Trajectòria del curs

Han passat molts mesos des que vam començar els curs. Realment no m’hi imaginava que unes classes de llengua podrien agradar-me tant. La darrera vegada que vaig assistir a una classe de català va ser quan era adolescent i això sí era un altra època. No recordo professors de llengua que fossin tan propers amb els seus alumnes, més aviat tinc el record d’algun professor intimidant. Encara que, fent memòria, és molt possible que el problema no vingués del mestre, sinó de la falta de motivació meva per encarrilar els meus estudis. Ara ja amb una edat i amb obligacions, he tingut motivació de sobra per apuntar-me i fer el possible per tal de aconseguir el meu propòsit.  La primera classe ja apuntava maneres, els alumnes ens vam convertir directament en soldats i el professor en el nostre sergent. Va ser una presa de contacte entre nosaltres per trencar el gel. Però en Jaume aviat ens va informar del fil conductor que portaria el curs. El C2 seria un viatge en el qual viuríem una experiència des de la basant de l’aprenentatge. Penso en la metàfora que suposa el viatge darrere el paradís 4.0 ja que aquest ha esdevingut una etapa més en les nostres vides i mai la oblidarem.

Les eines de treball de les classes han sigut molt variades. Hem emprat les noves tecnologies com ara el Twitter per publicar exercicis o el blog per a textos amb més extensió. Però també hem fet treballs manuals com les postals o retalls de paper per decorar la classe. Sense oblidar-nos de la part teòrica a base d’exercicis clàssics d’omplir espais amb paraules clau o corregir textos fets pels nostres companys. Les classes han sigut molt didàctiques i amenes. Els jocs a mig matí feien que els més adormits ens espaviléssim. En resum, unes classes per gaudir-les, aprendre i viure-les.

C2 en cinc paraules

Vaig començar amb un sentiment una mica estrany perquè tenia davant un repte, semblava gran, difícil i molt llarg. Les primeres setmanes vam dur a terme la lectura d’un capítol del llibre de les bèsties de Ramon Llull, vam fer la lectura per grups i també vam resumir el capítol; dins de la mateixa lectura del llibre també vam treballar amb temes relacionats amb l’autor. Aquesta experiència va introduir d’una manera dinàmica, constructiva i col·laborativa l’ús de les noves tecnologies, una de les quals va ser el Twitter, mitjançant el qual vam fer públics els treballs fets dins de l’aula del C2.

Vaig aprendre a fer publicacions en el blog dels Veïns del C2, dins de les habilitats tecnològiques que ens ha ofert aquesta classe de català. Ha estat una de les que més m’ha fet sentir orgull de la comunitat i del gran treball dels formadors, perquè dintre de la diversitat de persones que són al curs es poden veure  mancançes de coneixement a les àrees de les comunicacions i les xarxes socials, que de maneres molt amables ens han portat a tots nosaltres, a ser una mica més que usuaris i ens han ofert sempre una mica més del coneixement de les aplicacions de fora, fins al dia d’avui, es pot dir que som escriptors d’un blog.  Això, m’ha fet percebre el creixement de l’autoestima dels estudiants de català, perquè aquest curs ens ha donat valors afegits que mai ens hauríem esperat.

Des de la perspectiva del treball en equip el fet d’animar-nos a escriure amb confiança en nosaltres mateixos ha estat molt bé. Però el que és millor és escriure pensant quatre o cinc persones sobre el mateix tema, fent debat crític i d’aquesta manera vam arribar conjuntament a l’exposició de les tècniques i les característiques imprescindibles per poder fer un bon article, sense passar per classes a les quals algú s’hagués perdut les coses importants, malgrat la dificultat del tema, hem pogut passar sobretot i aprendre totes les coses molt bé. Les dinàmiques de la competició pels recursos econòmics dels regnes hi han permet conèixer el pensament íntim, crític i personal de cadascú, el fet d”exposar el seu entorn de treball, que és fins i tot una part important de la seva cultura, el seu món i la vida de cada persona.

Aleshores, aquest curs és una mena d’aprenentatge de fortaleses emocionals i personal, l’estimulació per anar cap endavant a poc a poc, construint la confiança en els companys, mitjançant jocs i activitats, ha estat un dels millors fets, tot i que algú dels participants ja tenien coses en comú. Però el curs de català més enllà del coneixement, a mi mateixa m’ha fet créixer com persona i m’hi ha permès conèixer persones molt diverses, interessants i molt valuoses.

Per concloure, el curs de català C2 ensenya i transmet cultura catalana, permet l’enfortiment de les xarxes de la comunitat i comunica la pluralitat de la societat que viu i parla català.

