Del contrari s’hauria d’acceptar que el sistema pot cometre errades, que s’equivoca i que podria millorar. Pensar que ha pogut passar això és ser un antisistema i els antisistema han de ser condemnats.

És el missatge que es vol transmetre i que alguns mitjans repeteixen, guiats pels interessos del poder polític i econòmic. Es tracta, en definitiva, d’una lluita constant per canviar la que pretenen que sigui la perpètua i perfecta imperfecció en què en comptats casos guanyen els dèbils, però no en aquest.