Trajectòria del curs

Han passat molts mesos des que vam començar els curs. Realment no m’hi imaginava que unes classes de llengua podrien agradar-me tant. La darrera vegada que vaig assistir a una classe de català va ser quan era adolescent i això sí era un altra època. No recordo professors de llengua que fossin tan propers amb els seus alumnes, més aviat tinc el record d’algun professor intimidant. Encara que, fent memòria, és molt possible que el problema no vingués del mestre, sinó de la falta de motivació meva per encarrilar els meus estudis. Ara ja amb una edat i amb obligacions, he tingut motivació de sobra per apuntar-me i fer el possible per tal de aconseguir el meu propòsit.  La primera classe ja apuntava maneres, els alumnes ens vam convertir directament en soldats i el professor en el nostre sergent. Va ser una presa de contacte entre nosaltres per trencar el gel. Però en Jaume aviat ens va informar del fil conductor que portaria el curs. El C2 seria un viatge en el qual viuríem una experiència des de la basant de l’aprenentatge. Penso en la metàfora que suposa el viatge darrere el paradís 4.0 ja que aquest ha esdevingut una etapa més en les nostres vides i mai la oblidarem.

Les eines de treball de les classes han sigut molt variades. Hem emprat les noves tecnologies com ara el Twitter per publicar exercicis o el blog per a textos amb més extensió. Però també hem fet treballs manuals com les postals o retalls de paper per decorar la classe. Sense oblidar-nos de la part teòrica a base d’exercicis clàssics d’omplir espais amb paraules clau o corregir textos fets pels nostres companys. Les classes han sigut molt didàctiques i amenes. Els jocs a mig matí feien que els més adormits ens espaviléssim. En resum, unes classes per gaudir-les, aprendre i viure-les.

Reduir l’estrès?

Com podríem reduir l’estrès que comporta als joves haver de trobar una bona feina abans dels 30 anys?

En les últimes dècades és bastant costós que els joves entre els 18 i els 30 anys s’emancipin de casa dels pares. La societat en què vivim els pressiona a tenir uns estudis superiors, que surtin ben preparats i que estiguin actualitzats. Això és el que els donarà més oportunitats de trobar una feina que els permeti adquirir un bon sou per poder marxar del niu.

Després  de llargs anys d’estudi, els toca aprendre múltiples idiomes per poder ressaltar entre la multitud. Seguidament, comencen les entrevistes de treball, i els diuen que si no  tenen experiència professional no els poden oferir l’oportunitat de gaudir d’aquesta desitjada panacea.

Finalment, quan ja han picat a moltes portes, agafen un treball de becari on fan un munt d’hores al dia i tenen un sou mileurista. Fan feines temporals i amb la perspectiva d’anar agafant vivències en el seu àmbit per poder tenir la seguretat que si canvien d’empresa, ja no començaran des de zero.

Els anys van passant i els joves segueixen treballant, però estan a casa dels pares perquè no poden pagar un pis tot sols . Per poder ascendir han de seguir treballant, formant-se amb cursos i pagant-los ells mateixos. Quan estan arribant als 30, que ja es veuen amb una visió més amplia i amb més responsabilitat, arriba l’hora de fer el salt. S’arrisquen a emancipar-se de casa, alguns amb treball parcial, però il·lusionats que per fi poden ser més lliures. Pot-ser; si les coses van malament es pot tornar d’on han sortit…

En aquesta societat el que s’ha après a fer és a que els fills estiguin a casa molts anys, per fer-los fills molt preparats professionalment, que parlin 5 idiomes, que tinguin carrera universitària, per a  després  que siguin mileuristes i estiguin al niu dels pares…