 

El català i jo

Vaig descobrir la llengua catalana  l’any 1985. Va ser quan la meva família i jo vam venir a viure a Catalunya. El nostre lloc de procedència era  l’Argentina i pel fet de ser d’allà ens deien de manera despectiva sudacas. Realment era una paraula molt desagradable sobretot  per  la manera en què la gent la deia. Tenia 10 anys  quan vam arribar a Barcelona i ens vam instal·lar a Castelldefels. No va ser gens agradable en aquella època arribar a una escola que no tenia alumnes estrangers. Em sentia com un peix fora de l’aigua. A cinquè d’EGB, amb un idioma nou per a mi, molt difícil, i que mai havia escoltat.

Els meus companys ja dominaven prou bé el català . Així que jo era la nena de qui tothom es reia, sobretot després d’un comentari fora de lloc de la mestra tutora. Davant de tothom va dir que no entenia com jo no sabia català, com podia ser  que a l’Argentina no l’hagués après… Tampoc havia gaudit de vacances d’estiu , tan desitjades per a les criatures. Quan allà acaba el curs escolar, aquí es comença.

En aquella època no hi havia gairebé  immigració  i no estaven acostumats a veure persones bevent  el mate, la nostra estimada infusió. Escoltar el nostre accent també resultava estrany. Els companys de classe em deien : “Si us plau deixa de cantar quan parles.”   Aquells moments van ser realment molt difícils per a mi. No li desitjo passar per una experiència semblant ni a un enemic, si el tingués. Amb tot això vull dir que, d’entrada, el meu sentiment vers el català no va ser un amor a primera vista, sinó tot el contrari.

Vaig decidir estudiar magisteri, realment en el meu cas era vocacional. La meva mare era mestra i també volia ser-ho jo. De la mateixa manera que ella sempre havia desitjat ensenyar. El meu nivell de català anava millorant any rere any. Però jo l’estudiava com una obligació imposada  pel meu somni de ser mestra a Catalunya. No volia anar-me’n a viure lluny dels meus pares i germanes. La meva relació amb el català va ser freda i sense cap altra motivació que la de “pagar el dret de pis”. És a dir, aprendre’l  per tal de poder viure a un lloc que m’encanta, a prop de la família i desenvolupant la feina que em fa feliç.

Tot va canviar quan, gairebé sense adonar-me’n, vaig començar a parlar la llengua catalana relativament bé. Superada la vergonya al ridícul i amb el suport d’amics catalans, va resultar més senzill. En aquell moment  vaig sentir que, en general, a tothom li agradava escoltar el seu idioma amb un accent diferent. Aleshores va ser quan vaig començar a estimar el català volent perfeccionar-lo. Així doncs, vaig decidir continuar amb l’aprenentatge fent la inscripció al nivell C2. Sincerament no tenia cap idea preconcebuda de què era el que em podia trobar en el curs. No coneixia quina seria la metodologia d’aprenentatge, ni qui seria el professor. Tot per a mi seria una sorpresa.

Només puc dir que ha sigut de les millors decisions que he pres en la meva vida. Penso que és fonamental en qualsevol tipus de curs la persona encarregada de la formació.  En tot cas estic parlant del professor.  El Jaume és una persona que gaudeix de la seva feina. Ell s’ho passa bé ensenyant i això es reflecteix en tot moment.  Transmet els seus coneixements utilitzant una nova metodologia .Realment és de les millors innovacions en les quals he pogut participar. Està basada en el treball en grup, en la realització de diversos jocs (gamificació) i a fer ús de les noves tecnologies. Aquesta última part suposava per a mi tota una ciència desconeguda, la qual em produïa una sensació de pànic.  De mica en mica vaig anar superant aquesta por i actualment fins i tot tinc un bloc. Sóc capaç de penjar-hi els meus articles i llegir-hi els dels  meus companys.

Cada sessió va ser una nova sorpresa, sempre del tot agradable .El temps de classe passava rapidíssim i es feia molt curt. Ens ho passàvem d’allò més bé aprenent sense esforç. Qualsevol treball en grup et fa desenvolupar unes habilitats importantíssimes que ens enriqueixen com a persones. La tolerància, la sociabilitat , el respecte, la cooperació són algunes de les eines que vam fer servir a cadascuna de les sessions. La cohesió que es va aconseguir en el grup i el suport dels uns cap als altres, penso que ha sigut un mèrit que només se li pot agrair al Jaume.  Va ser el  guia perfecte. Ens va acompanyar  tot el camí com a missatger dels Veïns, els que ens encarregaven els reptes que havíem de superar i així guanyar punts.

Per concloure només afegiré que si teniu interès a millorar el vostre nivell de català us hauríeu d’inscriure en aquest curs. Això sí, jo m’asseguraria que el professor continuï sent  el Jaume Sans. Si no,  no seria el mateix.